Apunts des de «L’Exili»: La família va al capçal /Opinió: Ferran Sanz

17
404

M’encanten , ja ho sabeu, els refranys i les expressions més nostres. Una d’elles és el títol d’avui, oració que per als valencians no té cap misteri: vol dir que la família és allò més important per a la persona, allò que va per davant d’altres aspectes o d’altra gent del seu voltant, pels vincles afectius i llaços de sang, o per interessos diversos, que n’uneixen els seus membres. Sempre n’hi ha, però, casos extrems, com el d’alguns italians, que tenen un concepte peculiar del concepte “família” –recordeu, si no, la saga de “El Padrino” i m’entendreu– però no cal ser tan extremat. Encara no, vull dir. Siga com siga, els valencians sempre li hem donat molta importància a aquesta cèl·lula de la societat, que pren formes diverses: pot ser tradicional, monoparental, nombrosa… però en tot cas, família. I, per a molts, va al capçal. Per a alguns massa i tot, encara que no en siga ben bé la pròpia, com ara veurem…

M’ocuparé avui, per l’evident rebombori creat, d’una família important, molt important, tant pel que representa com pel fet que sóc un de tants milions de ciutadans que contribueix, amb els meus impostos, –que per cert, no són poquets– al seu sosteniment; només per això ja en puc parlar, tot i que ho faria igualment, però així ho escric amb totes les de la llei. Que “la família va al capçal” degué pensar el gendre del cap d’Estat, l’exjugador d’handbol i recent empresari d’èxit –ara comencem a entendre’n els motius– Iñaki Urdangarín per fer el que segons tots els indicis ha fet els darrers anys. L’espòs de la Infanta Cristina sembla que –respectaré formalment, per suposat, la presumpció d’innocència– es va prendre massa a pit primer, i massa alegrement després, la pertinença a la primera família del regne i va lucrar-se, presumiblement, a costes nostres fent bona una altra dita nostrada: “fer com fan no és pecat”. Com si no en tinguera prou amb viure, mai millor dit, “a cos de rei”!

Continuant amb la hipòtesi, tot apunta que Urdangarín, pare de quatre dels huit néts del rei –encara diuen que no hi ha creixement demogràfic a Espanya!– utilitzava la reial família per guanyar diners a mansalva amb els seus negocis particulars, cridant per telèfon i dient “ja sabeu qui sóc” o simplement sense dir res, conscient que ningú li diria que no per ser qui era. Presidents autonòmics com Jaume Matas –contra l’espasa i la paret pel mateix afer–, clubs de futbol de primera línia com el València CF o el Vila-Real, entitats diverses, respectables fundacions, empreses de tota índole… Segons els investigadors, ningú no s’atrevia a fer-li la contra per por, i tots callaven. Espanya és així, mentre passa quelcom, tots muts, i després, quan tot esclafeix, tots salten amb la cantarella del “jo ja ho sabia” o “jo ja ho vaig dir però no em feren cas” i es queden més amples que llargs. La reacció del rei no es va fer esperar i amb ull clínic –el que té sa, clar– l’apartava dels actes de representació de la Corona “per conducta poc apropiada”. En afers d’estat, els eufemismes manen; en tot cas, la poma tocada cal apartar-la del cabasset o fa malbé les altres, abans que la merda s’escampe. Si fins i tot han retirat el seu “ninot” del museu de cera de Madrid! El Borbó, tan campechano ell, li degué dir, amb aquella dicció tan clara i perfecta que té: “La reina y yo, sin orgullo ni satisfacción, estamos profundamente preocupados. ¡En qué lío nos has metido! ¡Plebeyo tenías que ser!”

El Rei amb Joan Baldoví

El torn de Joan Baldoví

A tot açò, enmig dels problemes que li ixen al pobre monarca en una vellesa que hauria de ser més plàcida després del que ha fet per Espanya, l’home ha hagut de treballar de valent –diuen que no fa res, invencions dels enemics de la pàtria, sempre alerta– rebent els diputats a la roda protocol·lària de consultes prèvia a la formació del nou govern. Se’l veia fastiguejat, amb el cap a un altre lloc, al seu iot “Fortuna” per exemple. I qui no… El cas és que dimecres va ser el torn de Joan Baldoví, el flamant diputat de Compromís que s’estrenava en aquestes mandangues, i quan vaig veure la foto de la reunió, no vaig evitar de pensar sobre què haurien parlat, a banda de les presentacions formals, l’oratge, el preu de l’arròs i coses per l’estil. Quan es visita a algú, se sol preguntar per la família, però no crec que, en el primer contacte amb el rei, Baldo s’atrevira a donar records. Quan el veja li ho preguntaré, perquè aquests suecans són molt atrevits… Des d’ací li envie una forta abraçada. A Baldo, no al rei.

I ara, deixant a banda la ironia amb què he tractat el tema, aquest fet hauria de servir per fer una profunda reflexió sobre diversos punts, que apuntaré simplement per a què cadascú traga les seues conclusions; entre ells estan: 1) la vigència actual de la institució monàrquica; 2) els diners que ens costa a tots la família en qüestió –nou milions d’euros l’any, poca broma, i més encara en temps de crisi com els actuals– sobretot si a algun dels seus membres li dona per posar, suposadament, la mà on no toca; i 3) la cultura del “tot val” que s’ha instal·lat a les Espanyes en els últims anys i que ha fet perdre de vista conceptes tan antiquats –no puc evitar tornar a la ironia– com l’honestedat, la cultura de l’esforç o les bones pràctiques en el servei públic.

Aprofitaré per dir de passada, per si algú encara no ho sap, que sóc un ferm partidari de la república com a forma de govern, ja que com a mínim no representaria tanta despesa i, sobretot, tots podríem triar democràticament el cap d’Estat, no com el rei, que va ser posat a dit per Franco; per altra banda, m’afecta molt la degradació de valors de la societat actual perquè, en la meua condició de docent, cada vegada tinc més difícil inculcar als alumnes que estudiant, esforçant-se, treballant de valent i sent honestos i cultes poden arribar on es proposen. Veritat que és trist –una expressió valenciana més, i ja en van tres hui– que “qui ha de donar llum, done fum”? Amb exemples com aquest, la nostra tasca educativa i la de les famílies –que, recordem, van sempre al capçal– és més difícil. Molt més difícil.

No és hora ja que una societat pretesament democràtica com la nostra, aparentment madura i en constant canvi i adaptació, comence seriosament a plantejar-se que estem en el segle XXI i que en algunes qüestions continuem encara a l’edat mitjana, a les beceroles de tot plegat? Ja ho deia Fuster: “Com que no és obligatori pensar, la gent se n’aprofita…” Cal pensar i, a més, cal actuar. Ara o mai. Salut i república!

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Calafell, 17 de desembre de 2011

17 Comentarios

  1. Molt enecrtat el teu punt de vista, Ferran!
    El que a mi em sorprèn és que ningú diguès res desprès de la compra de la modesta vivenda a Barcelona que va costar set milions d’euros al 2004!! D’això ja han passat més de set anys!

    • Mira, Leonor, doncs això no ho sabia, cas contrari que hagués posat! Una vergonya, certament.. petonets! 🙂

  2. Ferran gràcies per delitar-nos en aquestes delicies. Enhorabona per els teus articles i també a Riberaexpress per haver-te fixat. Au.

  3. Com sempre, has estat sembrat…..(com diuen en el meu poble), i totalment d’acord amb el teu punt de vista, vessant la monarquia.

  4. Crack, esperem per a la setmana pròxima algo de música i reivindicació del principal patrimoni dels valencians: les bandes de música, els músics i tota la penya que ens recolza i carbó per als que no ens recolzen. Felicitats per l’article, Ferran.

  5. Hola amic Ferran, podries escriure algo de lo que l’Ajuntament de Cullera deu de subvencions a les dos societats musicals…Per l’amor de Déu!!!!!

  6. Je Ferran, a vore quin dia escrius algo del mestre Talens. Tu que creus que es dels Pirrrs o de la Ma al Cul???? Qui l’ha mimant més….? Clar està Overtura per un Centenari, no?

    • Algun dia escriuré alguna cosa del Mestre Talens, he coincidit amb ell molt, m’encanta la seua música (precisament cançons de mare és preciosa) i hem compartit bons moments junts, amb unes quantes anècdotes.. Respecte a la pregunta que fas, i coneixent com conec prou bé al Mestre, és com em preguntares què prefereix, si una bona paella o un bon arròs al forn.. La qüestió és que els dos plats es fan en Cullera, els dos estan molt bons, i els dos tenen arròs… Abraçada!

  7. Hola Ferran no tengo el gusto de conocerte. En primer lugar darte la enhorabuena por tus artículos. No soy valenciana pero entiendo lo que transmites en tus artículos. Están muy bien construidos sintácticamente y argumentalmente, te lo dice una profesora de Filología Castellana. Creo que en Valencia pueden estar muy contentos con personas como tú, y no como el lenguaje que utilizan algunos políticos en sus conversaciones por teléfono…, eso es una vergüenza.
    Enhorabuena, Ferran.

    • Hola, Soriana!
      Gracias por tus comentarios y por seguir mis opiniones. Veo que eres colega; también yo soy licenciado en filología, como tu. Besos y abrazos…

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here