Des de Cullera: I per esmorzar… calçolts! /Ferran Sanz

8
476

Aquest cap de setmana he baixat al poble, però en certa manera és com si m’haguera quedat a Catalunya; el motiu, que en el moment de llegir aquestes línies estaré fotent-me –més bé ja m’hauré fotut, tenint en compte quan tindreu l’amabilitat de llegir-me– una bona i completa calçotada per esmorzar. Sí, heu sentit bé: calçotada, a Cullera, i a més a més per a esmorzar, fruit d’una sèrie de circumstàncies que tot seguit explicaré. Però abans, cal fer una apreciació per als amics catalans que em segueixen i que, com tot allò que varia d’un territori a un altre, convé explicar abans no es produisca algun malentès: el nostre esmorzar –els valencians ho sabem perfectament– no és ben bé l’esmorzar de més enllà del Sénia, ni en la forma ni en els continguts. Nosaltres fem les coses –com ho diria– ni millor ni pitjor, senzillament d’una altra manera.

Els valencians, a diferència dels catalans, distingim entre en nom que donem als aliments que ingerim a primera hora del matí, i la menjada que fem a mig matí. El desdejuni ens serveix, com el propi nom indica, per trencar el dejú de la nit, per anar preparant el cos per al que ens espera al llarg de la jornada i que, un dia per altre, ens permet resistir les primeres hores amb una certa dignitat; si fem cas dels metges, aquest hauria de ser ben complet, i de fet de seguida et trauen a relluir aquella sentència antiga que fa “cal desdejunar com un rei, dinar com un príncep i sopar com un captaire”. L’esmorzar, però, el nostre tradicional i estimat –i típicament valencià– esmorzar trenca, com tantes coses, la norma, fa innecessari el desdejuni –els dies festius, almenys– i et permet gaudir d’un plus únic, el que et dóna el plaer de la conversa al voltant d’una taula on el menjar és important, però no l’únic important.

Mireu al nostre Ferran, gran!!!

I és que l’esmorzar, el nostre esmorzar, no és només una menjada, ni n’és una més: és la que fas més a gust de totes i és tot un acte social; perquè no sols esmorzar sol, sinó amb familiars o amics, a les deu en punt, i no a casa, sinó al bar, al casino o al musical, amb la “cassalleta” o el “barrejat” previs i opcionals, i ja a taula amb un bon entrepà, amb la tradicional amanida o plat de salmorra, la corresponent beguda –normalment vi o cervesa–, l’imprescindible plat de cacau –curiós menjar, que serveix d’aperitiu i de postres indistintament– i el cafè i copa com a final de festa. Si després, amb la panxa ben plena, la conversa fluida i un somriure satisfet al rostre, ho remates tot amb una partida de truc, joc de tramposos i de pillets –com la pròpia vida– però un joc al cap i a la fi –com la pròpia vida– aleshores el ritual es completa i pren la dimensió que fa, d’un simple acte de subsistència, tot un art.

Doncs bé, com que tot té una explicació, allà va: tota la família, amb mon pare al capdavant, va vindre a visitar-me l’hivern passat –o l’altre, que el temps passa volant– a Calafell, a mitjans de febrer, i com que era època de calçots, i per fer-los un afalac, els vaig portar a un restaurant casolà on en feien i de ben bons. Els agradà l’experiència, però més que els calçots en sí, que tot s’ha de dir, els va encantar el que ve després: la carn a la brasa, que inclou la “botifarra” catalana –la nostra llonganissa–, botifarra negra –un equivalent de la nostra botifarra de ceba– corderet amb allioli, i de guarnició “patates” al caliu, carxofes a la brasa i mongetes seques –fesols blancs, en diem nosaltres–. Tot ben flamíger! De postres, per acabar-ho de rematar, crema catalana i vi dolç amb avellanes, panses i ametlles. No cal dir que, en eixir del restaurant, estàvem tots que redolàvem… Com ens ho vam passar!

Un dels aspectes que més els va cridar l’atenció van ser els guants de plàstic que ens van donar i els pitets reglamentaris en aquest tipus de tiberi, uns pedaços de plàstic– que impedeixen que hom es taque; perquè, clar, la gràcia del calçot, una verdura prou insípida per ella mateixa, és mullar-lo en una salsa senzillament impressionant –“romescu”, se’n diu– i menjar-se’l així, enlairant-lo àvidament, eucarísticament –no he pogut evitar la cita dels versos d’Estellés, quan parlava de com es menjava el pimentó torrat– i anar fent-li mossos, mentre intentes que la salsa no et xorre en excés, ultrapasse el pitet i acabe, tràgicament, a la camisa o al jersei. Però això, guants i pitets, són per als restaurants; quan amics, familiars o companys es reuneixen per fer una calçotada, a l’aire lliure, no miren pèl i les taques i l’empastre general formen part de la festa, tant si més no com el propi menjar…

Bueníssims...

Tornant a l’explicació, el cas és que al cap del temps a mon pare, llaurador d’esperit i d’acció, li va pegar per interessar-se per què eren realment els calçots, i va constatar que són una determinada varietat de ceba dolça, que rep aquest nom perquè se la va “calçant” de terra, quan brota, aconseguint la forma tan característica, com de porro. Va aconseguir llavor, del sogre –català d’adopció– de la germana del meu cunyat, la va plantar, i avui és el gran dia. Acomboià els amics i companys de la seua taula d’esmorzar de dissabtes, diumenges i festius al musical, i es va triar lloc: la caseta d’un d’ells. A mi em va fer un encàrrec: que portara salsa suficient i pitets, si en trobava. A l’hora d’escriure aquestes línies no sabem encara com acabarem, però la intenció –que és el que compta– és que quede ben rebé.

Els calçots, com passa aquestes setmanes a Catalunya, i avui al meu poble, no són més que l’excusa, com quan quedes amb els amics o amb la família per dinar o sopar… o per fer-te’n un, o un parell: el cas és veure’ls, veure’ns. I xarrar. I contar-nos com ens va, i alegrar-nos dels èxits de tots i recolzar-nos entre tots quan algú en passa alguna de difícil, que últimament a usades que en tenim, d’aquest color. Compartir moments, en definitiva, perquè això ens fa més humans i més complets: som, i no deixarem de ser-ho, animals socials i tenim la fantàstica capacitat de convertir un instint primari, com és la necessitat d’alimentar-nos –com deia al principi de l’article– en tot un acte transcendent i fins i tot artístic. Per això alabem la presentació dels plats abans de menjar-nos-els i en gaudim, també, de la vista abans que ens entre al pap.

Hi ha de tot!!! Bon profit!!!

Aquesta calçotada al meu poble també m’ha fet reflexionar sobre tot allò que ens uneix a valencians i catalans, i no sobre allò que ens pot separar: jo ho vull veure com una mostra més de germanor, de la tan necessària unitat d’acció que podríem mamprendre en més d’un camp, principalment –però no exclusivament– en l’econòmic; seria tan important fer un front comú, cohesionat i ferm, en temes crucials com el corredor mediterrani, la defensa d’un tracte fiscal millor i tants d’altres… Fixem-nos, i mirem-ho com una metàfora, en dos menjars típics de cada un dels nostres dos països, i explorem el que diuen de nosaltres. Alerta! No es tracta tant de competir com de complementar. Particularment, estic convençut que entre els calçots i una cassola d’arròs al forn no hi ha color, però no és aquest el debat, i tanmateix això ens han fet creure alguns, interessadament, durant molts anys, massa anys.

Allò important no és pensar que ets millor que ningú o que només el que fas tu és vàlid i el que fa l’altre no ho és. La base per a l’enteniment futur i el que ens farà avançar com a pobles agafats de la mà, en vistes d’assolir uns interessos comuns, és el respecte mutu, un tracte de tu a tu… Pensem-hi mentre mengem, ja siguen uns calçots o un arròs al forn, una llesca de pa amb tomaca amb embotit català o un bon all-i-pebre d’anguila… I és que, no falla: amb la panxa plena –i amb uns objectius concrets a l’horitzó– el món es pot veure d’una altra manera ben diferent…

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Cullera, 3 de març de 2012

8 Comentarios

  1. Article magnífic i visca l’arròs a la cassola i els calçots!…hem d’anar junts perquè la nostra divisió com a pobles germans és la victòria del nostre enemic comú!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here