Des de «L’Exili»: I tal dia farà un any… /Ferran Sanz

Pràcticament sense adonar-te, veus com de sobte –no és mai tant “de sobte”, clar, però és la percepció que en tenim– passen les setmanes, els mesos, i també els trimestres en el meu cas, ja que la feina hi ve marcada; comences un curs i en un tres i no res ja tens el Nadal damunt, hi tornes i ja et claves en falles i en pasqua, seguidament venen les festes del meu poble –que són a l’abril– després arriba l’estiu, les vacances i tot seguit –si tens sort– tornes a començar… Prens consciència del fet en petits esdeveniments quotidians, com quan tens els cabells llargs i te’ls has d’anar a perfilar –un mes exacte en el meu cas– quan se’t buida la nevera i has de tornar a omplir-la, però ben especialment quan sents o llegeixes als mitjans de comunicació –els encanta allò de “ara fa un any de… ara en fa vint de…”– que es compleix un cert temps d’un fet concret que, n’estàs segur, recordes molt més proper.

Demà diumenge es compleix un any del devastador tsunami del Japó i el posterior incident nuclear de Fukushima, i això m’ha fet reflexionar sobre una sèrie d’aspectes. Els primers pensaments que vaig tindre –no vaig poder-ho evitar– quan dijous vaig llegir a la premsa que faltaven pocs dies per a l’efemèride, van ser: “Ja fa un any, d’allò! Buff!” i “Com passa el temps, sembla que va ser l’altre dia!”. Però després també en vaig tindre d’altres –a part de constatar que vaig fent-me major– especialment com els mitjans de comunicació i nosaltres mateixos donem importància a certs fets i quan i per quins motius, precisament, deixem de donar-ne. Em dóna la sensació que, aquests dies, allò tornarà a ser rellevant, no tant pel que va succeir sinó pel simple fet que en fa un any, ara. En tant que observador de la realitat i articulista aficionat crec que convé centrar-nos una miqueta en analitzar-ho.

Vivim a un món en què les presses ens fan anar a destall i no assaborim el que ens envolta. Si mirem un telenotícies qualsevol –bé, alguns com els d’intereconomía només els recomane si voleu anar a bacs o posar-vos de mala lluna, al gust– comprovarem que un fet en succeeix un altre, sense solució de continuïtat, i que no païm les notícies, ens les engolim; no s’hi reflexiona, sovint, sobre el seu contingut, senzillament s’assisteix a la presentació dels fets des de la comoditat d’una butaca o d’un sofà –mostre la meua preferència, contra l’opinió general, per la primera– i no es participa, excepte comptades ocasions, en els fets que se’ns mostren. Se’ns bombardeja amb informació variada, no sempre ben narrada, que no pretén tant informar com cobrir un expedient i en algunes ocasions amagar-nos part o tota la realitat. N’hi ha mestres, d’això. I no només a Intereconomía, per cert…

Fixeu-vos-en: quan volen fer grossa una notícia –i fins i tot crear una certa alarma, que això sempre ajuda a tindre el poble espantat i quetet– la fan avorrir de tant que la trauen a passejar. I després, al cap d’un temps concret –curiós, ací és com si es posaren d’acord tots– senzillament desapareix d’escena. Quan el tema origen de la notícia està molt gastat, quan s’han explotat tots els punts de vista, abans que faça –més– pudor i canse –definitivament– el personal, l’eliminen com si res. Ha deixat de ser “notícia”. Com Haití. Com Líbia. Com Fukushima: representava que el món estava a punt de caramel, que ens quedaven dos tallades de cabell, que si petava allò aniríem a parar a Mart, com a propet, i de la nit al matí aquest nom japonès –tan simpàtic per altra banda–que ens era tan familiar, es va esvair, deixà de ser aquella catàstrofe mundial en potència i passà a formar part del bagul dels records.

Fa unes setmanes, quan parlava de la qualitat de la tele i de les cadenes que m’agradaven i perquè, ja ho vaig esmentar, però avui ho tornaré a repetir perquè considere que és bàsic: com d’important és, tant allò que se’ns mostra, com allò que no se’ns mostra! Recordareu, amables lectors, que vaig dir –posant l’exemple de Canal 9– que allò que no apareix als mitjans, no existeix, i que allò que hi apareix, moltes vegades està tan allunyat de la realitat que és poc més que una caricatura. Ens desinformen més que ens tenen al cas de tot. Ja saben el que es fan, ja; la constant manipulació de les notícies, la famosa subjectivitat que ens caracteritza com a humans, i que molts posen sense reserves –han de menjar, s’entén– al servei d’un o un altre grup mediàtic –es diga Prisa, Godó, Grupo Zeta, etc.– o del govern i el partit de torn, que és molt pitjor, fa perdre de vista que la realitat és la que és.

Dirigir un mitjà de comunicació –com governar un poble, un país– és prendre decisions; en periodisme, què en queda fora i què s’inclou, què pensen que “agradarà” al públic i què no consideren “important”. Fins ací, normal; els diaris, les ràdios, les televisions, que tenen grandíssims professionals –no seré jo qui ho pose en dubte– han de triar cada dia, moltes vegades al dia. I no tant què ix i què no, sinó què hi cap i que no. Això, per suposat, té un perill evident: que els periodistes i els seus “amos” – que no se m’enfade cap professional que em puga llegir– es convertisquen en intèrprets únics de la realitat, que siguen ells els que decidisquen –almenys exclusivament– què “convé” i què no “interessa” al poble. Per sort, nosaltres tenim l’última paraula, triant en quin diari, ràdio o televisió ens volem informar, formar-nos i entretenir-nos, en base al nostre pensament, ideologia o filosofia de vida.

Però ens equivocaríem si pensem que afecta només els mitjans de comunicació, això; tots nosaltres, a diari, i més del que ens sembla, decidim què és important i què no, què volem recordar i què volem desar al nostre bagul dels records particular. La nostra vida és, en certa manera, com un telenotícies –des dels titulars fins al temps– o un periòdic –des de la portada fins l’article d’opinió que el clou. I tot allò que hi diem –i sovint el que no diem– és important. O no. Doncs això, que tal dia farà un any. Del que siga. I, segurament, direm: “Buff! Ja fa un any! Com passa el temps, eh?”. Joan Fuster, el brillant escriptor suecà que ben sovint ho relativitzava tot, però sobretot tenia la virtut de fer pensar el personal –cosa molt recomanable avui dia i sempre– ens deixà en herència uns quants aforismes, entre ells aquest: “Un dia, el món deixarà d’existir… I la cosa no haurà tingut la més mínima importància”.

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Calafell, 10 de març de 2012