Aniversari /Opinió: Xavier Campillo

0
432

Nosaltres, els valencians, érem i som allà on l’evolució històrica i l’atzar ens han dut. Ben bé, en síntesi, açò és el que tracta d’explicar-nos J. F. a “Nosaltres els valencians”. I dic explicar, perquè ell mateix ho confirma al pròleg de la segona edició, quan escriu que “explicar serà una invitació a transformar”.

Conèixer fets i realitat històrica, analitzar indecisions socials i problemes a rel de l’anomenada dualitat insoluble, provocarà –defèn Fuster– el coneixement real dels valencians sobre si mateixos, la seua existència i la relació amb el món. Aquesta presa de consciència serà necessària per actuar, i incitar a canviar el País Valencià. O per no incitar res, i caure en el remordiment i la recança.

I què tenim? A cinquanta anys del “Nosaltres” som una branca esqueixada del gran arbre dels Països Catalans, topònim que a molts encara provoca quilofàgia. Ens és suficient estendre la mirada al nostre redol: hi ha poc del que Fuster proposava. L’atzar i el rosec de la consciència han jugat la seua: ahir, un tímid moviment independentista, hui el moroti disfressat de blau, atiat pel regionalisme conservador, demà, la recança.

L’atzar ha dissenyat la perfecta geometria de l’ou, i la recança la política del nostre territori. L’atzar ha creat la forma fràgil de la gota d’aigua, i el remordiment la cultura de peatge que patim. L’atzar esbossa la simetria dels cossos, i el neguit l’economia nostra al camp, la indústria i el comerç. Atzar i dolor moral ho han dissenyat tot.

Cinquanta anys, i eixe tot ha passat també per revisar principis, anul·lar postulats, reescriure el que mai no es va escriure i qüestionar plantejaments fusterians, i no tant per acceptar la molla del caragol del que volia ”explicar” J. F. als valencians estrictes per prendre consciència. A cinquanta anys de la publicació d’una obra fonamental del pensament modern com “Nosaltres els valencians”, estem plens de tics encara.

Joan Fuster als arrossals de Sueca

Per a J. F. l’ànima del País Valencià, en qualsevol àmbit, és unitària i complexa. Pocs l’han comprés i, per tant, no és per posar-nos a saltar d’alegria. Tanmateix, potser l’atzar ha fet que alguns s’esforcen enguany i inútilment per convertir en existència feliç allò que no deixa de ser arreu mediocritat i hipocresia. Ai! Molts dels qui vam passar hores i hores amb Fuster ens preguntem sovint: què diria Juanito hui.

Xavier Campillo

http://www.suheca.com/



Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here