Des de les Antípodes: Perduts per Wellington /Julia Perea

0
226

Nova Zelanda és un país situat a l’hemisferi sud, aquesta és la raó per la que les estacions del any son oposades a les que tenim en Europa. El país el formen dos illes, la Nord i la Sud.

Quan varem arribar a estes terres era el 14 d’octubre i l’oratge era prou canviant, típic de la primavera: el mateix tenies un sol radiant que en mitja hora començava a ploure amb un vent fortíssim. Però en desembre arribà l’estiu… el 2010 poguérem gaudir de 2 estius, cosa que desprès d’haver viscut a Les Ardennes durant 2 anys s’agraïx moltíssim. Les Ardennes és un territori situat entre Bèlgica i Luxemburg, una preciositat de zona si vos agrada el verd i la natura, però massa gelat per al meu gust.

Ens va sorprendre a tota la família el fet de tindre uns Nadals amb sol i calor, i també la forma que tenen ací de celebrar-ho: anant a dinar i passar el dia vora platja, en un pícnic, però ni de lluny hi ha el personal que pots trobar en qualsevol de les platges valencianes al mes d’agost…

La veritat és que no som massa de ficar l’arbre de Nadal (el betlem ja fa temps que ho deixàrem estar), però amb la calor la veritat és que sembla molt estrany tindre la casa en ambient nadalenc. No abelleix massa menjar torrons i xocolate o  fer el “putxero” de nadal, tot siga dit.

Aquesta volta ja havíem aprés la lliçó i soles portarem allò més imprescindible. Res de anar en maletes i caixes plenes de gom a gom en moltes coses que després no gastem, bosses penjades per ací i per allà com arbres de Nadal plens de regals…  El viatge era massa llarg com per a portar tant.

Dos maletes van ser prou, però per a a un viatge tan llarg estrany haguera segut arribar indemnes en l’equipatge…  Arribàrem ací sense maletes i pràcticament sense roba, per la qual cosa tinguérem que anar en busca de roba per a canviar-nos i per a dormir.

Tory Street

Anàrem al carrer, baix la que ací anomenen “pluja horitzontal”: pluja amb vent en la que dona igual que portes o no paraigües, et banyes igual. Tancaven el centre comercial a les 8 i quedaven 20 minuts per a arribar a un lloc que no teníem massa idea de per on parava, així que tocava preguntar en el nivell de “inglés medio” que tenim en Espanya a les poques persones que podien vore pel carrer. Ens trobaren a varies persones que anaren indicant-nos un tros més de camí i una de tantes al preguntar-li immediatament ens va preguntar la nostra procedència; l’accent que tenim al parlar no és l’habitual per ací, ja que el que més hi han solen ser australians, anglesos i gent oriental: de Xina, Indonèsia, Camboia, Vietnam… que tenen un accent molt marcat.

Quan li diguérem “We’re from Spain” començà a parlar-nos en castellà… grata sorpresa, havia viscut uns mesos a Equador i poguérem preguntar-li pel centre comercial que buscàvem… però era un poc tard i a peu no arribaríem, així que sense conéixer-nos de res ens va dir que ens portava en el seu cotxe.

Jo no acabava de creure-ho: Ens porta per que sí, no soles sense conéixer-nos de res sinó perquè eixia de treballar i supose que tendria més ganes d’arribar a casa que de portar a uns desconeguts a un lloc que no li pillava “de camí”.

Bé, el cas és que arribaren a temps i poguérem comprar algunes peces de roba per a tots afortunadament, i estiguérem aviats fins que arribaren les maletes sanes i salves, via Índia, quasi quinze dies després. Casi res la volta que donaren….

Tinguérem sort de trobar a una persona que ens va ajudar sense pensar-ho, això ens va donar molt bona impressió de la gent. Per supost que ni tota la gent es així, ni totes les situacions son iguals, però de vegades la primera impressió que captes de la gent et genera uns sentiments que perduren en el temps i que fan que tingues una visió més acollidora o menys del lloc on estàs i que ajuda molt a sentir-te bé en un lloc desconegut.

No hem tornat a vore a esta xica, pot ser estiga fora de viatge, cosa molt freqüent entre els “kiwis” com els agrada auto-nomenar-se als neozelandesos, o simplement casualitats, -Wellington és una ciutat xicoteta i no haguera segut estrany tornar a vore-la,  però li tenim que agrair que, a banda de la ajuda que ens donà en un moment de dificultat, és el sentiment de bona acollida que ens donà d’aquest lloc i que ens va fer sentir un poc menys estrany.

Una abraçada per a tots des de Wellington.

Julia Perea, 18 de febrer de 2012

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here