Paraules velles, paraules noves (9) / Leo Giménez

0
35

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publiquem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho son

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

 

A mida que

A mida que és una locució usual de la nostra llengua. Té el significat de ‘mentres, durant el temps en què’. És sinònima de a mesura que. “A mida que el temps passa, anem fent-nos vells”, “La intolerància i la ignorància desapareixen a mida que la gent jove adquirix més cultura”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha inclosa en el codi normatiu registrant-la en el Diccionari normatiu valencià. Anteriorment ja l’havien arreplegada el Diccionari català-valencià-balear i el diccionari del SALT. L’han emprada i l’empren destacats escriptors i lingüistes com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. Joan Manuel Serrat l’empra repetides vegades en la cançó “Barcelona i jo”: “A mida que arriben homes… a mida que els peus li creixen… a mida que perd la mida…”.

Rellamp 

El vocable rellamp significa ‘llamp, descàrrega elèctrica, acompanyada d’una resplendor vivíssima i instantània, que es produïx entre dos núvols, entre diferents parts d’un mateix núvol o bé entre el núvol i la terra’, “Has vist quin rellamp? Ara sentirem el tro”. Ha sigut incorporat a la normativa per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua incloent-lo en el Diccionari normatiu valencià. Ja el tenien inclòs en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el diccionari del SALT i altres. Rellamp té sentit figurat, ‘cosa que només dura un instant, manifestació sobtada i passatgera’, ‘espai de temps curtíssim’, “Va desaparéixer en un rellamp”, “La vida és un rellamp”.

Han emprat esta paraula, en les seues obres, autors com ara Constantí Llombart, Martí Domínguez, Enric Valor, Josep Lozano, Àlan Greus, Teresa Broseta, Honorat Ros, Vicent Pascual i molts altres.

Tamany

La paraula tamany, com a substantiu, està acceptada normativament, amb la marca de col·loquial, en el Diccionari normatiu valencià. Té el significat de ‘mida, grandària, dimensió’, “Els maniquins són de tamany natural”, “Tinc una figuera de gran tamany”, “Et fa falta una camisa de més tamany”. Anteriorment havia sigut registrada en el Diccionari català-valencià-balear, en el diccionari del SALT, en el Diccionar ortogràfic i de pronunciació valencià, en el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu), en el diccionari de la RACV i altres. És un vocable documentat en la nostra llengua des dels segles xiv i xv. Apareix en la Crònica, de Ramon Muntaner, en sermons de sant Vicent Ferrer, en l’Espill, de Jaume Roig, i en el Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell, com a adjectiu. Com a nom ha sigut emprat per moltíssims autors de quasi totes les èpoques, com ara Joaquim Martí Gadea, Bertomeu Sirtot, Carles Salvador, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner, Josep Lacreu, Josep Saborit, Santi Vallés, Felip Bens, Lucrècia de Borja i Bairén i altres escriptors i prestigiosos professors, com per exemple Joan Francesc Mira, Eduard Mira, Ferran Torrent, Alfred Ayza, Carme Miquel, Carme Gregori, Josep Millo. Igualment han emprat el mot tamany autors catalans com Víctor Català, Carles Riba, Marià Manent, Josep Maria López Picó i Mercè Rodoreda, com informen el Corpus Informatitzat del Valencià i el blog Pren la paraula, de Josep Lacreu. Per tant, “El tamany importa… en tot”

 Xillar

Xillar és un verb ben integrat en la parla valenciana, des de fa més de cinc segles. Té el significat de ‘cridar d’una forma aguda i penetrant’, ‘pegar crits’, “No xilles tant, que no estic sord”, “Àlvar xilla molt per a parlar, pareix que sempre tinga raó”. És un verb  usual en terres valencianes i tortosines. Té el sinònim xisclar. Apareix en la literatura del Segle d’Or, concretament en l’Espill, de Jaume Roig. Modernament, l’han emprat, entre altres escriptors i lingüistes: Josep Bernat i Baldoví, Lluís Guarner, Josep Pascual Tirado, Emili Casanova, Jordi Colomina, Eugeni S. Reig, Abelard Saragossà, Felip Gumbau, Lucrècia de Borja i Bairén i molts altres. Xillar té entrada en el Diccionari català-valencià-balear, en el Diccionari de la rima, de Ferrer Pastor i en el SALT; i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat definitivament a este verb caràcter normatiu, amb la marca de col·loquial, incloent-lo en el Diccionari normatiu valencià.

 Leo Giménez / Lingüista