No fa molts anys, em va copsar de forma simpàtica, la resposta del fill d’un amic davant la sempre pregunta trascendental i repetitiva que es fa a tota la xicalla: …i tu de major que vols ser?. Amb la sinceritat d’un xiquet de cinc anys, la seua resposta inicialment ens va fer riure a totes i tots els que escoltaven el succeït, però després particularment en va fer reflexionar: …jo voldria ser jubilat com el meu iaio.
Si més no, la resposta a més de ser evident en aquell moment, a hores d’ara ho continua essent. Qui no vol en aquests moments de crisis i incertidumbre de futur laboral, no estar ja jubilat?. Per a Joan, ser jubilat com el iaio, suposava disposar de temps, d’alçar-se tard, de restar calentet al llit, de no tenir que anar a l’escola, de menjar de tot, de fer la migdiada, de veure la televisió a tiri i bandiri, de jugar la partideta amb els amics i tal vegada anar de viatge a la platja quan tots estan treballant. Tot avantatges.
I ara quan tant es parla d’allargar l’edat de jubilació i sembla que tot van a ser desavantatges, tothom fa comptes dels anys que li queden per arribar a eixe estadi anomenat no sé perquè de la tercera edat. I sense dubtar-ho una miqueta, molts dels nostres majors i no tan majors voldríem fer nostre el somni de Joan. Però malgrat el canvi de cançoneta de “la culpa de tot la té Zapatero” a “estic indignat / indignada”, hi ha molts jubilats i jubilades actius que continuen treballant en altres camps de servei social i que són realment ciutadans i ciutadanes de primera.
Admire als jubilats i jubilades que fullegen el diari, que van a collir algunes taronges i faves (si no s’han gelat) al seu hortet per a casa, que acudeixen a les manifestacions en defensa de la nostra dignitat com a poble i com a treballadors i treballadores, que són feliços passejant als seus nets,… Els admire perquè continuen al peu de canó, sense remugar. Gent que sempre té un somriure a la boca i que l’altre dia llegint la premsa, una mestra jubilada, en va comentar que estaria disposada a donar-li classes de valencià al nostre president ara que diu que és un defensor de l’escola en la nostra llengua.
Gràcies a totes i tots els jubilats i jubilades que aquest fi de curs rebran el reconeixement de les seues escoles i dels nostres ajuntaments. La seua presència romandrà sempre a les aules on han fet possible infinitat de somnis. Gràcies Mari Luz, Bernardo, Marisa, Vicent, Emili, Carme, Josep, Joan, Enriqueta,… Jo també vull ser jubilat.
