La crisi econòmica que va començar al 2008, lluny d’acabar-se, cobra nova força i les solucions del capitalisme fracassen una i altra vegada. De nou són els treballadors i les treballadores, els pensionistes, els empleats públics els que estan pagant una crisi de la que no són responsables. Els dirigents europeus miren cap a un altre costat i en lloc de salvar a les persones intenten salvar als vertaders responsables de la crisi, la banca i el capital especulatiu.
La desocupació ha augmentat fins arribar als cinc milions de persones sense treball. Ni les polítiques d’ajust, ni les distintes reformes laborals o constitucionals han solucionat el problema de l’atur. Les conseqüències socials de la disminució dels salaris i les pensions i de les retallades en les despeses de protecció social, educació i salut són evidents: més pobresa i desigualtat, augment de la precarietat, i una forta erosió de la cohesió social.
El malbaratament i la corrupció dels darrers anys comencen a eixir a la superfície
Mentre es neguen a aplicar una fiscalitat justa, augmentant els impostos als que més tenen. Hi ha alternatives que no passen per la precarietat laboral, els acomiadaments, l’atur juvenil o els retalls socials. Rajoy, ara, com abans Zapatero supedita la seua política al dictat dels mercats i de les directrius de Merkel i Sarkozy.
En mig de la crisi comencen a emergir nombrosos casos de corrupció i malbaratament que l’han agreujada. Casos com el Gürtel, que afecta a Camps, Emarsa, l’empresa de depuració d’aigües, controlada pel PP, que va saquejar els diners públics o el més recent del membre de la família reial Urdangarín, al costat del malbaratament efectuat en aeroports, AVEs o circuits de Fórmula 1 han posat de manifest el model polític i econòmic dels darrers anys i expliquen la gravetat de la situació en la que es trobem.
Malgrat tot hi ha alternatives per eixir de manera justa de la crisi, i més prompte que tard la voluntat dels pobles acabarà imposant-se a la dels mercats. Un altre món és possible.
Paco Sanz (Compromís per l’Alcúdia)
¡Ya quisiera ser España una dieciseisava parte como Alemania o una octava parte como Francia! ¡Otro gallo nos cantara!
Para mujer de orden: Què vols dir amb eixos desitjos? Que els nostres fills i nets han d’emigrar a Alemanya o a França perquè ací no som capaços de buscar-los un futur?
¡Sí!