Des de «L’Exili»: Dietari… /Opinió: Ferran Sanz

2
488

Dissabte. M’alce, em dutxe i esmorze. Isc al balcó, veig la mar. Imprescindible. Fa un dia esplèndid i Xavi m’acaba de penjar l’article al meu mur del facebook; el reenvie a amics i contactes, ben bé una hora. Vull anar a comprar i he de passar-me per la immobiliària; vull donar avís que notem olor de gas –menys mal que ma mare no ho llegirà, es preocuparia sense motiu, com en ella és habitual– en la caldera. Camine, pausat, pel passeig marítim fins que un rum-rum m’ho impedeix. A l’altura de l’hotel Miramar, dues-centes Harley-Davidson rugeixen en un carreró, alhora, a l’espera que un policia els hi done accés. Tenen sarau, es veu. M’espere, no siga cas que em xafen: vull aprimar-me una miqueta, però no així. Els donen pas, finalment, i darrere meu, el que obri la marxa, s’alça de la moto i brama: “por nuestros motores y por Jesucristo!”. Flipat, me’n vaig pel carrer paral•lel, compre i me’n torne. En fer-ho, m’interroge sobre la relació entre els motors i Jesucrist…

Diumenge. M’alce, em dutxe, m’afaite i esmorze. Em compre l’ARA i cap a l’estació de tren. Destinació: Barcelona; objectiu: un concert de la seua Banda Municipal que dirigeix com a invitat el meu amic Vicent Soler, amb una obra al programa –Cullera Suite– del meu paisà Rafael Talens, present a l’acte amb la seua inseparable Nieves. A més, toquen de saxo alt solista el meu amic Dani i també està Jesús a la trompeta. M’alegra vore’ls i sentir-los. Programa ben triat, concert espectacular: i és que Vicent és tot un artista. Tots en peu, tots als seus peus… i Talens en plena forma. Quan eixim de la cafeteria de l’Auditori, li obric la porta –una recent operació fa que camine últimament amb taca-taca– i quan llegeix que hi posa “empenyeu” –a València en diem empentar, espentar o espentejar– em fa: “estan bons estos, volen que mos empenyem. Més encara?” Torne tard a casa, remate un power-point de literatura que començaré a desenvolupar demà. Encara diu la “Espe” que els profes no treballem. Callaré, la setmana passada ja vaig parlar prou de política. I de rates diverses. Per la nit –havia baixat a València– arriba a casa Aurora… Porta taronges!! Per la nit, ja al llit, continue donant-li voltes a la relació entre el fill de Déu en la terra i la mecànica.

Dilluns. Comença la setmana, i ho fa amb fred pel matí. És el que toca. Quan arribe a l’institut s’especula amb una visita de la inspectora al centre: mobilització general, especialment de tutors. Cal comprovar que tot és a punt. El matí va passant, les classes van succeint-se. Comence a explicar, a batxillerat, Salvador Espriu. Reflexione i faig reflexionar els alumnes sobre la postguerra, la dictadura, l’oblit i la mort. Per cert, mataria al tècnic del gas –d’això se’n diu associació d’idees– que ve, ja per la vesprada, per certificar que tinc una fuita. Ja ho sabia, li dic. Em contesta que ell només certifica, que ací s’acaba la seua feina, que no repara. Ho diu tot seriós, per tant me’l crec. A més és dilluns, no vull discutir. Em dóna un altre número de telèfon, cride i diuen que vindran demà. Em crida també Oriol, antic alumne, i quedem per fer-nos un cafè i xarrar demà dimarts. M’alegra saber d’ell. Avui, diuen, el jurat de Camps i Costa es retira a deliberar… Redoble de caixa.

Dimarts. Matí i vesprada –els meus dimarts són ben complets– estressants a l’institut. A mig matí, –atenció: recursos estilístics en la via– el cel va tapant-se i no es veu el sol fins que, curiosament, ja s’ha post; núvols grisos a l’horitzó, i només és dimarts! Jornada fina, fina. Avui toca, a més, fer-los l’examen als de batxillerat sobre Màrius Torres, el poeta lleidatà tuberculós i mort als 32 anys. Ho sé, ho sé, no sembla apassionant, però llegiu-lo –si no el coneixeu– i en canviareu d’idea. En eixir de l’institut –no us avorriré amb el que ha passat avui: és llarg, pesat com un mal matrimoni i difícil de creure– em faig el cafè amb Oriol. Està estudiant medicina, em diu, però continua tocant el piano i la guitarra i component cançons. M’alegre molt per ell. Un dia va dir en un lloc ple de gent –exagerava, evidentment– que jo era el millor professor que havia tingut mai. Hi ha hipèrbatons que t’alegren. Arribe a casa: ve un altre tècnic, i després de comprovar on està la fuita, diu que no pot fer res pel lloc on està, que ho ha de reparar l’instal•lador original. Tinc instints assassins i no ho sabia. Els reprimisc. L’acompanye fins la porta i em pose Stravinsky a tota pastilla; com més canyera és la música, més em relaxa. A les notícies diuen que la sentència de Camps queda posposada fins demà, que el jurat no ho té clar. Em tem el pitjor. Sope desganat. Aurora té fred. Em fa mal el cap.

Dimecres. El sempre simpàtic dimecres esdevé un d’aquells dies complicats en què, per més que ho intentes, poques coses ixen bé. Creixen els rumors: la inspectora ve avui, però això no és res comparat amb el que em reserven els angelets –especialment una angeleta– de la meua tutoria. Els núvols, avui, són negres. Resolts –deixem-ho així– després de dues hores llargues els problemes i sense haver aparegut la inspectora, dine sense fam, en deu minuts: després tinc curset. En la part més interessant i després d’una broma del formador quan marxe –és un catxondo– vaig cap a casa, ha de venir el del gas. Hauria de fer-ho. Vindrà demà, diu. Avui tornarem a passar fred. Aprofite per anar a tallar-me els cabells, semble un gramàntul, i l’habitual verborrea de Christian, el meu barber argentí, em sona a música celestial. A casa ja, em cau un poal d’aigua freda: Camps i Costa, no culpables. Se’ls ha aparegut la Mare de Déu –ni rastre del fill ni del motor–. Sentències com aquesta refermen la meua fe en la justícia espanyola, pense, la mateixa que jutja al jutge Garzón i que emet sentències naïf com la de Marta del Castillo. Ja ho va dir Pedro Pacheco: “La justicia es un cachondeo”. Confie en el Barça per adreçar el dia. A la ràdio, nova lliçó de periodisme del mestre Puyal. Els meus passen l’eliminatòria, a costa de quedar-me jo sense ungles. Per fi, ben al final, una alegria! Enguany els blancs no trencaran la copa…

Dijous. Aurora ha passat mala nit. Està malalta i no m’estranya. És el virus que corre, em diu. És el gas, li dic jo. A veure què tarda en fer-se el amb mi. El virus, dic. A la feina, els meus xiquets trauen a passejar al Dr. Jekyll i a Mr. Hyde. Comence a explicar, a batxillerat, l’Antígona d’Espriu, i ho faig tot endinsant-me en el mite clàssic, en les aventures i desventures d’Èdip, Iocasta –el nom no fa la cosa– i la seua divertida prole. Els alumnes se sorprenen de les incestuoses relacions familiars dels personatges clàssics; aquella era gent despreocupadament dramàtica, els dic. A l’hora del pati m’assabente que venen avui –per fi– a arreglar-nos la caldera. Si és veritat Aurora s’alegrarà. I jo. Arribe a casa prompte i trobe el problema solucionat. Ha tardat, però ha valgut la pena. Calentet, ataque una apassionant vesprada corregint alguns exàmens: de tot un poc, com a les cases riques: alegries i penes, com a la vida, com la setmana que –per fi– acaba. Per rematar el dia ens envien, puntual, la nota amb els rebuts de la llum, l’aigua, la brossa i el gas –sí, el gas– i em pose a ballar sobre un peu, contentíssim. Avui toca Shostakòvitx, també a tota paleta. Ja queda menys…

Divendres. Plou, però no m’importa en excés. Ja és divendres! Aurora està millor. Matí a l’insti a mode de compendi de la setmana: variadet, amb alts i baixos, com Màrius Torres. Massa baixos i pocs alts, però. És la una i deixe l’institut. Fins dilluns, dic a tothom. Si la setmana dura un dia més, no ho conte, li dic al bon company amb qui baixe cap a l’estació. Al tren, però, reflexione: malgrat tot els problemes, malgrat una setmana per oblidar, malgrat pensar a vegades que Herodes va morir massa jove, no canviaria la meua feina per res al món. Bé, per un euromillones de 5 + 2 m’ho pensaria, crec. Després de dinar, els exàmens em recorden que segueixen esperant-me amb els braços oberts. Abans d’entregar-me a ells escric quatre línies per a Riberaexpress, com sempre. Demà Xavi me les penjarà, jo les reenviaré… Ai –sospir– el cap de setmana m’espera. Tornem a començar…

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent!
Ferran Sanz
Calafell, 28 de gener de 2012

2 Comentarios

    • Enric Vicent Sòria i Parra… Sí, el conec. He llegit alguns poemes seus… Ja em passaràs el que en tinguis! Abraçada, Joel!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here