Des de «L’Exili»: De vaixells, polítics i criminals… /Opinió: Ferran Sanz

8
387

Un famós proverbi, crec que àrab, fa: “l’home és esclau de les seues paraules però amo dels seus silencis”. Em va vindre al cap mentre assistia, avergonyit en tant que valencià, a les notícies de la televisió –aquesta televisió nostra que ha lloat aquests dies sense pudor ni descans el finat Fraga, el franquista reconvertit, elevant-lo poc menys que als altars– al penós espectacle de sentir les gravacions de les converses de Rick Costa i Paco Camps amb Álvaro Pérez, el Bigotes, en el famós judici dels tratges. Per parlar el que no tocava, amb qui no tocava.

També ho vaig pensar en llegir que a la premsa italiana havien publicat una entrevista feta, ara fa un any, al capità del sinistrat Costa Concordia, en què deia coses com: “no m’agradaria estar en la pell del capità del Titànic” o “el meu sentit militar del deure em fa tindre-ho tot, sempre, sota control”. El temps, punyetero ell, posa en evidència el més pintat. Mireu si aquest ho tenia tot controlat que fou el primer en fugir de la “cremà”, obviant la llei de la mar. I és que, quan un vaixell s’enfonsa, les primeres en abandonar-lo sempre són les rates…

Definitivament, hi ha gent que estaria millor callada perquè després passa el que passa. La setmana n’ha anat plena, de declaracions innecessàries i absurdes, com la del jugador del Reial Madrid Carvalho, després d’una nova exhibició blaugrana i de l’enèsima demostració que el seu company Pepe és un criminal impresentable: “Pepe es duro, pero es limpio”. Netejant casa, serà, perquè el que fa quan “juga” a futbol és per tancar-lo de per vida, amb pany i clau, i a Alcatraz. I encara pararia propet! Una altra perla, en aquest cas de la incombustible Rita Barberà, alcaldessa –perpètua, pel camí que duu– de la capital del Túria, després d’eixir el seu nom, no precisament per lloar-la, en el judici del seu amic Camps: “un bolso Louis Vuitton es un regalo habitual, los hay más caros”. Sí, heu sentit bé. I no anava –supose– intoxicada per cap vapor etílic.

El problema de certs polítics és que pensen que tots ells són igual, que pensen que tots els votants som imbècils; ells sí, perquè fan de l’excepció, de la corrupta excepció, norma. I, ja que parle de corrupció, de vaixells i de rates, tornem a València.

Visualitzeu el creuer encallat a la costa italiana. Ja? Doncs això no és res comparat amb un altre vaixell, enorme, que també està mig enfonsat, i aquest ens toca de més a prop. La Generalitat Valenciana, com tots sabíem –alguns ho dèiem fa temps i ens titllaven de bojos, altres n’eren conscients, però s’ho callaven i ara sembla, per fi, que ho han acabat reconeixent– està en fallida tècnica. Ara, amb l’aigua al coll, s’han apressat a dir que “cal replantejar els grans projectes i esdeveniments”; conseqüències: que els funcionaris valencians –grans culpables de tot, fins i tot de la mort de Kennedy, ja ho sabem– han de pagar, com no, la “festa”. Brillant. Munició extra per al showman Xavi Castillo, que ja es va lluir amb grans èxits de l’humor marítim com “La regata de Rita”, sobre l’America’s Cup.

Reconec que no tinc respostes, més enllà d’evocar la inutilitat flagrant del principal partit de l’oposició, quan em pregunten què passa políticament a València. Deixaré que cada lector formule, si vol, alguna teoria al respecte.

Fem una ràpida ullada al quadern de bitàcola que presenta el PP valencià després de setze anys de govern. El desgavell pressupostari, estirar més el braç que la màniga amb aquells “grans esdeveniments” i desatendre el dia a dia, han destapat les misèries del sistema: escoles i instituts sense recursos ordinaris ni calefacció a l’hivern, docents i funcionaris en general desprestigiats i descapitalitzats, músics desemparats i sense mitjans, atacs constants a la nostra llengua i cultura, tècnics de normalització lingüística despatxats per dir la veritat, una ràdio i una televisió “públiques” manipulades fins a extrems impossibles d’imaginar, infraestructures dignes de megalòmans com la Ciutat de les Arts i de les Ciències –tot un pou sense fons de recursos públics–, un car aeroport amb una innecessària, cara i lletja estàtua inclosa –però curiosament sense avions–, fórmula 1 amb un milionari cànon pagat a un vell xantatgista a un paradís fiscal…

La llista és llarga. Per acabar-ho de rematar, el capità del nostre vaixell, l’expresident Camps, un dels principals responsables de la deriva, seu a la banqueta dels acusats. Però per una gestió nefasta? No. Per haver acceptat regals a canvi de favors. Ah, i si heu seguit el judici –“amiguito del alma, te quiero un huevo”– sabreu que, també, per coent.

La tragèdia del vaixell italià és gran, vides humanes incloses; un greu error humà del capità n’és la causa segons tots els indicis i les investigacions, i no hauria d’haver passat mai. Però sense cap dubte la tragèdia valenciana, que implica moltíssima més gent, que té més d’un culpable i que és de dimensions faraòniques, és molt més significativa, si més no per a nosaltres, els valencians. Ací, curiosament, el capità també va abandonar la nau, forçat pel seu propi partit, i presentà la dimissió. Però l’esperpèntic personatge, lluny d’assumir els errors i les culpes, va renunciar al càrrec de manera desafiant, denunciant una conspiració –com no, contra els valencians i contra el seu partit, tan bo i tan fantàstic– en un acte patètic i ridícul a més no poder.

Les rates, en aquesta ocasió, l’abandonaren a ell i elevaren a Fabra –no és el Fabra de l’aeroport sense avions, però tampoc va coix– per a què posara “ordre”. Els que eren, en paraules de Rajoy, un “modelo para el PP del resto de España” s’havien convertit de sobte en empestats que malmetien la imatge del gallec que ens presideix i ens retalla. Al racó de pensar!

El País Valencià, per desgràcia, fa temps que era un gran transatlàntic sense rumb que veia que es dirigia contra un iceberg però que no sabia com impedir-ne el fatal xoc. Culpables són els gestors polítics, sí: un PP encantat d’haver-se conegut, corrupte, manipulador i poc democràtic. Però culpable és també –i seria injust obviar-ho– el poble que majoritàriament li ha estat donant el seu massiu vot al llarg d’aquests lustres. Això és el que més ràbia fa, la ceguesa dels teus conciutadans, enganyats –o deixats enganyar, que no sé què és pitjor– pel fum d’uns prestidigitadors roïns que, descobert el pastís, queden en el que eren: uns farsants. L’operació de rescat del que queda del nostre vaixell durarà temps, molt de temps.

Esperem salvar-ne alguna cosa. I que capitans com el que seu a la banqueta dels acusats –i que potser un tribunal popular format per gent que el votava i tal volta el seguiria votant, el deixe vergonyosament impune la setmana que ve– no tornen a donar ordres des del pont de comandament. Almenys això espere…

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz
Calafell, 21 de gener de 2012

8 Comentarios

  1. No està gens malament l´article…sols un petit comentari, es una apreciació personal…fàs més país i més crítica social al paper (en aquest cas a la xarxa ) que a la vida real…

    • Apreciat Jean Sorel,
      quan dius «vida real» obvies que açò també ho és, de vida real. A més, cadascú fa el que creu convenient amb les armes que té en cada moment; jo ara, tinc aquestes, saps (supose que em coneixes el suficient) que no estic ja en primer línia política ni visc ja al País Valencià, així que considere que val més això que faig jo que allò que fan molts, que és no fer res ni donar cap pas endavant quan podrien i haurien de fer-ho… Salutacions.

      • PERDÓ FERRAN VOLIA DIR «FEIES», DE TOTES FORMES POT SER ES UNA APRECIACIÓ ERRÓNIA I FERES TOT EL QUE POGUERES AL SEU MOMENT… DISCULPA EL MEU TÓ. SALUTACIONS.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here