Aquest cap de setmana pràcticament tot el món occidental ha viscut manifestacions importants d’aquest moviment que ha vingut a dir-se ‘dels indignats’. Ha estat una autèntica demostració de força que ens recorda que ningú no pot menystenir ja la importància, local i global alhora, d’aquest moviment que apareix quan la política ha fallat de forma miserable, deixant-se arrossegar cap a una paret terminal per la corrupció econòmica.
Milions de veus arreu del planeta
Podem estar més o menys d’acord amb els plantejaments, les formes o les estratègies del moviment. Però pel que fa a la diagnosi de la situació en la qual estem vivint tenen tota la raó de la seua part. És evident que hi ha tot de matisos a fer i també ho és que no hi ha a la vista solucions clares. Però el que de cap manera és una solució és aquest camí pel qual els qui han fet la crisi ens volen fer anar. I és per a dir això que s’alcen milions de veus arreu del planeta, cada vegada més i també cada vegada més diverses, procedents d’un espectre social i polític més i més ampli.
La crisi que vivim té uns orígens ben clars i malgrat que tots vam ser partíceps de l’eufòria irreal de final de segle no es pot comparar la responsabilitat dels ciutadans amb la dels financers i els polítics. Si som on som és per la ruïna moral absoluta del sistema econòmic i per la incompetència o la corrupció del sistema polític. Els banquers i els especuladors van trencar les regles més elementals del sentit comú i es van abraonar sobre el bé públic amb una avarícia inacabable. I els que n’havien d’haver estat els gestors del bé públic no ho van saber veure a temps o no van fer res si és que ho van veure.
Netejar de forma radical els problemes més greus i establir codis clars per a estalviar-nos la repetició dels fets hauria estat una actuació possible, segurament acceptable per tothom fa uns mesos encara. Però portem quatre anys ja dins el pou de la crisi i cada vegada és més clar que els qui tenen la culpa de la crisi només es preocupen per seguir tenint més i més beneficis mentre que els ciutadans paguem cada vegada amb més intensitat i duresa les seues factures.
La paciència s’ha acabat
I això simplement no pot ser. Ni és just, ni porta enlloc. Se’ns envien consignes de prudència, se’ns demanen sacrificis i se’ns avisa que res no serà com abans. Oïm dia rere dia discursos apocalíptics que afirmen que no hi ha futur i que ens haurem d’acostumar a viure pitjor, molt pitjor, del que vivíem fa poc. Fins i tot el que abans era un desprestigi, ser un mileurista, avui és una sort. I hom espera que callem i aguantem.
Em sembla, però, que comencen a haver massa indicis de que la paciència s’ha acabat. Tinc la sensació que la irritació i el desencís són ja massa grans i massa escampats i que la comprensió amb la qual les nostres societats van acceptar les primeres mesures de retall de la despesa s’ha esgotat.
El problema, el problema greu, és saber si algú serà capaç de fer propostes polítiques concretes sobre tot això. Els dirigents polítics han de canviar d’actitud i ho han de fer de forma ràpida o el seu fracàs serà potser irrecuperable. És molt lamentable escoltar-los parlar com si foren membres d’un consell d’administració, només movent fredament xifres amunt i avall, quadrant balanços. És trist veure com esquiven la que de sempre ha estat la seua obligació: fer que les coses passen. És trist que se’ns apareguen impotents, incapaços, desbordats, obedients, mentre el país se’n va per l’aigüera, mentre el món s’enfonsa.
El temps corre molt i aquest cap de setmana em sembla que hem vist avisos importants. Avisos en el sentit que molta gent ja no accepta la impotència com a actitud. Avisos de que els arguments a favor de la contenció i les retallades ja no s’entenen perquè la lògica no n’està de la seua part. Fins i tot la violència és un avís -ho ha estat sempre al llarg de la història. Si jo fos part d’aquest grup de gent que dirigeix el país i el món començaria a pensar amb urgència com poden canviar d’actitud abans que siga massa tard i com poden deixar de posar tota la pressió sobre la gent del carrer abans que el carrer explote.
Vicent Partal /Vilaweb
