Des de «L’Exili»: Donar respostes… /Opinió: Ferran Sanz

5
363

Ja he tornat a Calafell i a la rutina, la beneïda –per a mi– rutina diària. Aquesta setmana, contra el pronòstic d’alguns, m’ha passat volant i tret de dilluns, dia en què de poc més no em carregue al coll el despertador, la resta de la setmana ha transcorregut sense ensurts destacables, si descomptem que l’abonament del tren, que em dura una setmana justa, ha pujat de 22,15 a 25 euros –què collons, vint-i-cinc és un número més redó!– i que ho trobe tot més car, però potser siga perquè tenia la nevera buida, o potser siguen manies meues… Bé, deixarem la qüestió perquè em sembla que en parlarem a bastament del tema. El cas que he tornat i entre els costums represos està el de comprar-me, alguns dies, el diari ARA, excel·lent periòdic en català –als meus alumnes de periodisme els en parle molt– que té al voltant d’un any de vida i que és com Catalunya: plural, dinàmic i amb molt per descobrir. M’agrada, també, perquè els diumenges hi escriu Ferrant Torrent, però principalment perquè no es casa amb ningú més que amb el propi país, perquè fa constants preguntes i perquè dóna variades i interessants respostes.

Respostes. Precisament dimecres, mentre pujava com sempre des de Calafell fins a Castelldefels amb tren, vaig llegir a l’ARA una interessant entrevista de Laura Serra al reconegut dramaturg valencià José Sanchis Sinisterra –supose que la podreu trobar a la web del diari, és totalment recomanable–; en ella, la periodista li pregunta per què en les seues obres sempre tria el bàndol dels vençuts a la Guerra Civil i reproduiré textualment el que en diu l’autor: “Els artistes tenim un deute amb els vençuts, els derrotats i els fracassats; els triomfadors s’espavilen sols, socialment i econòmicament. Ja tenen els seus òrgans laudatoris. Té a veure, evidentment, amb la posició política: jo sóc fill d’un vençut de la Guerra Civil. Però en aquest cas, que les víctimes puguin explicar la derrota és positiu: el que és terrible és el silenci, l’oblit. Per això és tan important la memòria històrica”.

El meu primer pensament, quan ho vaig llegir, va ser per a Josep Carner i Màrius Torres, els autors que he explicat a batxillerat, abans de Nadal el primer –exiliat pel seu compromís amb la República i amb Catalunya– i aquests dies el segon, el lleidatà Torres, amb qui encara estem –la família del qual va haver de fugir també pel mateix motiu, mentre ell es quedava, malalt de tuberculosi, a un sanatori–, tots dos vius exemples del que significà aquella època, integrants dels “vençuts” que deia Sanchis Sinisterra. Tot seguit, com un flaix, em vingué un record a la ment: el testimoni d’una dona, ja d’una certa edat, que vaig veure no fa molt en televisió, en ple debat de la Llei de la Memòria Històrica; aquesta dona havia perdut el seu pare, un compromès i humil mestre d’escola, l’únic delicte del qual va ser ensenyar els seus alumnes a pensar per ells mateixos i a ser lliures. Resultat: els feixistes l’afusellaren sense contemplacions i la família mai ha sabut on està el seu cos. La dona deia, emocionada pel record del seu progenitor, que temia morir sense saber-ho, com la seua mare ho havia fet en el seu dia. Colpidor.

Jo, evidentment, també estic amb els vençuts. I no exclusivament per qüestions polítiques, diria que essencialment pel menys comú dels sentits: per sentit comú. Al meu poble va haver-hi molts exemples d’afusellats per la dictadura –els pares dels coneguts Paco Vallet, que va ser president de l’Ateneu Musical, o de Germe Beltrán, i de més de quaranta més, que es diu prompte– que estan, aquests sí que saben on, al cementiri de Paterna. Per a tots ells, la Llei de la Memòria Històrica va ser una oportunitat per recuperar el temps robat, per dignificar el passat de persones que havien tingut com a pecat pensar de manera diferent, denunciades per covards que en molts casos no donaren ni la cara. Aquesta llei, com era natural, va rebre furibunds atacs per part de la dreta i l’extrema dreta mediàtiques, perquè suposava un “trencament” de les regles del joc pactades, vergonyosament en la meua opinió, en la transició. Com diuen en el meu poble, “damunt de puta, pagar el beure”, com si els vençuts no n’hagueren tingut prou amb la mort, la humiliació, l’exili i l’ostracisme cultural, lingüístic, econòmic i social; a més, van haver de tragar, per por, que la transició ho tapara tot, que els botxins continuaren pel carrer per “responsabilitat” mentre molts d’ells seguien ignorant el parador dels seus familiars morts.

És que algú amb dos dits de front, algú que tinga cor i li funcione com toca, pot trobar fora de lloc que aquesta dona, que totes les dones i homes que van perdre un o més familiars en aquells anys negres, sàpiguen la veritat, troben pau d’esperit pel que els ha turmentat des de fa tants i tants anys? Aquesta dona no buscava venjança. Ja no. Buscava poder morir sabent la veritat. Buscava respostes, com busca cada dia l’ARA i els que el llegim. Tots sabem que de barbaritats, a la guerra, se’n feren als dos bàndols, cert, però com diu Sanchis Sinisterra, els vencedors ja tenien els seus òrgans laudatoris. I també instruments de repressió, i a usades que els van fer servir. Però sobretot van gaudir d’un poder absolut durant més de quaranta anys –fills i néts d’alguns d’ells, per cert, ens governen avui dia i d’altres no han deixat de fer-ho mai– en què van estar prohibits el nostre autogovern, la llengua i tantes coses més. Ells sí que es van venjar dels que no pensaven com ells. Els vençuts no han pogut. Això tampoc es pot oblidar…

Com sempre dic als meus alumnes de literatura quan tinc l’oportunitat d’endinsar-me en la vida i l’obra de grans autors amb un gran bagatge darrere –i ací s’escau més que mai dir-ho– un poeta, un novel·lista, un dramaturg no mor mai, si més no no ho fa del tot, mentre hi haja algú que el llegesca, mentre algú el recorde. De la mateixa manera, un pare, un iaio, un familiar exiliat o mort a la Guerra no es pot oblidar mai, roman a la memòria de qui el va conèixer en vida, més encara si va ser el trist protagonista d’una injustícia, com el pare d’aquesta dona de la qual en parlava abans. Ella no volia passar comptes, no volia sentar ningú a la banqueta dels acusats. L’únic que volia, l’únic que desitjava, era saber on portar-li flors, on havia de plorar-li, on podia parlar-li encara que no li contestara; volia acabar de colp amb tants anys de patiment i d’ignomínia, que l’oblit, que a vegades és la pitjor les ofenses, no fóra perenne. Crec, sincerament, que no és molt demanar.

Desconec si ha trobat la fossa on està el que en queda del seu pare. Espere que, si no és així, ho puga aconseguir abans de morir. Espere que trobe, per fi, les respostes que busca des de fa tants anys.

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Calafell, 14 de gener de 2012

5 Comentarios

  1. Increíble, Ferran.
    M’acabo de despertar i ja començo el dia d’una forma diferent. És curiós com les paraules poden causar aquestes grans alteracions.
    Llegeixo sempre el que escrius, i em deixes sorprés. Però et continues superant. A més a més, tal i com dius, els vençuts són sempre els que poden caure a l’oblit , i per això hem de lluitar per no fer-ho. Cada cop més i més, el català es parla amb naturalitat tot i que aquí a Castelldefels com a excepció ens gobernin aquests indesitjables …
    Allá on tu vius , és millor tot . Mon pare viu a Cubelles i avui aniré cap a allá. M’agrada anar-hi perquè tothom parla català com a llengua mare, i ho fa normalment, com si res. El progrés per a nosaltres no ha de ser caure en el oblit; si no reprendre la nostra pròpia iniciativa. Perquè sé que mai serem oblidats !

  2. Fantàstic, Ferran. M’he emocionat llegint el teu article de la setmana. Això que has dit del cementeri de Paterna ja m’ho han dit infinitats de vegades, i he proposat a la meua agrupació de Joves Socialistes que el dia 14 d’abril anem per pregar laicament als nostres avantpassats polítics que lluitaren pel que tant tenim ara. Només dir-te que em quede amb una reflexió: Jo també estic al bàndol dels vençuts.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here