Des de «L’Exili»: La tele, Marx i jo… /Opinió: Ferran Sanz

Groucho Marx, aquell geni de l’humor intel•ligent i càustic, el més brillant dels famosos germans, deixà anar perles d’abast intemporal. Una de les que més m’agraden, curiosament producte de la “cultura” del segle XX, fa: “trobe la televisió molt educativa: cada vegada que algú la posa a casa, me’n vaig a una altra habitació i em dispose a llegir un llibre”. Amb algun que altre matís, tinc una opinió semblant de l’anomenada, no debades, “caixa tonta”. Només cal fer-li una ullada, un dia qualsevol, a una hora qualsevol, al canal que vulgueu i m’entendreu. Ara, els matisos –pocs, però– a què al•ludia abans: alguna televisió –pública, com no– se salva de la meua “cremà” particular. A d’altres –per cert, públiques només de nom– com Canal-9 les creme directament, no hi ha indult possible. Amb dos ninots indultats per setmana –Camps i Costa– anem ben servits.

Reflexionava sobre això –sobre la parella d’exculpats no, sobre la qualitat de la tele, dic– dijous, a última hora del matí, mentre revisava la feina d’un dels meus grups de projectes de recerca de quart d’ESO –en sóc, també, tutor de diversos d’aquests, una espècie de treballs d’investigació que fan a Catalunya els alumnes al llarg de tot un curs lectiu sobre un tema concret– que estan fent-ne un, el títol del qual és “Història de la televisió a Espanya”. Quasi res! El tenen, tot s’ha de dir, ben enfocat, fins i tot amb la hipòtesi que pretenen demostrar. Hi repassen la història de totes les cadenes que hi ha hagut i hi ha a l’Estat, la seua programació, la qualitat dels continguts i ho completaran amb un interessant treball de camp. Crec que els eixirà bé, que els farà pensar i que n’aprendran alhora. D’això es tracta.

A hores d’ara, després de l’obligada cita de Groucho –em confesse profundament marxista– i de la necessària referència als meus alumnes, haureu endevinat que jo, la tele, la veig ben poc. Sóc molt selectiu i només mire allò que puntualment m’interessa. Crec que és com hauria de ser, però això va a rotgles, com tot; a ma casa, per exemple, l’aparell està en marxa bona part del dia, però aquest és un altre tema, que no tocaré avui. Jo, que encara sóc dels que es va criar, i no m’he mort, amb dos canals –l’VHF, altrament “la primera” i l’UHF, més modernament “la dos”, que s’havien de passar amb una roda que feia “clac-clac”– pensava, il•lús de mi, que la gran oferta que suposava la TDT resoldria part del problema. Doncs no, resulta que l’ha agreujat i hi ha vegades que dels més de quaranta canals que puc veure, a penes m’interessen un o dos, curiosament els que ja veia abans. Quines coses!

Sagaços lectors, a aquestes altures també haureu endevinat quins són les cadenes que més m’apanyen, amb les quals més connecte. En diré la principal: com no, és TV3, tot un model i un exemple de televisió pública amb majúscules, compromesa amb uns valors i amb la defensa d’una identitat i d’una cultura pròpies. Programa per programa, franja per franja, no hi ha color amb la resta d’opcions, i no només per la qualitat dels seus continguts, per la polidesa i imparcialitat dels seus informatius, per la funció social que realitzen –la “Marató” anual n’és un clar exemple–, per l’agudesa i valentia del seu humor –el “Polònia” és impagable i impensable a València, posem per cas– i per molt més que això, perquè un conjunt sempre és alguna cosa més que la suma de totes les seues parts.

Quin contrast, quin vergonyós contrast, amb la televisió dels valencians! Altaveu del partit que ens desgoverna, aparell –no precisament barat– de propaganda de la classe política dirigent, Canal 9 ni és pública, ni compleix cap servei social –fora d’adoctrinar els ciutadans en les bondats del PP i convèncer-los com som d’antivalencians i de roïns tots els altres–, ni té uns informatius imparcials –això es mereixeria no un, sinó tota una sèrie d’articles– ni té una programació que compleix per a res els criteris fundacionals de la cosa, allà pel remot 1989. La tàctica, la del nazi Goebbels: una mentida repetida fins la sacietat és una veritat, la realitat si no es mostra no existeix. Silenci còmplice en tots els casos de corrupció que esguiten el PP, de Gürtel fins Emarsa. I no parlaré de programes amb sobrecostos irregulars, de l’assetjament sexual consentit d’un exdirector a una empleada, o de la distracció de diners públics de l’ens, repartits entre uns pocs afins, aprofitant la visita del Papa…

La coexistència dels dos models no resistia l’odiosa comparança, molestava profundament els cacics valencians; calia fer-ne alguna cosa i a usades que la van fer: a base de multes –extorsions legals, en diríem– se la van carregar al coll. Els valencians, però, no ens hem resignat a no tornar-la a veure més. En un temps com l’actual, en què fas un simple clic a un comandament a distància d’una tele o a una tecla del teu ordinador i tens accés –amb permís de l’FBI, clar– a canals de televisió i continguts de tota classe, prohibir que un ciutadà puga triar lliurement en quina cadena vol informar-se, entretindre’s o passar l’estona és vergonyós, vexatori i propi de dictadures de països bananers, i no d’un país modern que vol ser part d’Europa. Molts valencians reclamaran en un gran manifestació el proper 18 de febrer –aniversari del tancament– a Castelló de la Plana que TV3 torne a les seues llars.

Mentrestant a Catalunya, com sabeu el lloc on visc, el govern de Mas anuncia que les retallades també afectaran el pressupost de TV3 i el seu grup de cadenes i emissores. La seua directora, Mònica Terribas, una excel•lent professional independent i que no té el carnet de cap partit a la boca –no com el seu homòleg valencià– ha plantat cara i es resistirà amb totes les seues forces a posar el model en perill, un model que ha cohesionat el territori, que ha facilitat sempre la integració dels nouvinguts i que és crucial per entendre Catalunya i els catalans. Dignitat i lluita per una fórmula d’èxit, mane qui mane, i defensa a capa i espasa d’una programació que no té realitys humiliants, on no se senten insults gratuïts, on no apareixen personatges sense cervell que no saben ni parlar, ofensius, que no representen ni la cultura de l’esforç ni els valors positius que ens han fet progressar com a societat.

Per suposat, tothom és lliure de mirar el que vulga –excepte a València, clar– però també de no mirar el que no vol mirar. A vegades se’ns oblida que tothom tenim la nostra part de responsabilitat en la (falta de) qualitat de la televisió i que no l’hem de defugir. Si no convé, s’apaga l’aparell i es llegeix un llibre. Com feia Groucho. Com faig jo. I potser ens lluiria més el pèl, com a poble. Hi ha qui diu, per contra, que les cadenes ofereixen el producte que vol la gent, que altres no serien consumits. Discrepe. Estic convençut que seguirien veient televisió. A molts els costaria canviar el xip, al principi, però després s’hi acostumarien, com acaben fent sempre, posen el que posen. Així, els exemples que es donen a la societat des de la “caixa tonta”, especialment als nostres joves –una de les meues màximes preocupacions com a docent– àvids de models a imitar, serien altres i potser –potser, dic, no sóc un ingenu– la societat milloraria sensiblement. Ho intentem? De tots depèn…

Acabaré amb una reflexió-provocació conscient. L’actor i humorista Moncho Alpuente –per cert, no sé què se n’ha fet, fa temps que no circula. Potser s’ha mort i no me n’he assabentat– va dir una vegada, referint-se precisament a la tele i als espectadors, en un estil directe a més no poder i molt crític: “Les mosques van sempre a la merda. Totes elles. Milions de mosques no poden estar equivocades… O sí?”. Penseu-hi. I recordeu que pensar, la meravellosa capacitat de pensar, no ens  la podrà retallar ningú, encara que ho intenten amb totes les seues forces…

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent. Ah, i tapeu-vos, que fa un fred que pela!

Ferran Sanz
Calafell, 4 de febrer de 2012