Paraules velles, paraules noves / Leo Gimènez

0
70
Leo Giménez

“Paraules velles, paraules noves” és un espai setmanal de Riberaexpress, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià admeses per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de referència de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publicarem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

Paraules, formes i accepcions en valencià que no eren normatives i ara sí que ho son

Incorporacions a la normativa del valencià en els últims anys

Assentar-se

Les frases “Assenta el xiquet en la cadireta” i “Assenta’t en la butaca” són correctes normativament, a banda de ben comunicatives. El verb assentar, pronominalment, assentar-se, l’inclou el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua també en el sentit de ‘posar a algú (o ‘posar-se) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges’. El Corpus Informatitzat del Valencià recull molts exemples d’usos d’este verb amb eixe significat, al llarg del temps, per part de lingüistes i escriptors destacats, com ara Pere Joan Porcar, Salvador Guinot, Enric Valor, Xavier Casp, Carles Salvador, Josep Giner, Jordi Colomina, Abelard Saragossà i molts altres. Amb eixe sentit ja l’havien arreplegat el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Ferrer Pastor, el SALT 4 i altres.

Té el mateix significat que asseure i seure. Altres sentits del verb assentar són ‘col·locar”, ‘fixar’, ‘fonamentar’, ‘establir-se’, ‘instal·lar-se’, ‘inscriure’, ‘apuntar en un document’, ‘registrar’, etc., que ja tenien caràcter normatiu. Per tant, podem usar en tots els registres assentar i assentar-se per a “assentar-nos a gust en un sofà, en una cadira o en una butaca”, sense cap reserva pel que fa a la normativa lingüística.

 

De repent

La locució de repent (i de colp a repent) són expressions normatives, incloses en el Diccionari normatiu valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que es poden emprar en qualsevol registre (col·loquial, literari, periodístic, etc.) Són locucions ben integrades en la parla valenciana. El seu ús escrit el testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià, amb exemples d’escriptors i lingüistes, com Pere Joan Porcar, Bernat i Baldoví, Constantí Llombart, Garcia Girona, Josep Pascual Tirado, Ovidi Montllor, Emili Casanova, Joan F. Mira, Toni Cucarella i molts altres. Tenen com a sinònima la locució de sobte. Si sentim o veiem escrit “De colp a repent, el cavall que muntava Marta es va encabritar”, “I de repent, Pau i s’agenollà i es posà a resar”, no hi posem cap objecció. És tot correcte.

Deure + infinitiu, com a perífrasi d’obligació moral

La perífrasi deure + infinitiu tradicionalment, des del punt de vista normatiu, només tenia el valor de probabilitat, com en “Per l’hora que han eixit, ja deuen haver arribat a Alacant”. Però els usos tradicionals i actuals en la parla valenciana han fet que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua considere que eixa perífrasi  tinga, normativament, també el significat de ‘necessitat física o lògica o obligació moral, “Si vols aprovar, deus estudiar més”, “Devem ser solidaris amb els necessitats’, com prescriu la Gramàtica normativa valenciana  i recull el Diccionari normatiu valencià. També l’inclou el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Esta accepció de la perífrasi deure + infinitiu està avalada tant per l’ús generalitzat en el parlar valencià com per l’ús literari, periodístic, etc., i l’han emprada nombrosíssims escriptors, oradors i lingüistes de totes les èpoques, des de 1280, com certifica el Corpus Informatitzat del Valencià. En conseqüència, “Devem respectar els usos tradicionals, actuals i comunicatius de la nostra llengua”.

Febra

El vocable febra designa una classe de ‘síndrome que es caracteritza per l’augment de la temperatura normal del cos, produïda per la reacció de l’organisme a un procés patològic, “El medicament li abaixarà la febra’, “Sembla que ara no té febra”. Té també accepcions de sentit figurat com ‘excitació intensa produïda per un sentiment, un ideal, una afició o per una idea obsessiva’, “La febra d’acumular diners el va convertir en un corrupte”. La locució donar febra té el significat de ‘causar molèsties, una persona o una cosa’, “No saps la febra que em dona el pesat de Blai”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat a la forma febra carta de naturalesa normativa definitivament a l’incloure-la en el Diccionari normatiu valencià. Anteriorment l’havien arreplegada el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Diccionari català-valencià-balear, els programes SALT, el Diccionari general, de Ferrer Pastor, el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i altres, de manera que ja es considerava una forma adequada en l’ús formal. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, oficialment, sols arreplega febre. La forma febra ja apareix en un document del 1282 del Llibre de la Cort del Justícia de València i ha alternat històricament amb la variant febre. El Corpus Informatitzat del Valencià testimonia profusament l’ús de la forma febra al llarg del temps.

Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016)