Vivències d’un alzireny a Stamford Bridge (Chelsea-VCF) /Per Enrique Sierra

0
151
Enrique Sierra a l'Estadi del Chelsea

Com un alzireny valencianista residint a Londres podria perdres un Chelsea-València de Champions League? De cap manera! I damunt amb tota una final com se perfilava, o ells o nosaltres, qui guanyava passava, empat a 0 per a d’ells, empat a gols per a nosaltres. Quin partit el que s’anava a viure a Stamford Bridge!

Després de les victòries al Leverkusen i al Genk (7-0!) calia aconseguir entrades com fora. Fàcil, web del Chelsea i a comprar, 41 lliuretes, més barates que a Mestalla, i bones entrades.

Dos hores i mitja abans del partit ja estava un servidor eixint del metro a Fulham Broadway per a comprobar l’ambient a les rodalies de l’estadi i per a vore què pinta tenia este mític camp, mai havia estat en més d’un any en aquest barri. Massa prompte: cap ambient, i Stamford Bridge per fora pareix de tot menys un camp d futbol, molt menut i amb aspecte de complex d’edificis. El millor era doncs anar a un bar, a ser possible amb valencianistes, a fer la típica previa cervessera, però, sorpresa, cartells a les finestres dels bars: ‘Home supporters only’. Aixina que, o eres del Chelsea o ací no entres. London… mal comencem…

Una hora abans del partit arriben els acompanyants, cap valencià i ningú valencianista, 2 andaluços i un nepalí, però bò, venen a vore futbol i estem a London… Per sort ells sí que coneixen algo el barri i anem a un espanyol on sí puc entrar, amb la meua samarreta valencianista.

És hora d’emtrar al camp, valencianistes per tot arreu però sense agrupar-se ni fer soroll, el soroll ja el farien dins. 2 milers d’aficionats agrupats en un cantó de l’estadi i un servidor just al cantó contrari, mirant amb enveja per no estar al costat del meus. Després ja, el seu esforç no es va vore recompensat per els jugadors, no foren corresposts.

Als 3 minuts primer error defensiu i Drogba que no perdona. No passa res, havia que marcar de totes les maneres, mantingam la calma. Al minut 21 un altre horror defensiu, 2-0, ara sí que ho tenim difícil, molt mal la defensa, res comparable amb l’afició que estava donant-ho tot. Els blaus rugien però tampoc amb contundència, estos són freds fins per a cantar un gol i celebrar una victòria, mig minut de celebració i com si no passara res.

El cas és que la possessió era del València (66%) peró no s’arribava amb molt de perill a la porteria i, llevant del tir al pal d’Alba i el dispar llunyà d’Albelda, el Chelsea tenia el partit on volia, controlat i a favor al marcador. Ja en la segona part Drogba tornava a marcar a gran passada de Mata i sentenciava a un València que dia adèu a la Champions i se la tindrà que jugar a l’Europa League.

Una llàstima però, s’havia d’estar, ningú ens ho podrà contar. Una experiència més i ara a continuar la vida londinenca, interesant i divertida per uns moments, i dura i difícil per altres, però sempre aprenent i vivint noves aventures.

Enrique Sierra /Corresponsal en Londres de Riberaexpress

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here