«Paraules velles, paraules noves» nova secció de Leo Giménez

0
521

En Riberaexpress iniciem una nova secció, “Paraules velles, paraules noves”, de divulgació de les incorporacions a la normativa del valencià establides per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres autoritats lingüístiques de la nostra llengua. En els últims temps han anat incorporant-se a la nostra normativa lingüística paraules, expressions, accepcions, estructures i formes ben integrades en l’ús, procedents de la parla tradicional, de préstecs necessaris o de formes modernes que no tenien la condició de normatives i que calia incloure en el codi normatiu, per raons de necessitat comunicativa i de precisió en molts casos.

Amb la finalitat de contribuir a divulgar eixes aportacions a la normativa, entre els usuaris i els aprenents d’esta llengua, publicarem setmanalment “Paraules velles, paraules noves”. Paraules, expressions o formes que són “velles” pel seu ús tradicional, però que són “noves” o relativament “noves” per a la normativa. O que són realment noves, com molts neologismes, i ben integrades en l’ús real en la parla i en l’escriptura. I acceptades normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions de referència en la nostra normativa lingüística. Esta secció la firma Leo Giménez, lingüista, autor d’El valencià és fàcil (Reclam Editorial, 2016).

PARAULES VELLES, PARAULES NOVES

Leo Giménez

 

La preposició a davant de complement directe nom propi de persona

La primera lletra del nostre alfabet és la a, signe gràfic que, a soles, com a preposició, té moltes funcions en l’oració gramatical, però ací només ens referirem a la funció d’esta preposició davant de nom propi de persona quan és complement directe.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha prescrit que la preposició a, potestativament, introduïx el complement directe representat per un nom propi de persona sense determinant, “He vist a Carles”, “Han convidat a Maria a la boda”, però no quan el nom va precedit de determinant, “He vist l’amiga Teresa”. Tampoc quan els noms propis s’usen metonímicament per a referir-se a l’obra d’un autor, “He llegit Ausiàs March” (veg. DNV i GNV). De manera que és normativament correcte dir i escriure “He saludat a Júlia pel carrer” o “Des de la terrassa vaig vore a Antoni passejant amb la seua nóvia”.

A espai

La locució adverbial a espai és una expressió molt genuïna de la nostra llengua. En general té el sentit de ‘a poc a poc, lentament, amb calma’, “Fes-ho a espai, no siga cosa que t’equivoques”, i amb eixa accepció l’arrepleguen pràcticament tots els diccionaris de la nostra llengua, però en la variant valenciana en té algunes més, arreplegades pels documents normatius de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entre estos, el Diccionari normatiu valencià. Té també el sentit de ‘alerta, amb compte, amb cura’, “Aneu a espai de caure un bac!”. També té un altre sentit, com és ‘en veu baixa’, “Parleu a espai (o a espaiet) o despertareu els xiquets”. Per tant, normativament, podem escriure, tal com ho diem, els exemples ja apuntats i altres com “Anem a espai al collir les roses, que, si no, ens punxarem” o “No xilles tant, parla a espaiet que molestes el veïnat”.

Despedir

El verb despedir té els significats, com el sinònim acomiadar, de ‘dir adeu’, ‘saludar immediatament abans d’anar-se’n, “Despedim-nos, que ara tardarem a vore’ns”, ‘donar una cosa per perduda’, “Com que has fet el manta durant el curs, despedix-te del cotxe que t’havia promés”. També té el sentit de ‘despatxar, expulsar, tirar’, “He tingut sort, no m’han despedit de la faena”. Despedir ha adquirit carta de naturalesa normativa definitivament, ja que ha sigut admés per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclòs en el Diccionari normatiu valencià. Apareix documentat profusament en el Vita Christi, de sor Isabel de Villena, en 1497; i, com certifica el Corpus Informatitzat del Valencià, ha sigut també emprat per prestigiosos literats i lingüistes, al llarg dels segles, com Joanot Martorell, Joan Timoneda, Eduard Escalante, Francesc Palanca i Roca, Rafael Altamira, Maximilià Thous, Xavier Casp, Emili Casanova, Josep Palomero, Jordi Colomina, Josep Lacreu i molts altres. Anteriorment a l’entrada en el DNV, ja va ser inclòs en nombrosos diccionaris com el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general i altres de Ferrer Pastor, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera, Lacreu), els diccionaris del SALT, el de la RACV, entre altres. De manera que podem despedir (dir-ho i escriure-ho) a algú, carinyosament o com calga, sense temor a errar-la normativament.

Palmar

El terme palmar, tradicionalment, té el sentit de ‘palmerar o lloc poblat de palmeres’, també de ‘prestatge, lleixa’. I anatòmicament té un significat relatiu ‘a la palma de la mà o que hi té relació’, “Múscul palmar”. I en eixos sentits l’arrepleguen pràcticament tots els diccionaris de referència, però, modernament, des de fa uns quants anys el mot palmar, col·loquialment, també té un significat que res té a vore ni amb les palmeres ni amb la palma de la mà, ja que també té el sentit de ‘morir’, ‘morir-se’, “No en quedarem ni un, tots palmarem”, “Ui, com està el iaio! No tardarà a palmar-la”, “A la caiguda del pàmpol, molts vellets malalts la palmen”. Amb molt bon criteri l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha acceptat normativament que palmar (o palmar-la), col·loquialment, també és morir (morir-se).