Quina sorpresa que vaig tindre fa unes setmanes: en Wellington fan “mercat” dos dies a la setmana.
Sembla increïble, però un costum que creguem tan “nostra” com el mercat dels dimecres, dijous o qualsevol altre dia de la setmana, que la majoria aprofitem per a quedar amb les amigues per fer-se un “cafenet” o esmorzar en un dels bars més pròxims a la zona, sembla que és una cosa prou universal… fins ací aplega.
El que fan per ací és sobre tot de fruites i verdures; roba i complements no hi han.
Son els asiàtics, principalment xinesos, els que tenen la majoria de “paraetes”. I la veritat es que per preu i qualitat mereix la pena el anar i carregar gènere per a tota la setmana, a la meitat de preu que pots trobar en qualsevol cadena de supermercats o xicotetes botigues de barri de per ací. Així que ja posats, i per a tindre-ho tot complet, em vaig comprar el típic “carro” en rodetes per a carregar en el mercat… Quan de temps sense fer-ho.
Hi han vàries zones (explanades que normalment son per a estacionar vehicles) en la ciutat destinades a tal efecte.
Nosaltres anàvem buscant peix; encara que ací estem rodejats de mar, no he trobat encara una peixcateria en la que tinguen la varietat i quantitat de les que he vist per València. Crec que la majoria l’exporten a altres països, així que el peix que hi ha per ací no es el que jo voldria, però bé, millor això que res. Les clòtxines (aquesta paraula em fa recordar al Monleón en la seua època daurada en TV en “La paella russa”: li ha tocat la clòtxina… li ha tocat el conill… quins temps) son diferents a les que jo coneixia: son molt grans i la closca és de color verd. Tenen un sabor molt bo.
Però així i tot, millor que el que podia trobar en Bèlgica i Luxemburg, e inclús en Milà, on era pràcticament impossible trobar res de peix, ni bo ni roin, i el que hi havia era a un preu exorbitat.
Anàvem buscant sardines, però ja s’havien acabat i canviaren eixa idea per “swordfish”. Tonyina fresca també en trobarem i aprofitarem per comprar-ne una poca.
A banda de les fruites i verdures és molt típic el que te trobes llocs on pots compara menjar per emportar o per menjar-lo ahí mateix; hi han de menjars xinesos, coreans, llonganisses torrades, pizza feta al forn de llenya (son un xavals joves que tenen un forn portàtil de pedra, como una mitja esfera i col·locat damunt d’un remolque, els trobes per qualsevol lloc de Wellington), mexicà, xilè… però faltava la paella. Estic per ser la pionera i vendre racions… tot és organitzar-se, dic jo.
També és molt típic trobar-te, els diumenges sobre tot, en qualsevol cantó al carrer una barbacoa portàtil on venen sandwiches fets de llonganisses de tipo “ frankfurt” (prou baratets) i els diners son normalment per arreplegar fons per a associacions esportives, col·legis i crec que també ho he vist a títol particular. En les festes que organitzen a les escoles mai falten.
En el mercat que fiquen prop del port, hi ha un edifici amb un baix prou gran on es fiquen el que podríem dir les “delicatessen”: muffins, menjar italià, paraeta soles de formatges, autèntics “crêpes” francesos, una “pâtisserie” en croissants i “baguettes”, (per ací és difícil trobar una barra de pà que no estiga molla), xocolateria-cafeteria… un festival.
Tampoc falten els musics ambulants que acaben de donar el punt ambiental, tocant rock o blues. Alguns ho fan d’allò més bé.
Segur que me deixe moltes coses que no he vist, sempre es fa tard per una cosa o altra i no tinc temps de recórrer totes les paradetes com m’agradaria, però el diumenge que ve ahí tornaré per trobar-ne noves coses, en el mercat o en qualsevol altre lloc i contar-les ací, per a tots vosaltres que em llegiu.
Julia Perea, Wellington (NZ), 17 de març de 2012
