Des de les Antípodes: Botar sí, però en xarxa /Opinió: Julia Perea

0
383

Ja son sis anys que  estic per fora de Espanya, però no per això la tinc oblidada, ni estic totalment al marge del que passa. Ni vull ni puc, encara que, tinc que confessar-ho, de vegades se me lleven les ganes quan faig una ullada als diaris…

Ara, per causa de  la crisi, tan nomenada i no per això menys certa o preocupant, encara estic més pendent de tot el que passa, no sembla que vaja a passar en quatre dies i segons lliges o sents  a certs experts en el tema, el futur es prou negre per a alguns sectors de població.

Personalment i per la meua experiència, considere que no es fàcil prendre la decisió de anar-te’n fora del teu entorn habitual, siguen 100 o 100.000 kilòmetres,  però no em referix únicament als sentiments que tens al estar lluny de la teua família i el teu voltant, sinó a tot el que implica “emigrar” en respecte als tràmits que tot això comporta. Perquè sí, en les pel·lícules queda molt bé això d’agafar una maleta i anar al aeroport (fiquem per cas) traspassant a tota velocitat la porta d’embarcament i agafar l’avió en l’ultim moment…quan casi està alçant el vol…

No, no es tan fàcil.

Constantment veig com des de molts mitjans de comunicació ens conten les històries de gent que ha tingut que emigrar per la crisi. Vull dir també que no es un fenomen nou,  sempre hi han hagut moviments de població buscant una vida millor per moltes causes tant socials, com personals o professionals, però per fer les coses en un mínim de garanties cal planificar-ho bé.

Foto feta per Julia a l'aeroport de Hong Kong

Per exemple: com anem de idiomes? Hem de saber que al contrari del que creguem, en Europa l’anglés no sempre és la segona llengua. Pot ser en zones turístiques o en més densitat de població te pugues desenvolupar en anglés, però no per a viure. Llevant de algunes excepcions en que molta població parla anglès esta llengua soles es oficial en UK. Sembla obvi… però sempre pensem que en Europa tots parlen anglès i no es del tot cert. I que no és el mateix anar de vacances que anar a buscar treball “del que siga”…

Què podem oferir al nou país?  La competència es tremenda per als treballs “no qualificats” molts han tingut ja la idea de buscar una nova vida…

I el nivell de vida? Hi ha països en que hi ha un nivell de vida molt alt. El sou mínim també (el cas de Luxemburg que conec de primera mà)  però tot és un poc més car: la llum, Internet, vivenda, menjar, transport, calefacció, hi ha copagament en el sistema sanitari … (sí, sí, pagues per anar al metge, per fer-te un anàlisi de sang o per fer-te una radiografia). Curiosament el tabac i la gasolina estan a molt bon preu, tant es així que molts belgues creuen la frontera per abastir-se de combustible, tabac i licors. Pot ser eixe sou en València l’aprofitaríem més que “el arròs en perol” però  per allà no et donaria per a tindre un vida, anem a dir, “digna” tal i com nosaltres la concebem.

Desprès tenim la segona part. Els visats. Per Europa podem menejar-nos mes o menys lliurement, amb el DNI o el passaport sense molts problemes. Encara que si vols inscriure’t com a resident als 3 mesos, tens que justificar ingressos o mitjans suficients per a subsistir. Si no ho fas, no existeixes.

Per anar un poc més cap enllà d’Europa, i més si la intenció és mes que d’anar com a turista necessitem els visats.

En eixos documents se te atorga el “privilegi” de poder estar en un país, en condició d’estudiant, treballador o visitant. Perquè de vegades pensem que entrar en un país es un “dret” i no es així; mes o menys és com quan una amic fa una festa d’aniversari: ell te pot convidar i tindràs el privilegi de  anar-hi, però no tens el “dret” de presentar-te allí si no has segut convidat.

Per vindre cap ací tinguérem que fer una gran quantitat de tràmits, exàmens mèdics, viatges a l’ambaixada de Nova Zelanda a Brussel·les… una odissea que va tardar vora tres mesos.

Vos assegure que en eixos tres mesos ens  van caure molts mites que veus en les pel·lícules i moltes idees que tens d’allò que implica canviar de país.  Que no es el mateix que anar  quinze dies en estiu, clar.

El viure lluny de la nostra casa es una experiència de la que es pot traure molt bon profit, te dona oportunitats i acceptes nous reptes, t’ajuda a vore les coses i la vida de un altra forma.  Apreciar el que tens i el que et falta. I també que ni tot és perfecte a l’estranger ni tot és tan roin en Espanya; sempre hi han coses millorables en qualsevol lloc.

Fins la pròxima.

Julia Perea

Wellington, 4 de febrer de 2012

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here