Des de «L’Exili»: Arrere, com els crancs? /Ferran Sanz

11
563

http://www.youtube.com/watch?v=WYmpBE6gxIQ

Hi ha setmanes que dubtes, d’entre tots els temes que pots arribar a tractar, quin de tots ells serà, finalment, el triat. Passa perquè te n’agraden molts i voldries parlar de tot un poc, però això no sempre és fàcil. Confessaré, per desgràcia, que l’article d’avui s’ha escrit tot solet, i dic per desgràcia perquè no voldria haver-lo fet mai; significaria que els ignominiosos fets ocorreguts aquesta setmana passada no van tenir lloc. Però sí, les crues imatges vistes primer a internet –el gran i immediat difusor de notícies actual– i després a tot arreu, han donat la volta al món per a vergonya –si és que en tenen– dels culpables. Aquest article l’han escrit els policies que, sota les ordres de la delegada del govern a València, la nefasta Paula Sánchez de León, atacaren indiscriminadament alumnes indefensos que es van manifestar pacíficament, primer per les retallades educatives i després per la brutalitat policial.

Tot començà a finals de la setmana anterior a les portes de l’Institut Lluís Vives, un prestigiós centre de secundària de la capital del Túria que, curiosament, porta el nom d’un humanista i pensador, deixeble d’Erasme de Rotterdam i ment preclara. Alumnes d’entre tretze i dèsset anys, menors d’edat per tant, tot emprant la perillosa –ja ho sabem– arma de la paraula i usant el dret de manifestació de la –supose– encara vigent Constitució Espanyola –aquella que trauen a passejar els de sempre només quan els convé– denunciaven el que fa temps que sabem: que a València no hi ha diners per a ensenyament perquè se’ls han gastat en bufonades. I com que la veritat fa mal i cou, la resposta va ser la dels anys setanta: verga i al llom, quan no a la cara. Només una cosa havia canviat, a part dels anys: el color dels uniformes policials, que ja no era gris. No ho era, però a fe que ho semblava!

Partia l’ànima, i encara avui ho fa, veure les impactants fotografies i vídeos dels xicons i xicones amb els caps oberts i xorrant sang, reduïts amb una força totalment desproporcionada per part d’un col·lectiu que ha de salvaguardar els nostres drets i no conculcar-los, que ha de defensar-nos contra el mal, i no de provocar-lo; xicons i xicones que, si no fóra pels vius colors de les imatges i per la indumentària que duien, diríem tots que eren més els nostres pares que els nostres fills i alumnes, instantànies més pròpies del franquisme més repulsiu que no d’una presumpta democràcia. Com a valencià i com a professor de secundària, però essencialment com a ésser humà, he contemplat aquests fets, com molts conciutadans meus, amb una profunda indignació primer i amb molta ràbia després, perplex davant del lamentable espectacle de veure xafats els drets –i els caps– dels ciutadans del demà.

Però no acabà ací la cosa. El cap de la policia responsable del despropòsit, Antonio Moreno –amb connexions provades amb grups d’extrema dreta com “España 2000”– es referia dilluns als estudiants, utilitzant un vocabulari que el delata, com a “el enemigo”. La paraula, que al geni de Gila li servia per denunciar la barbàrie de la guerra, en aquest individu, d’una indigència intel·lectual evident, quedava patètica. Contra ell, contra la Delegada del Govern –en demanaren la dimissió– i contra les detencions de menors, milers de valencians van eixir al carrer dimarts –no ho van poder amagar, malgrat el vergonyós i constant silenci informatiu de Canal 9–, amb un lema clar: “som el poble, no l’enemic”. Vàries imatges em van commoure, principalment una de preciosa: centenars de mans alçades que enarboraven llibres, mentre cridaven: “aquestes són les nostres armes”. Quina bufetada al poder!

La cultura contra la ignorància, les lletres contra les porres, la llum contra la foscor… Tota una lliçó dels nostres joves, del nostre futur com a poble! I el sentiment inicial de vergonya per ser valencià, quan veies les primeres imatges de brutalitat, es transformà en orgull conscient cap a aquests joves conciutadans teus, vist des de la distància del meu “exili”. Em vaig sentir orgullós, sí, dels que protagonitzaran el futur del meu país, dels valents que lluiten avui pels seus drets, com van fer els seus pares contra el franquisme, orgullós dels que no s’han deixat acollonar pel poder absolut d’un PP prepotent i xulesc que creu que els vots el legitimen per fer el que li dóna la gana, per manipular els mitjans, per anorrear la població, amb un ministre d’interior covard –en paraules del sindicat de policia– per no assumir la seua responsabilitat ni la de la seua subordinada en els reprovables fets.

Acorralats, però sense dimitir, anunciaven dimecres que obririen “una investigació” per si hi havia hagut –un eufemisme indignant– “excessos” Quan es vol tapar un afer, res millor que crear una comissió d’investigació, que sempre pots manipular a plaer. En definitiva, allò que al meu poble es diu “garbellar aigua”. Però no vos enganyeu, que no s’enganye ningú. La duresa policial és ben conscient, ben calculada i executada segons un pla preconcebut i amb tota la mala bava possible. És, sense dubte, tot un avís a navegants: “ara sabran qui mana” –millor dit “qui torna a manar”, segons un cartell vist aquests dies a València i que deia “Españoles, Franco ha vuelto”– i també: “no tenint contemplacions amb xicons indefensos, menys encara en tindrem amb tot aquell que s’atrevisca a protestar contra res, a partir d’ara” –llegiu “reforma laboral” o “el poder dels mercats”, tant se val. El cas és el mateix.

I és que no som, encara, ben bé conscients dels temps que estem vivint i que ens queden per viure. Veiem Grècia lluny quan està més a prop del que ens sembla, i aquesta és la crua realitat; l’última reforma laboral, dràstica i salvatge, en compte de crear ocupació –ja han reconegut l’evidència– servirà per destruir-ne més encara, precaritzarà les condicions dels que encara treballem i refermarà, més encara, el totpoderós Déu-Mercat, que és com les goles de mar, que mengen terra i més terra i mai no en tenen prou. Assistim al desmantellament conscient del sistema del benestar de què gaudim tots, que paguem entre tots. Per primera vegada en molts anys, es veu clarament que anem arrere com els crancs –ha quedat més que clar, també, ens els mètodes policials–, que la generació que vindrà, i que com a docent contribuisc a formar, ho tindrà més negre que l’actual. I això és dramàtic, molt dramàtic.

En aquesta lluita, els professors –als quals també ens estan fotent per totes bandes per a què desistim, fem deixadesa de la nostra funció i desprestigiem l’ensenyament públic– tenim molt a dir, precisament perquè tenim al nostre càrrec els ciutadans del futur, els alumnes que avui omplin les aules però que seran els protagonistes del demà com ho han estat aquestes dies als carrers, alumnes que s’han expressat amb llibertat i sense por, i que han assenyalat un camí de dignitat i de rebel·lió contra els abusos de tota classe, contra la barbàrie policial i política, alumnes que ens han dit clarament que no volen ser una generació perduda, que volen canviar els negres auguris que els tenallen. Saben que per fer això necessiten una bona formació, aprofitar el temps, guanyar-s’ho cada dia per vèncer a la guerra de la vida, amb els llibres com a arma, amb la raó per bandera. Ni estan sols, ni els deixarem sols…

Sempre tracte de fer que els meus alumnes –especialment els de batxillerat, que per edat tenen més capacitat de raonar– pensen per damunt de tot, i no només això, sinó que ho facen pel seu compte, sense intermediaris que els ho donen tot pastat. I els dic que siguen crítics, que vagen més enllà sempre i que dubten, perquè el dubte porta la discussió i a través seu s’arriba a la veritat, perquè en el tancament de la ment, en la irreflexió i en la desídia intel·lectual es coven els prejudicis i el fanatisme. Insistisc, també, en què s’esforcen per fer realitat els seus somnis, que ningú els regalarà res en aquesta vida, i menys ara… Ells i les seues famílies, nosaltres els docents, tots en conjunt, estem davant d’un repte del qual dependrà el nostre futur com a societat, i hem de triar entre l’immobilisme o l’acció, entre l’apatia  resignada o la defensa ferma d’allò que considerem just. Jo fa temps que he triat… I tu?

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Calafell, 25 de febrer de 2012

http://vimeo.com/37196812

11 Comentarios

  1. Molt bé Ferran. La veritat és que ha sigut una setmana de por. Ahir estiguí a la mani i açò només ha fet que començar. No ens hem d’aturar, no hem de tenir por. Això és el que volen. De totes maneres pense que, tot açò haja passat a València, no és debades. València és un bressol de feixistes que acampen impunement pel país sense cap tipus de repressió. Quin país déu!

  2. pero nadie se da cuenta del cachondeo que tienen en el resto de españa de los valencianos(Madrid,la mismísima cataluña,os aconsejo ver el video del programa polonia sobre los valencianos y la policía)ya no solo nos llaman chorizos, sino también perro flautas, o sino mirar en el video de esta página al único perro flauta que se supone que le ‘abren la cabeza’ (te has pasado con el articulo, tenias que ir de reportero de guerra, tal comp lo relatas). No dices nada de los de es querrá republicana adiestrando en la universidad de Valencia,como evitar a la policía, el panfleto de como hacer un coctel molotov que se están pasando por twitet,los antisitema que contaminaron el 15 m mezclando se ahora con los estudiantes, los socialistas que han perdido en todos los frentes y que intentan agrandar esto hasta sus máximas e increíbles consecuencias…..coño, hablar,los recortes es simplemente POR QUE NO HAY DINERO. Pero es que no has habéis dado cuenta,y ahora el Rubalcaba que salgan todos los socialistas a la calle,pero será falso ese tío que nos ha llevado a esta situación,por dios que alguien hable y ponga sentido comun

    • Gracias por tu comentario. Con el (el comentario) ya sabemos que sabes leer. Tan solo te falta informarte un poco mejor, y llegar a tus propias decisiones. Ya que por lo que he visto no es así.

  3. Sense paraules Ferran, la pura realidad tal i com ha de ser explicada. Jo crec ja no parlem de democracia, ara parlem de dictadura, en contra nk tan sola dels catalans sino tambe dels propis espanyols. El govern pensa k som uns ignorants, uns incults, i no es do.a compte que ara som mes llestos que mai, amb cap per poder defensar-nos un cop rere altre, i si ens trapitjen darrere nostre vindran d’altres, en de defensar el nostre poble o nacio (com volgueu dir-ho) davant de tota repressio. Trobo molt fort que ja ni poguem manifestar-nos sense rebre cap pal, per aixo repeteixo que aixo es una dictadura en certa part clar.
    M’ha encantat ferran molt bona redaccio!

    ^^ segueix aixi

  4. Ferrán, com sempre, genial. El castellano? No dic res per que si no les barbaritats que estan pansant-me per el cap……………….

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here