Avui, des de Cullera: Justícia, descansa en pau… /Opinió: Ferran Sanz

6
294

M’havia fet el propòsit aquesta setmana de no parlar de política –perquè d’això, realment, es tracta– però “no hi ha mans”, com diem els valencians, és el propi tema el que –una vegada més– em trau a ballar i no jo a ell. De fet, ja tenia mig embastat en la ment –em vaig posar a pensar-hi dijous, tornant amb tren des del treball– un asèptic i evasiu exercici literari-reflexiu sobre les evocacions i els records d’infantesa, aprofitant que estava mig tendre encara, després d’uns dies malaltós. Si l’actualitat m’ho permet, exposaré a la vostra consideració –i paciència– la setmana vinent el susdit escrit, si és que acabe escrivint-lo, però entendreu que les últimes notícies, no per recents inesperades, al voltant de l’extinta “justícia espanyola” –cada vegada més un oxímoron– fan necessari aparcar l’evocació i passar a l’acció.

Dijous, mentre dinava, coneixia el resultat de la primera de les sentències que han emès i emetran en els propers dies els sempre dignes representants de la judicatura hispànica sobre Baltasar Garzón. En uns minuts, el mur del facebook es va omplir, legítimament, de mostres de suport al jutge i al que representa per a molts ciutadans. Era declarat culpable per unanimitat –el primer condemnat pel cas Gürtel, el jutge que jutja els acusats: de país de pandereta– de prevaricació i sotmès a una clara però per a mi desproporcionada condemna d’onze anys d’inhabilitació, el que equival a la pràctica a ser desposseït del seu càrrec i de l’obligació de fer de nou oposicions a jutge quan passe aquest temps. No hi hagué fissures. Hi ha judicis que s’eternitzen i d’altres que són resolts en tres dies. Curiós, veritat?

Però, com que una cosa no lleva l’altra, cal parlar clarament. Garzón ha comès dos greus errors; el primer, sense dubte transcendent: s’ha saltat la legalitat –en aquest cas, ordenà gravar unes converses que la llei només permet en casos de terrorisme– i efectivament la prevaricació és clara, ens agrade o no. Si sabia la llei i l’ha obviada, malament; si no la sabia, és que no estava fent bé la seua feina. No li han valgut les justificacions que ha sostingut: que les punxades eren crucials per descobrir fins on arribava la trama Gürtel. Explicat d’altra manera: si tens clares proves contra algú però les has obtingudes de manera improcedent, no pot haver condemna –per als encausats, clar– encara que tothom intuisca que són culpables. Algú podria pensar ara –jo també ho faig– que la corrupció no és tan important, per a alguns, com la manera de jutjar-la… Per desgràcia sembla que és així, però com he dit, una cosa no lleva l’altra.

El segon error comès ha tingut i pot tindre més greus conseqüències: en primer lloc, ha donat motius suficients als seus “col·legues”, casualment conservadors, per acabar definitivament amb ell. Ha donat massa ales a “companys” que fa temps, molt de temps, que li tenien ganes perquè el consideraven un jutge “estrella” i perquè anava per lliure; en segon lloc, pot passar que tota la instrucció del cas Gürtel se’n vaja, indirectament, a fer la mà, i això sí que seria imperdonable. No seré jo qui jutge –ni puc ni vull– el Garzón persona, malgrat episodis del seu passat com “la garzonada” de 1992, busqueu-ne informació i veureu que de broma, poca. Jo li tinc un respecte i a mi sempre m’ha caigut bé –no com a l’esquerra i a la dreta espanyoles mediàtiques, a qui anava caient bé segons s’arrimava als socialistes o els perseguia judicialment quan se’n va desvincular– tot i que com a instructor sempre ha deixat que desitjar. I aquesta és, ens agrade o no, la crua realitat.

Crec amb sinceritat, i vull dir-ho clarament, que ha estat molt valent –i ha obert un necessari debat– amb la causa de les víctimes dels crims franquistes, tan impunement oblidats pels infames pactes de silenci de la transició. S’ha creat molts partidaris, dins de l’Estat i arreu del món, perquè els progressistes i els demòcrates l’hem identificat, principalment, amb la persecució implacable de les dictadures militars argentina i xilena –amb un odiós Pinochet que enganyà a mig món amb la seua fingida malaltia, i que per sort ja està criant malves– i també per la persecució del narcotràfic, entre altres gran temes. Però també s’ha creat poderosos enemics, i per desgràcia ara els jutges més conservadors tornaran a tirar terra al mort –quina metàfora més crua– als crims feixistes de postguerra, fet que farà respirar tranquil més d’un que encara s’amaga sota el paraigües de la nostra pactista democràcia. I això em rebenta profundament.

L’episodi de la inhabilitació de Garzón em permet tocar els problemes estructurals de la nostra justícia, i no parlaré de la repetida falta de mitjans. En primer lloc, ací els jutges són instructors del procés, de principi a fi, i no tant impartidors de justícia en el sentit clàssic del terme; això, en la meua opinió, fa perdre a ulls de molts la percepció d’imparcialitat que se’ls pressuposa, aconsegueix que estiguen permanentment fiscalitzats i els situa dins del cas i no per damunt seu. Segons això, depenent del jutge que “et toca” o que “agafa” el teu cas, ja t’imagines com anirà la cosa. En segon lloc, el ciutadà comença a percebre, cada vegada de manera més acusada, l’arbitrarietat de les decisions que prenen, en molts casos molt allunyades del que la societat espera, interpretant en excés més que aplicant el nostre codi penal. Sentències com la del cas Marta del Castillo o l’esperpent instructiu del cas Millet-Montull del Palau de la Música catalana causen estupor i provoquen un refús remarcable.

Però principalment, cosa que és molt més greu, la politització evident i flagrant que existeix en la judicatura, i que uns –el felipisme– van instaurar i d’altres –l’aznarisme– van consagrar, converteixen en un gran circ la presa de decisions judicials. A la il·lustració, el francès Montesquieu teoritzà sobre la separació de poders, que després s’ha anat aplicant als països amb sort desigual. Legislatiu, executiu i judicial havien de recaure en col·lectius diferents per aconseguir un estat de dret amb garanties. La Constitució de 1978, article 122.3, deia: de los veinte miembros que componen el Consejo General del Poder Judicial, se elegirán cuatro a propuesta del Congreso de los Diputados y cuatro a propuesta del Senado, elegidos en ambos casos por mayoría de tres quintos de sus miembros, entre abogados y otros juristas, todos ellos de reconocida competencia y con más de quince años de ejercicio en su profesión.»

Però al govern socialista de torn, l’any 1985, li va semblar que huit de vint era poc perquè la justícia no els era dòcil. Aprofitant la seua majoria absoluta, decidiren que tots vint membres foren triats per les cambres, desvirtuant del tot la institució. Alfonso Guerra, aleshores vicepresident i nº 2 del PSOE, va dir, amb aquella gràcia andalusa i el seu halo d’enfant térrible: “Montesquieu ha muerto”. No va ser de mort natural, amics. Anys més tard, la bèstia parda d’Aznar, de tant nefast record, podia haver solucionat la qüestió quan va disposar de majoria absoluta, però no ho va fer. I allò l’acabà de rematar. Ja li anava bé la situació, al partit dretà, perquè aleshores podia designar jutges conservadors que els solucionaren la papereta arribat el moment. Ara en veiem els resultats. Encara vos estranyeu de la situació actual?

Insistiré: seria una verdadera llàstima que les causes obertes –Gürtel i els crims feixistes– quedaren impunes, però molt em tem que així serà. Viure per a veure. Demane un respons per la justícia, no cal que envieu corones ni que pagueu misses per la seua ànima. D’epitafi li podríem posar: “Entre tots em van matar, però jo soleta em vaig morir”. Baltasar, sort en el teu futur, faces el que faces. Justícia espanyola, extinta justícia espanyola, descansa en pau. Som cada vegada més els ciutadans que cada vegada menys hi confiem, per a major glòria de corruptes, dels cacics de torn, d’explotadors de tota classe i condició i dels poders fàctics de sempre, que estan, aquests dies, fregant-se les mans –o brindant amb cava, com deia ahir la filla del jutge– amb indissimulat plaer. Venen temps negres. Deixaré ací la reflexió, no vull cansar-vos més. Ho he tornat a fer, de nou, massa llarg.

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent, de nou des de l’exili!

Ferran Sanz

Cullera, 11 de febrer de 2012

6 Comentarios

  1. Molt bé Ferran, jo afegeria que la llei que hui està vigent i que el jutge ha violat?, però que també és pot canviar o derrocar, com a Xile o Argentina!

  2. me parece muy bien lo que esta haciendo el señor juez pero tambien debe recordar que en eEspaña han habido victimas no solo del franquismo fue una guerra entre hermanos,asi que las otras victimas ¿no merecen nada?, segundo los pasos que hay que segir en unaa investigacion hay que segirlos como manda la ley y no saltarselos como quiera el . De todas formas me ha gustado tu articulo,besos

  3. Aquest senyor va fer engarjolar independentistes pels volts del 92 per evitar problemes amb les Olímpiades; es veu que els torturaren i ho denunciaren al Tribunal d’Estrasburg que, anys després, els dóna la raó; és a dir, aquest senyor no és cap «santet» i, tot i que mereix el meu respecte, té uns quants «punts negres» en la seva gestió i en la seva forma d’entendre la justícia. No cal que el sacralitzem ni el convertim en un «màrtir» de la dreta cavernària!

  4. hola ferran escrius el que molts amaguen, ets clar ( anava a posar clar i català ), m’agrada llegir els teus escrits, segueix , una forta abraçada

  5. En primer lloc cal matitzar-li a aquesta senyora que molts crims
    Els varen fer després de la guerra, es a dir, seguiren matant despres de la guerra.
    Ferran, enhorabona per l’article és molt instructiu com bé reinvindiques no
    Deuriem deixar en mans del les majories el control del poder judicial, si no
    Volem tornar a caure en un absolutisme, en este cas democràtic.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here