Mutatis mutandis, análisi i pronòstic d’un món dinàmic /Opinió: Isaac Caballero

0
366

Moviment del 15-M a Alzira

Els anys són com les persones, hi ha moltes, la majoria grises, anodines i mediocres. Però només algunes marquen la diferència i queden per sempre en la nostra memòria. Aquest 2011 que ara abandonem ha fet tots els mèrits per a aconseguir-ho, tants o més que l’últim any que li va precedir en transcendència, el 1989, l’any de la caiguda del mur de Berlín i punt final del món dividit entre els blocs occidental-capitalista i oriental-comunista.

Eixes mateixes generacions que han viscut sense el mur, eixes generacions habituades als anys d’abundància, s’han convertit en agitadors que han ocupat places i carrers com no s’havia vist des de 1968, altra efemèride digna d’especial atenció. Pioners en la globalització de la protesta, una onada de protestes iniciades a França s’estengueren a Estats Units, contra la Guerra de Vietnam o a Europa de l’Est, en la primavera de Praga, contra la repressió soviètica, entre moltes altres latituds de la geografia mundial. Aquest 2011, entre diversos actors i localitzacions, els protagonistes més destacats han sigut els països àrabs, Espanya o Rússia, que han demostrat que no són, com molts pensen, pobles indiferents a la manca de ‘democràcia’, més o menys avançada, o fins i tot absolutament inexistent.

Els paral·lelismes dels nostres dies amb 1968 i 1989 no poden deixar de fer-nos pensar que ens trobem davant un nou punt d’inflexió. Una nova ‘transició global’ des de la ‘modernitat’ que ja s’aventurava en les altres dos ocasions, però que ara s’està donant de forma molt més accelerada. Exemple d’això és la rapidesa en que s’han  preparat les diferents protestes, on, a a diferència d’abans, calia molt més de temps per preparar-les sense unes potents xarxes socials com les de hui en dia. Però com amb les monedes, també hi ha altra cara. Amb la mateixa velocitat, aquestes molt poc després s’han detingut. L’emoció, que és apta per a protestar, resulta inútil per a construir. Les persones de qualsevol classe, condició i lloc del món que s’han reunit places i carrers, han cridat eslògans iguals. Tots estan d’acord en el que rebutgen, però quan se’ls pregunta per l’alternativa, molts callen i altres donen respostes incoherents o clarament incompatibles. I és que, només amb emocions, sense pensament ni contingut no s’arriba a cap lloc. Eixe precisament és el major repte després de l’experiment social que hem viscut.

Per altra banda, també es fa necessari parlar de la situació econòmica en el que ens trobem. La crisi actual (o les ‘crisis’ en plural) té la seua principal causa en la dissociació entre les escales de l’economia i de la política. Vivim sense quasi haver-nos-en adonat en un món on les forces econòmiques són globals (molt menys que les persones) i cada vegada més fortes, i els poders polítics, estatals, i de volta en volta més afeblits, i còmplices d’eixos poders econòmics globals. Aquesta descompensació ha convertit la globalització en una força nefasta, quan no hauria de ser-ho necessàriament, i genera grans reptes.

En eixe mateix sentit, cal esmentar que l’any vinent serà any d’eleccions i possibles canvis en els estats més poderosos del planeta. El rumb de la política global va a estar en mans de presidents sortints, sotmesos a reelecció o, directament, novençans. EUA triarà president entre un Obama decepcionant i possibles candidats republicans que deixarien a Bush en la nostra memòria com un sant.  També hi haurà eleccions presidencial a Rússia, i a França, on l’extrem dreta apunta forta. A la seua manera, els xinesos també tenen eleccions, ja que tindrà lloc el Congrés del PCC, on es preveu transferir el poder a la cinquena generació de líders.  I és precisament Xina la que podria convertir-se en la gran protagonista. Bona part dels seus èxits s’han basat en evitar a tota costa problemes, tant des del punt de vista econòmic com polític. Tanmateix existeixen indicis de nombroses bombolles que podrien esclatar. Hi ha un bombolla immobiliària i creditícia, però també una bombolla democràtica, expressada al censurat Internet xinés i en xicotetes protestes socials a nivell local. Podria esclatar una o fins i tot dues, que es sumarien a la conjuntura econòmica global que ja tots coneguem, i que pot advertir-nos més sorpreses inesperades.

En allò que ens toca més de prop, 2012 també serà un any de transició en el poder. A la UE confirmarem quin tipus d’Unió es va a consolidar. Una encapçalada per l’eix franc-alemany (més alemany que franc) i abanderant la denominada ‘austeritat’, la cara amable dels retalls, i pilar fonamental de les mesures econòmiques del laboratori. Això mateix podrem veure-ho projectat a l’Estat espanyol, en un escenari poc esperançador, amb l’amenaça d’una nova recessió de l’economia espanyola, les tisores del govern de Rajoy i els seus tecnòcrates encoberts amb anglés fluid (inèdit en la política espanyola) per entendre a la primera les ‘suggerències’ del FMI, la UE i els ‘mercats’.

Isaac Caballero Suey

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here