Aquest cap de setmana vos escric des del poble, ja que estic gaudint d’uns merescuts (sí, merescuts, malgrat el que pensen alguns) dies de descans en família i amb els amics, en forma d’un pont tan llarg que alguns, encertadament, l’han qualificat d’aqüeducte. La veritat és que falta em feia… A més, avui mateix, d’ací unes horetes, assistiré a la boda del meu bon amic Julio, músic i “pirri” per més senyes; és un dia molt important per a ell i per a la que dins d’unes hores serà la seua muller, Mari Carmen, vallera de naixement i la seua mitja taronja des de fa ja un temps. Espere, ben sincerament, que tot eixirà com es mereixen, tant al Santuari del Castell de Cullera, lloc tan bonic per casar-se com sabeu, com després a l’hora de dinar. A més, coincidiré amb gent que fa temps que no veig, companys i amics del Musical, així que la diversió –anar amb músics és sinònim de festa segura– i el bon rotllo estan garantits.
Sempre que participe a una boda em venen al cap uns quants records d’algunes de les cerimònies a les quals m’han convidat, moltes d’elles divertidíssimes i amb moltíssimes anècdotes, sobretot les familiars, i també de les que he “oficiat”. Sí, heu llegit bé: en la meua etapa com a modest polític local vaig tindre ocasió de casar res més que dotze parelles –per cert, el meu grau d’efectivitat és total: fins la data tots continuen junts; no em direu que no té mèrit, en els temps que corren!– de variada condició social i sexual, sent deu d’aquests matrimonis els que van voler expressament que fóra jo qui els unira legalment. En vaig fer a l’aire lliure, al parc de Sant Antoni concretament o a la terrassa de l’Hotel Sicània, i fins i tot en un antic monestir, però sobretot les vaig “oficiar” dins de la bonica sala de plens de l’Ajuntament de Cullera. I si abans deia que tenia anècdotes de les bodes a les que m’havien convidat, què diré de les anècdotes dels casaments que vaig fer jo! Un cabàs!
Va, vos en contaré una de curteta, sense donar noms: uns dies abans de la boda en qüestió, ve la futura parella a veure’m per saber “com anava la cosa”, i el nuvi –és un poble, ens coneixem tots– em diu: “–Xe, Ferran, i això què durarà?” “–Home, això va a gust del consumidor –li dic jo–, les fórmules oficials són curtes, però ho puc fer més llarg, al vostre gust, per si voleu llegir algun poema especial, que algú toque alguna peça musical o si…” i ell, tallant-me, amb total aquiescència de la futura esposa, que no va objectar ni pruna, em fa, per a sorpresa meua: “–Saps què t’he de dir? Que si dura dos minuts que no en dure tres”.
Trajectòria «casamentera»
Aquella boda va ser la més curta de la meua trajectòria “casamentera”: des que vaig donar la benvinguda als presents –per cert, nou ànimes comptant els nuvis; ací vaig entendre més d’una cosa– fins que vaig dir les concloents paraules “en virtut de les atribucions que m’atorguen la Constitució Espanyola i el present Codi Civil, vos declare units en matrimoni”, tot just van transcórrer dos minuts i mig. I cronometrats per l’agutzil, que ja li ho vaig advertir minuts abans i no s’ho acabava de creure! Com ho sentiu…
Anècdotes a part, casar-se avui dia no és empresa fàcil. Calen un parell de collons –amb perdó de l’expressió– perquè muntar una llar, formar una família i desafiar la conjuntura econòmica i social del moment no és poca cosa i el futur no està exempt de problemes i desafiaments. Però la il·lusió per a què tot isca bé, les ganes d’independitzar-se en la majoria de casos, i especialment l’estima que es tenen la parella que dóna el pas, poden més que les dificultats puntuals o la por a allò desconegut; tot plegat, l’amor ajuda a fer veure com a fàcil allò que no ho és gens. En una època en què ha baixat la quantitat de casaments i n’ha augmentat la de separacions i divorcis, que dos valents facen el pas té molt de mèrit; per damunt de consideracions socials, de què cadascú pense que casar-se o deixar de fer-ho té més sentit o menys en la societat actual, per damunt de creences o d’estètiques, l’opció lliure d’unir-se, prometre’s fidelitat, ajuda mútua en cas de necessitat o vetllar conjuntament per donar una educació i uns valors democràtics i positius als fills que es crien, propis o adoptats, dins de la unitat familiar, és digne del màxim respecte i de tota la consideració possible per part meua.
A més a més, casar-se estimula l’economia, no m’ho negareu. Vestits, flors, fotògrafs, autobusos, sala de banquets, i un llarg etcètera, tot això té un cost, i no són diners cremats senzillament, com tampoc ho són els monuments fallers cada dia de Sant Josep: darrere d’un esdeveniment com al que assistiré d’ací una estona, com darrere d’una falla, hi ha gent que hi viu: empleats de botigues, fàbriques de teixits o sabates, floristes, conductors d’autobús, mecànics fins i tot, i especialment cuiners, cambrers, empleats d’agències de viatges, i molta més gent que no es veu però que gràcies a celebracions com bodes, batejos o comunions viuen i tiren endavant les seues famílies. No ho haureu vist mai des d’aquest punt de vista, però un casament també contribueix avui dia a eixir de la crisi!
Així que gaudirem de la festa, compartirem la felicitat dels contraents i rematarem així un pont que ha vingut molt bé per desconnectar i per recarregar les piles per als quinze dies que falten abans de les vacances de Nadal. Ja tinc l’arròs a punt, d’ací una estoneta m’afaitaré ben afaitat, em posaré el tratge que he triat, amb camisa i corbata a joc, com toca, i faré costat a Julio i a Mari Carmen en el viatge que comencen junts a partir d’avui, i que espere que durarà bona cosa. S’ho mereixen, es mereixen ser feliços. Des d’ací, tota la sort del món per a ells i queda aquest article com a prova de la meua estima personal envers tots dos…
Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent!
Ferran Sanz
Cullera, 10 de desembre de 2011
