Des de Cullera: Quinze anys són molts anys.Opinió: Ferran Sanz

4
503

Qualsevol xic o xica que tinga ara aquesta màgica edat, quinze anys –mitificada, entre d’altres, per l’incombustible Dúo Dinámico en una de les seues populars cançons– no estarà en absolut d’acord amb el titular d’avui; per a ell o ella, el pas del temps no té la mateixa importància que per als que comencem a tenir “…ta i tants”, no els pesa encara massa; és normal, el seu passat és molt recent i el seu futur està encara per escriure. Però certament quinze anys és força temps per a qui té clara consciència d’haver viscut durant un període superior, un llarg lapse en què poden succeir-se molts i variats fets que aconsegueixen modelar la persona i conformar-la com finalment acaba essent. Quinze anys també és massa temps per no coincidir amb persones que durant una etapa de la teua vida eren per a tu com el pa de cada dia, a les quals veies més que fins i tot a la teua pròpia família. Fa pocs dies, però, he esmenat un d’aquests greuges i m’he retrobat amb dos cels que feia tres lustres que no veia.

Podríem dir que la culpa, en aquesta ocasió, no la va tenir el cha cha cha, sinó el facebook. Sí, aquesta plataforma que fem servir per xerrar amb amistats i coneguts, fer teràpia de grup o compartir material divers més o menys interessant –em reconec dintre de les tres categories, per cert– em va servir durant l’any recentment acabat per retrobar antigues amistats, antics companys o gent del poble a qui havia perdut la pista per complet i que es descobrien, fantàsticament conservats, davant els meus ulls. Doncs bé, dues d’aquestes persones feliçment retrobades van ser Laura i Carolina, amigues i companyes universitàries de batalles, –sí, batalles, que en més d’una ocasió ens llançaren ous i altres objectes des d’alguns balcons els blaveros capitalins quan les manifestacions de torn, per la llengua, pel país, passaven pel carrer Sant Vicent des de Sant Agustí– i demés plaers juvenils. Ai, aquells temps!

La setmana passada, concretament el penúltim dia de l’any, vaig liquidar un dèficit diguem-ne històric: després d’un intent fallit de trobada d’antics alumnes –per a mi almenys, que no vaig poder acudir perquè estava de viatge– l’estiu passat, vaig estar amb elles i vam estar fent comptes: feia pràcticament quinze anys que no ens vèiem. Laura és d’Alboraia –no té perdó, doncs, no haver pogut coincidir en tants anys– però la segona, Carolina, tot i que de València capital, fa uns anys que viu a Singapur, i clar, a aquesta tenia una miqueta més difícil poder-la veure per la terreta. El cas és que vam aprofitar les vacances i que Caro havia vingut a veure la família i vam dinar a un restaurant del centre de la ciutat del Túria, molt ben endreçat per cert, i després vam prendre uns cafès al Centre Cultural Octubre, a l’antic edifici de El Segle Valencià, avui propietat d’Acció Cultural. El rencontre va ser fantàstic.

Les vaig trobar en plena forma, ens vam posar al dia. Vam fer un esbós de les nostres vides, les nostres ocupacions i aficions actuals i fins i tot vam recordar unes quantes anècdotes dels cinc anys màgics en què vam fer de les nostres existències un projecte col·lectiu. Fins i tot em vaig assabentar, per una d’elles, que la gasolinera en què jo treballava els caps de setmana per ajudar a pagar-me la carrera, ubicada davant de les Torres de Serrans, a vora el riu vell –aquella que elles anomenaven quasi sense voler i que a mi em feia tanta gràcia “la gasolinera de Ferran”– havia  estat recentment desmantellada; ho vaig sentir, i m’assaltà una sensació estranya, com si m’informaren del decés d’un familiar remot de qui fa mil anys que no ens saps res, com si es tancara una porta que mai més tornarà a obrir-se…

Deia Sèneca que no s’ha de deixar créixer l’herba en el camí de l’amistat. Quinze anys donen per fer créixer una bona brosta, però al retrobar-nos, a l’estar junts de nou, va semblar que el temps no havia transcorregut, que continuàvem sent els mateixos esperits vius i dinàmics, riallers però compromesos alhora, que ens formàvem per ser professors el dia de demà al temps que compartíem les vivències i les inquietuds dels que volen anar sempre més enllà, dels que volen trobar-li sentit a tot plegat, dels que intentem passar per la vida aportant alguna cosa d’interès a la societat. En això continuem, cadascú amb la vida que li ha tocat de viure, però tenint ben presents, sempre, que vam gaudir d’un passat comú i que mantenim intacte el contacte amb les nostres arrels i amb el nostre país, vivim on vivim…

Com sovint afirma un altre amic meu, català, “l’amistat és un dels tres pilars bàsics en què se sustenta l’ésser humà; els altres dos, per a ell, són la seua família i la seua novia. No va desencaminat. L’amistat, protagonista d’aquesta reflexió en veu alta d’avui, és un bé que cal cuidar, que cal potenciar, que cal no descuidar perquè tindre un bon amic, un amic verdader que malgrat el temps o la distància continua estant present amb força i saps que sempre estarà al teu costat, és una de les satisfaccions més grans que podem tindre homes i dones indistintament. Això, i poques coses més, fan precisament que ens reconciliem amb aquest món nostre tan divers i tan deshumanitzat on vivim. Diuen que un amic és un tresor; més que això: sempre he cregut que un autèntic amic és una assegurança de vida a tot risc.

En un parell de dies ens incorporarem a la nostra rutina diària –Caro ja ha volat cap a l’altra part del món–, cadascú al lloc on viu i treballa, però una cosa ens ha quedat clara als tres: no ho allargarem tant a partir d’ara. De fet, ja hem quedat per fer un dinar el proper estiu, tots els que puguem d’aquella promoció, amb idea d’institucionalitzar-lo. Serà una ocasió magnífica per tornar a posar a prova la nostra memòria, per rescatar records de tal o qual company o professor, d’alguna de les vesprades en què ens vèiem per estudiar, berenar, anar al cinema, passejar… i tantes coses més. Serà, a més, tot un plaer compartir de nou amb tots, com fa més de quinze anys, moments i instants màgics i irrepetibles, com si encara assistírem a la Facultat, com si encara tinguérem vint anys, uns anys meravellosos que han quedat marcats per a sempre en les nostres consciències i que ens han fet, entre altres coses, ser com som avui dia…

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades –especialment a Laura i Carolina– i fins la setmana vinent, ja des del meu particular “exili”!

Ferran Sanz

Cullera, 7 de gener de 2012

4 Comentarios

    • Blanca! Gràcies pels teus comentaris i per les aportacions que fas. Ets genial!! Ens veiem dilluns vinent a l’insti! 😀

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here