L’energia nuclear després de Fukushima /Opinió: Miguel Muñiz

1
174

El passat diumenge, 5 de juny, unes 6000 persones van participar en la primera manifestació contra l’energia nuclear realitzada a Barcelona desprès de 21 anys. Des de que la reivindicació ciutadana i la racionalitat econòmica obligués a tancar Vandellòs 1, desprès de l’accident de l’octubre de 1989, no s’havia produït cap altra reacció social d’aquest nivell contra les nuclears. Una dada: la catàstrofe de Txernòbil, de la que el passat 26 d’abril es van complir els 25 anys, no va treure al seu dia la ciutadania al carrer. La causa d’aquesta nova resposta té un nom: Fukushima.

Per poder entendre l’abast del que representa Fukushima hem de remuntar-nos a l’any 2001, quan, sota l’impuls de la primera presidència de George Bush als EE.UU.,es va iniciar el que els mitjans de comunicació batejarien ràpidament com el “renaixement nuclear”. El motiu d’aquest “renaixement” era fàcil d’entendre: a mitjans dels anys 70 s’havia produït una aturada mundial en la construcció de centrals nuclears,
degut als costos ruïnosos d’aquesta tecnologia. Aquesta aturada s’havia reforçat a causa del descrèdit provocat pels accidents de Harrisburg en els EE.UU., al 1979, i de la catàstrofe de Txernòbil. Cap al 2001, desprès de més de 20 anys sense un programa global de construcció de noves centrals, la gran majoria dels 440 reactors que encara funcionen en el món s’acostaven, en mig d’avaries i ensurts diversos, al moment de tancar definitivament per vells, en resum, la indústria nuclear s’enfrontava a la seva mort natural.

Per evitar això, els grups amb poder de decisió, i les empreses que obtenen beneficis de l’energia nuclear, van dissenyar un discurs en que sumaven dues noves “argumentacions” a les tres mentides de la propaganda nuclear de sempre. A les velles fal·làcies de que l’energia nuclear és segura, econòmica i fiable, s’hi va afegir la seva necessitat per combatre “l’efecte hivernacle”, aprofitant la preocupació social per la destrucció climàtica que està provocant la crema dels combustibles fòssils; i que es considerava imprescindible per garantir el subministrament energètic, davant les primeres mostres d’alarma pels signes d’exhauriment dels jaciments de petroli.

Refutar les cinc mentides allargaria massa aquest article; el ara que importa constatar és que la campanya de propaganda del “renaixement nuclear” va ser aclaparadora en despeses econòmiques i en cridòria mediàtica. Durant els darrers 10 anys les cinc mentides es van repetir amb tanta freqüència, i de formes tan diverses, que van aconseguir que una part important de la societat oblidés la realitat de l’energia nuclear. Mentre les apel·lacions a la memòria i a la racionalitat eren silenciades, o reduïdes a la seva mínima expressió, els mitjans d’informació reproduïen contínuament les opinions dels empresaris, economistes, científics, polítics, sindicalistes i periodistes que conjugaven les mencionades cinc mentides en innumerables versions.

Per això les enquestes d’opinió de l’any 2010 mostraven com el percentatge de persones que creien cegament en la necessitat de l’energia nuclear, mentre desconeixien, o consideraven insignificants els perills i la irracionalitat d’aquesta tecnologia, anava creixent de manera imparable. Si la indústria no va aconseguir imposar un programa de construcció de noves centrals va ser perquè la realitat econòmica és tossuda, i ni bancs ni empreses es van animar a invertir els seus escandalosos beneficis en una indústria tan insegura. Però el que molta gent s’empassés les mentides de la campanya, sense reparar en que no existien programes de construcció, ni adonar-se del fracàs dels pocs projectes que s’havien engegat a Europa, és la prova de que la propaganda del “renaixement nuclear” havia tingut un èxit absolut: el “debat nuclear” quedava circumscrit als aspectes econòmics i energètics, mentre que el sofriment, la contaminació radioactiva, les malalties mortals, els residus, els perills per a la salut i el medi ambient durant centenars o milers d’anys, n’eren exclosos. En el paroxisme de la eufòria i la demagògia es va arribar a adjectivar l’energia nuclear com “ecològica”.

A Espanya la prova de l’èxit de la campanya es va donar l’any 2009, amb l’allargament fins l’any 2013 del funcionament de la vella i deteriorada
central nuclear de Garoña,. Animats per aquest èxit, i a mesura que la data de tancament del 2013 s’acostava, les pressions del “lobby” nuclear per tal d’aconseguir un nou allargament es van anar fent cada cop més escandaloses…

I llavors va succeir la catàstrofe de Fukushima.

Fukushima és pitjor que Txernòbil: hi han implicats quatre reactors que, per diverses causes, estan abocant, i abocaran durant mesos, una ingent contaminació radioactiva que es va dispersant pel món. Els nivells “legals” de radioactivitat per a les persones exposades, i en els aliments s’han elevat arbitràriament; es tracta d’evitar un enfonsament econòmic, encara que això impliqui rebre altes dosis de radiació, o consumir productes contaminats. Les perspectives d’un increment de càncers i altres malalties en grans grups de població s’incrementen.

Fukushima ha destruït 10 anys de propaganda del “renaixement nuclear”, ha tornat a mostrar la veritable cara d’aquesta tecnologia: un llegat de
sofriment i mort durant generacions, i un seguit de problemes impossibles de solucionar avui. El rebuig de la societat s’ha tornat a manifestar, però la resposta de les empreses, bancs i personatges que treuen benefici del negoci nuclear ha estat clara: silenci o desinformació continuada sobre l’abast de la catàstrofe, i un intent d’aprofitar-la per insistir en que el govern (qualsevol govern) es faci càrrec d’un programa de construcció de “noves” centrals nuclears “intrínsecament segures” amb càrrec al pressupost públic.
El “lobby” nuclear multiplica un altre cop les seves intervencions, dedicant recursos a tornar al situar el discurs en el punt a on es trobava abans de Fukushima: a debatre sobre economia i energia.

Per tal d’evitar això, per a que els polítics acordin i ordenin el tancament de les centrals nuclears que encara funcionen, i no es pleguin a la pressió dels interessos dels que manen, no bastarà amb l’activitat d’unes organitzacions ecologistes, es necessitarà un ampli moviment social, del que la manifestació del dia 5 de juny ha de ser el primer pas.

Miguel Muñiz, membre de Tanquem les Nuclears – Nova Cultura de l’Energia, i de l’Observatori de l’Energia a Catalunya.

1 Comentario

  1. EN LA COMUNIDAD VALENCIANA DISPONEMOS DE UNA FUENTE DE ENERGIA ESTUPENDA, QUE ES NUESTROS MONTES Y NUESTRA HUERTA, DE DONDE SE PUEDE SACAR BIOMASA. LIMPIANDO LOS BOSQUES VALENCIANOS (PONDANDO ARBOLES Y QUITANDO ARBUSTOS INVASIVOS) 1º LOS INCENDIOS NO QUERIAN TANTAS HECTAREAS 2º TENDRIAMOS LA FUENTE DE ENERGIA NECESARIA PARA QUITAR LA NUCLEAR DE COFRENTES

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here