Apunts des de «L’Exili»: Un reconeiximent a tot un poble /Per Ferran Sanz

8
652

Concert de Festes d’Algemesí 2011. Xavier Richart amb la Banda de la Societat Musical d’Algemesí

Fent bona la dita valenciana que diu “val més perdre un amo que un costum”, cada estiu  quede un dia per dinar –m’agradaria sovintejar-ho molt més, però no hi ha mans; la culpa, del dimoni– amb uns bons amics d’Algemesí, Moisès i la seua dona Rosanna, encontre que s’ha convertit en una espècie de tradició. A Moisès el vaig conèixer a la facultat, ja fa uns anyets, i des d’aleshores ens uneix una gran amistat que es va enfortir encara més en conèixer la seua muller uns anys més tard. Sempre alternem la ubicació de la trobada gastronòmica i un any venen a Cullera i a l’altre vaig jo on estiuegen, en aquest cas al Perelló.

Enguany tocava fer-me ells la visita –com que, en cada cas, paga el dinar l’amfitrió, els vaig portar al “nostre” lloc d’habitud, el Restaurant L’Illa del Marenyet– i quan ho van fer, seguint també una mena de ritual, la parella va aprofitar per obsequiar-me amb un llibre únic: el conte “Vull ser muixeranguera” del company de batalles literàries –vam coincidir en un parell de jurats de l’extint, gràcies per cert al PP del meu poble, Premi de Novel·la Històrica “Far de Cullera”– Enric Lluch i Girbés.

La Muixeranga d’Algemesí

El conte és preciós i no vos el rebentaré perquè m’agradaria que vos féreu amb el llibre –si més no, algú vos el podria deixar– i el gaudiu com el vaig gaudir jo aquest estiu passat. Per cert, és una edició completíssima, a cura d’Andana Edicions, jove editorial del propi poble, que inclou la narració de l’escriptor algemesinenc, il·lustracions de Joanra Estellés i un CD amb veu i música de Dani Miquel, les melodies de Xavier Richart, l’excel·lent dolçainer també nascut a Algemesí, i els seus inseparables de “La Inestable”; articula el disc la intervenció, com a narrador, de Llorenç el conta-contes. Tot un luxe de projecte global que va nàixer, com diu el propi Lluch, en un sopar entre amics, com tants i tants projectes que hem bastit els valencians al llarg dels anys.

Torne als meus amics. Com a bons “toputs”, malnom amb el qual es coneixen els nadius d’aquesta agradable ciutat riberenca, tots dos són amants de les tradicions, riques tradicions, d’un poble com el seu; juntament amb els seus dos fillets, formen part de la “Nova Muixeranga”, la colla que, principalment a les Festes Majors en honor a la Mare de Déu de la Salut, construeix aquestes torres humanes tan característiques, parentes dels “castells” catalans, mentre sonen les notes de la melodia que per a molts de nosaltres és l’himne nacional dels valencians i que té el mateix nom. És tot un goig veure, els dies 7 i 8 de setembre de cada any, les processons pels carrers d’Algemesí, i en elles les construccions que fan possibles muixerangueres i muixeranguers i de les quals se senten tan orgullosos amb motiu ben evident.

És lloable, molt lloable, veure la passió que posen en la tasca i la satisfacció que senten quan el seu esforç arrenca dels espectadors espontanis aplaudiments que són el premi intangible al seu esforç individual i col·lectiu.

Per això, quan em vaig assabentar del reconeixement per part de la UNESCO del conjunt de les Festes de la Mare de Déu de la Salut, i dins d’elles com no de la “Muixeranga” d’Algemesí, com a patrimoni immaterial de la humanitat, el meu primer pensament va ser per a Moisès i Rosanna; el segon, però, va ser per al conjunt del poble valencià, una part importantíssima del qual es manté fidel a les seues arrels, als seus costums, a les seues tradicions més antigues, més nostrades.

El reconeixement, per tant, centrat en la festa pròpia d’Algemesí, el faig extensiu a tots aquells que fan possible dia a dia la continuïtat del valencià com a poble amb personalitat pròpia i diferenciada, a través de totes les seues manifestacions culturals, musicals i artístiques. Vull transmetre-vos hui, amics lectors, que cal mantenir les nostres tradicions ben vives, ben arrelades als nostres pobles, ja siga la Muixeranga o les Falles, els Moros i Cristians o les Gaiates, les nostres danses i balls típics o les nostres estimadíssimes societats musicals, de les quals vos parlava fa quinze dies. Nosaltres som les nostres festes i les nostres festes ens fan també a nosaltres ser com som.

Perquè el nostre poble és un conjunt harmoniós que engloba la llengua pròpia, costums diversos, tradicions centenàries i tot allò que ens fa tindre la personalitat que els anys han contribuït a formar, gràcies a tants, malgrat alguns. Perquè amb iniciatives com la de la Nova Muixeranga –aquesta magnífica edició–, amb el treball diari dels que ho fan possible esmerçant el seu temps de lleure –com els meus amics–, amb reconeixements com el de la UNESCO, es fa poble cada dia, es fa país.

Com va immortalitzar el nostre gran Vicent Andrés Estellés, en uns dels seus poemes més coneguts, i que hem tingut sempre tan present que fins i tot la nostra promoció universitària ho vam incloure a l’orla que ens van fer en acabar la carrera, que tenim penjada a casa tan Moisès com jo mateix: “allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble”.

Enhorabona de nou a Moisès, Rosanna, a tot Algemesí, a tota la comarca de la Ribera, Alta i Baixa, i a totes les valencianes i els valencians perquè aquest reconeixement és per a tots ells, per a tots nosaltres.

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent…

Ferran Sanz

Calafell, 3 de desembre de 2011

8 Comentarios

  1. Felicitats pels teus articles Ferran! Ja me’ls he llegit tots! Cada setmana escrius sobre temes diferents i des de la sinceritat i això fa que la gent et segueixi setmana rere setmana. En la meva opinió segueix així que ho fas molt bé! Petonets i fins demà!!!

  2. Home, Ferran! Gràcies per la part que em correspon. Ja veus, amic de Moisés i de Rosanna, amics també i, dit als pas, molt estimats. Et recorde, i tant!, de l’època en què el premi de Cullera era un referent i, també, de l’última vegada que coincidírem després de l’última convocatòria. Recorde, també, la conversa amb la teua mare i la pena que sentia en veure com havien evolucionat les eleccions de fa…cinc anys? Com passa el temps, amic Ferran. Gràcies per tot.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here