Des de «L’Exili»: Va de Falles… /Ferran Sanz

9
557

Com a la immensa majoria dels valencians, m’encanta l’olor a pólvora; i no només això, sinó que és una de les meues percepcions olfactives preferides, més encara quan arriba el mes de març i, malgrat la distància que em separa de la meua terra, la tinc ben present perquè, més que mai, em recorda d’on sóc. Enguany, per primera vegada des que sóc a “l’exili”, no he baixat per a falles, les dates no han acompanyat; al caure el dia de Sant Josep en dilluns, i sobretot coincidir-me amb feina –correcció dels últims exàmens del trimestre, maquetació de la revista del centre– m’he hagut de conformar en veure alguna que altra “mascletà” o els monuments a través de la tele o d’internet, tot i que, evidentment, no és el mateix. Les falles no són tant per a veure-les com per a viure-les…

El nostre Ferran de faller

M’agrada tot allò que envolta el món d’una falla, però jo no acostume a gaudir-les en primera persona: no sóc faller –haguera baixat cas de ser-ho, malgrat tot– perquè no tinc el gust de pertànyer a cap comissió, i això que al meu poble n’hi ha quinze! Tinc, això sí, amics, familiars i coneguts que hi estan molt implicats, però jo no he seguit la tradició –a ma casa tampoc no n’hi ha hagut mai, tot i que el meu nebodet Andreu ho és, ara– de continuar sent “faller” més enllà d’aquella única ocasió en què em vaig “vestir”. Tindria quatre o cinc anys, era a finals dels setanta i quedà alguna que altra prova documental, que vos mostre –el de la foto, encara que no ho semble, sóc jo– directament eixida del meu bagul dels records particular de què parlava la setmana passada.

L’any que vaig ser jo falleret, precisament –no vull dir res amb això, va ser una simple coincidència– aquella falla, sense costum de guanyar massa, va obtenir res més que el primer premi, amb una figura preciosa –la recorde imponent, vista amb aquells ulls de xiquet– d’un acolorit i esvelt arlequí que tocava un llaüt. La falla era “El Canet” i no tornà a guanyar el primer premi fins molts anys després, i tot perquè tenia “algú” darrere, cosa no poc freqüent. Després d’aquella experiència infantil, la relació familiar amb les falles es va circumscriure durant molts anys a l’activitat musical de mon pare, que pertanyia al famós “Comando El Perelló”, format per amics i companys pirris, però això és una altra història, plena de matisos interessants. Deixem matèria per a més avant!

Conegut és que l’origen de les Falles l’hem de buscar en els menestrals que, arribada la primavera, cremaven tots aquells trastos inútils i inservibles de la feina com a “reset” –que es diu ara– d’una nova temporada, deixant així enrere la tristor –i la poca feina– de l’hivern. Això, sense ells saber-ho, entroncava amb els costums ancestrals dels pobles antics, que celebraven amb fogueres i soparots els canvis d’equinocci –Sant Josep– i de solstici –Sant Joan– tan abundoses en els pobles mediterranis. El cas és que els valencians, sempre atents a les renovacions –excepte, últimament, les polítiques– i a les innovacions –sempre i quan afecte a temes festius més que no a d’altres més compromesos– li vam saber canviar la cara al simple fet de cremar objectes, convertint-ho en un art d’abast universal.

Cal tindre present que les Falles són, avui dia i des de fa anys, un important generador de llocs de treball, encara que no ho semble. Quants visitants es posen les mans al cap quan, en saber els preus dels monuments, pensen “i això es crema? Quina manera de llançar diners!” sense saber –després els ho expliquen i ho entenen– que de les falles viu moltíssima gent, des de fusters fins a músics, passant per pirotècnics, músics, floristes, pintors, cuiners, cambrers, sastres, perruquers, firers… És una de les festes, econòmicament parlant, més completes i transversals, i una atracció turística de primeríssim ordre, que posa València al món cada any, des de fa dècades, molt més que qualsevol obra faraònica o cursa d’automòbils que ens costa el bo de la post i que, a més, es sobrepaga en paradisos fiscals…

No podem oblidar, tampoc, que les Falles són també un important focus cultural que ha jugat un paper importantíssim –especialment des de la transició i fonamentalment fora del Cap i Casal– en la dignificació de la nostra llengua a través dels coneguts “llibrets de falla”, que fan les delícies –i representen molt de treball, ho sé per experiència– de les impremtes de cada poble només passa Nadal. Però també han estat crucials en la recuperació i consolidació de jocs tradicionals com el pic i maneta, la pilota valenciana, o el nostre joc de cartes per excel·lència: el truc. Les falles organitzen, també, múltiples activitats esportives, recreatives i lúdiques que en completen l’oferta i fan que no només es visquen durant els tres dies “oficials” de falles –avui, demà i el dia de Sant Josep– sinó tot l’any.

Però allò que fa les falles tan especials és la utilització de la ironia i la sàtira, la crítica més o menys mordaç en la tradicional “explicació de la falla” que acompanya els famosos “ninots” que representen personatges de la vida social, política, esportiva, econòmica i cultural valenciana, estatal o mundial. Qualsevol personatge mediàtic és susceptible de ser “cremat” i a aquestes altures ja haureu endevinat quin duc es porta enguany la “palma”: si haguérem de fer un “trending topic” el més caricaturitzat i objecte de tota classe de versets seria, com no, el gendre del rei. Motius no en falten! Després, els polítics i darrere, esportistes i gent de la faràndula. No ho reconeixen, però tothom es deleix per a què el posen –exceptuant Urdangarín, supose– a una falla, perquè si no, no és “ningú”. Ai, la imatge!

Les Falles, per això i per tot, s’han convertit en la més característica de les festes pròpies valencianes, en una representació de la realitat segons la veu el poble a través dels ulls dels mai prou ponderats artistes fallers, d’uns ciutadans que es permeten uns dies de “transgressió” en què tot val –en certa manera com el carnaval– i també després, amb el foc que ho cremarà tot i ho reduirà a cendres, en tota una metàfora –una més– del cicle de la vida; per renàixer s’ha d’haver mort prèviament, per a què brote la vida de nou, amb la primavera, hem de deixar arrere els erms hivernals. També ens recorda que el foc que tot ho purifica –com feia amb els cossos a les cultures antigues, perquè així tenien un millor trànsit– i que de les cendres sempre es ressorgeix renovat, com la mítica au fènix…

Enguany, doncs, m’hauré de conformar amb el record de l’olor a pólvora, amb l’escalfor virtual del foc faller, amb escoltar des d’ací dalt “El fallero” i el seu sentit “xiqueta meua / que del carrer eres l’ama / per culpa teua / tinc el cor encès en flama” mentre als carrers valencians ressonen els petards dels enjogassats xiquets, mentre els músics omplin de notes un aire càlid que avança una primavera que fa ja dies que notem, mentre els bunyols de carabassa i el xocolate delecten els vianants que admiren els vius colors, els rodons versets, el treball quasi d’orfebreria dels detalls més polits de ninots i monuments en conjunt que seran, dilluns, consumits per les flames; unes flames que donaran sentit a tot, que donaran pas, com els agrada de dir als fallers, al dia u de les falles de l’any que ve…

Bons i profitosos últims tres dies de Falles a tots!

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Calafell, 17 de març de 2012

9 Comentarios

  1. estoy de acuerdo contigo,lo siento que no puedas oir ni sentir el olor a fallas, yo este año lo hare por ti,en mi pueblo hay doce,ya te mandare alguna foto.Hoy es el tren fallero,es como un carnaval, se disfrazany se pasean como si fueran en procesion por el pueblo,este año creo que tienen temas, ya te contare.Besos

  2. Molt interessant l’explicació sobre l’origen de les falles, no m’ho havia qüestionat mai i conec les festes de tota la vida! L’element transgressor les fan encara més interessants, no perdem mai el sentit de l’humor!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here