En un primer moment, aquest va ser el títol que vaig triar per encapçalar la reflexió que em va invadir quan vaig apagar la televisió i l’ordinador després de conéixer el 100% de l’escrutini de les Eleccions Generals del dia 20, però em va paréixer massa místic i espiritual per una realitat crua, justa i guanyada a pols. Em va paréixer més pròpia una orientació esportiva. Em vaig imaginar un partit de futbol entre dos gran rivals en una decisiva final, en la qual, els partidaris de l’equip que va perdent pel mal que juga i inclòs perquè es fica gols en la seua pròpia porteria socialista, van abandonant l’estadi quan encara falta prou temps per finalitzar el partit i deixen al seu equip perdut davant del rival i ni tan sols esperen per aplaudir-li en el seu trist camí al vestuari.
Deien els comentaristes esportius, que retransmetien el partit, que prop de la mitat dels aficionats, uns cinc milions, van abandonar el camp decebuts pels altres tants milions de parats que el partit, consentidor amb els especuladors i amb els mercats neoliberals, ha ajudat a crear.
Però “el que no es consola és perquè no vol”, diu el refrany. Quines són els avantatges de que el PP, com “el déu blau” que està en totes les parts, goberne? Ja no podran tirar-li les culpes el govern de Madrid per no enviar diners. No podran incomplir les lleis que s’aproven en el Congrés. No podran gastar-se els diners que el Govern envia per sanitat en obres de lluïment. No podran tirar les culpes dels casos de corrupció als jutges, policies i guàrdia civil. És a dir, s’ha acabat l’argument victimista per tapar la pobra gestió del Govern autonòmic. Clar que també poden vindre els del PP dient que la caixa està buida, que els calaixs son plens de factures impagades, que Europa no presta diners, que els països emergents no juguen net… Però, la veritat és que ara els toca jugar a ells. Veurem. Perquè el PP, encara que ha guanyat en nombre de diputats, no va omplir el seu aforament amb molts nous aficionats. Ha guanyat el PP més perquè el PSOE ha perdut la mitat del seu electorat pel camí, tants vots com parats s’han creat per no ser ni fred ni calent, ni roig ni blau. Fifels votants de sempre que no han volgut donar la seua confiança al PSOE però tampoc se n’han anat amb el primer que ha passat pel camí i alguns han preferit votar a més a l’esquerra. Podran tornar aquets vots als PSOE? Tots aquests votants son als carrers i a les places i si els diputats, senadors, dirigents i militants del PSOE eixim als carrers i a les places, els trobarem, els recuperarem i ens els portarem de carrer. Si ens quedem en les institucions calfaets, còmodes i sense definir clarament el nou projecte socialdemòcrata per Europa, inclòs perdrem els que encara ens voten. En el PSOE tenim molta història però hem perdut el carrer. Tenim molta tradició, però hem perdut el pols ciutadà. Esta derrota pot provocar la necessària refundació del partit, sobretot al País Valencià. “No hi ha mal que per be no vinga”.
Xavier Cantera
