Recentment ha eixit de les premses la novel·la amb la qual l’any passat l’escriptor Enric Lluch guanyà el dotzé Premi de Narrativa «Ciutat de Sagunt». Aquesta obra, titulada Després del silenci ha estat publicada dins la col·lecció «Narratives» de l’editorial Onada. Per als qui hem seguit amb una relativa proximitat la trajectòria creativa de l’escriptor algemesinenc no ens sorprén el fet que ens trobem davant un escriptor “tot terreny”, capaç d’enfrontar-se amb el mateix zel a les especificitats que demana confegir un text bé siga per a infants, joves o adults; així com d’enllestir amb la mateixa diligència un conte, una novel·la o un text dramàtic, tant se val si és un encàrrec, una encomana d’un amic, o un text per a optar a un guardó, com és el cas que ens ocupa. Per tant, si fem aquesta matisació inicial és perquè al nostre parer existeix la percepció errònia que Enric Lluch és un jornaler de les lletres que es dedica exclusivament als més menuts, quan la veritat és que no, com ens ho confirma l’obra que ací ressenyem.
Després del silenci narra el periple d’una persona qualsevol —Joan Queralt Font, cinquanta-tres anys, solter, veterinari— que després de la mort de sa mare —Natàlia Font— es troba impel·lit a resoldre alguns interrogants que l’havien acompanyat al llarg de la seua vida i que estaven relacionats amb aquella i amb la relació conflictiva entre son pare — Joan Queralt— i el seu avi — Mateu Font— i que motivà l’abandó del primer de la llar familiar, quan el protagonista era un adolescent. Una animadversió i un trist i inexplicable desenllaç que, des que tingueren lloc, ningú de la família no havia gosat mencionar, tot convertint-se en un tabú incòmode per al llavors jove i que, una vegada desapareguts tots els personatges del drama —o quasi tots, com el lector podrà comprovar—, i ja en la maduresa de la seua vida, estarà disposat a trencar. Encara que poc s’imaginarà Joan Queralt fins on haurà de recular en la història per tal de resoldre l’enigma, ni fins on haurà de viatjar.
I arribats a aquest punt convé destacar les qualitats narratològiques amb què Enric Lluch ha confegit aquesta obra. Com en altres, s’hi barregen elements històrics amb elements de ficció. De fet, una línia de les dues que configuren l’arc narratiu està emmarcada en l’ambient prebèl·lic que precedí la Guerra Civil, en un poble valencià de la Ribera del Xúquer. Però és justament eixa disposició dual del desenvolupament dels fets, és a dir, la manera de fer avançar la trama trencant-ne la linealitat cronològica, intercalant breus episodis del passat que es desenvolupen i es descobreixen de manera paral·lela a la recerca que realitza el personatge principal, el que, al nostre parer, atorga més tensió dramàtica a la novel·la, tot emparentant-la amb aquells productes visuals —séries televisives o còmics— que utilitzen aquesta tècnica per a oferir en diversos episodis una història complicada —amb històries secundàries— de manera que l’espectador no perda el fil argumental ni l’interés, més aviat el contrari, s’hi fidelitze.
Si a aquesta tècnica, a més, hi afegim la barreja de punts de vista, és a dir, el recurs a un narrador omniscient que alterna la seua veu amb la dels personatges, tot inserint monòlegs interiors allà on li convé a l’autor, per expressar el que pensen. I, a això, unim un estil pulcre, més la concisió descriptiva dels protagonistes i del medi en què es mouen, podem assegurar, sense cap dubte, que ens trobem davant una novel·la amb trama de revelació de lectura àgil. Un text ben recomanable per a aquells que —com qui subscriu— gaudeixen fent exercicis narratològics. Però no només, perquè Enric Lluch ha posat tot el seu afany en defugir exigències discursives gratuïtes als lectors.
Però tornant al contingut, hi ha una altra cosa que convé destacar de Després del silenci, tant o més important que el que hem destacat fins ara, i és la doctrina que ha seguit l’autor a l’hora d’enfrontar-se a la pantalla en blanc de l’ordinador per a enllestir-la. El silenci, la por a verbalitzar el dolor, a reconéixer la impotència davant vexacions patides imperdonables, només es trenca —se supera— amb paraules. Encara que per a aconseguir-ho calguen anys i, paradoxalment, absències d’éssers volguts.
Lluch, Enric: Després del silenci, Onada, col. Narratives núm. 10, Benicarló, 2010
