Corbera atorga la insígnia d’or al seu artista plàstic Enric Banyuls

0
371
Enric Banyuls

El pintor Enric Banyuls, des d’unes ulleres

L’Ajuntament de Corbera, atorga, aquest divendres 5 d’abril  a l’artista plàstic, Enric Banyuls, la Insígnia d’Or del consistori en gratitud al seu treball constant per la cultura.

 

«Un entre tants», el mític poema d’Andrés Estellés al Llibre de Meravelles, podria ser la definició més pareguda que s’atribuiria, gens vanitós, l’artista de Corbera, Enric Banyuls (1954-2018). Ara bé, el pintor i la seua obra, com els poemes d’Estellés, darrere de la senzillesa guarden un univers que entra i ix al no-res de les sensacions i de l’expressió; al no-res del compromís i de la bellesa.

 

L’expressió, per qui ha conegut l’artista –la persona– o la seua obra, va esdevenir la seua característica més notable. Mai no es va deixar endur per la indiferència i, tan coherentment com va poder, va esbossar el ferm convenciment de treballar per la cultura i la llibertat.

 

Realitzà estudis a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València als anys 70. L’academicisme d’aquella casa, però, l’empentà decididament a emprendre el viatge propi. Sense intermediaris, ni boira ni ombra,  volgué presentar l’art als espectadors. Una obra sense límit de «tècnica», sense prejudicis ni clixés, sense etiquetes preconcebudament establertes.

 

Així comença –sempre torna a començar– el camí del seu art. Una de les seues fermes conviccions, o millor, la seua principal convicció ha estat demostrar que l’art no figuratiu o abstracte és tan accessible a tots els públics com qualsevol forma d’art o d’expressió cultural. Això, que podria ser una oració ben atractiva, és un fet al llarg i ample de les parets del poble de Corbera. No són pocs els tabics, més humils amb clavills o més rematats, que sostenen obres de Banyuls. I, més que la simple solidaritat amb el veí, amb l’amic, amb el familiar, ha estat conseqüència de la finalitat de l’art com l’entenia Banyuls: produir emoció a l’espectador.

 

Un viatge de vida plena, a bocí ple. Des de les pintures aiguades dels anys 80, amb colors diluïts capbussats marjal endins, demostra el paisatge canviant de Sueca a Corbera en què l’escena del món canvia de colors segons l’eina del llaurador. Aquella pintura, tanmateix, no es manté inerta –alguna cosa es manté quieta en l’obra de Banyuls?– i agafa cos, matèria. Una pintura pastosa es fa adulta i reconeix la línia de certes formes: són els anys 90 i l’artista de Corbera redola entorn el símbol i la necessitat com ara la del  pa. Desapareixen, a poc a poc, els colors cap a l’origen. S’apaguen uns quants llums però per veure’ls tots –és cas que als ulls tancats no s’obrin tots els somnis?–

 

Encara, però, en aquella obra hi havia una convenció que dificultava el diàleg entre el pintor i l’espectador. Aquell aparentment «respecte» de pintura sobre llenç va evolucionar en favor sempre de l’expressió. Amb fil i agulla, amb precisió de cosidor, enllaçà formes bidimensionals: la matèria i l’ombra; l’aparença i la paraula; l’ànima i la carn.

 

Però, com dèiem, el seu viatge sempre està en contínua mutació. És per això que entre el fil i l’agulla encara podia haver-hi un espai més d’expressió. Així, als anys 2000, les formes van engreixant a la recerca de l’expressió i tot sense oblidar la conversa amb l’ombra. «Mira el quadre, a vore què penses», i era el Cavall Bernat de la Serra de Corbera ben triangulat ben plantat, tenia vida –de nou?–

 

Unes formes que evolucionen i augmenten, com s’amuntonen els dies del calendari. D’aquesta manera, a més de les formes plenes, que ixen del llenç, es percep també unes formes que amb bastides semblen voler eixir de l’estancament que suposa el marc del quadre estricte: com una obra de Manuel de Pedrolo, els personatges del qual s’asfixien tothora passadís amunt, cames avall.

 

I, d’aquesta forma, en els darrers anys, naix la figura emancipada o escultura. Banyuls sembla haver alliberat la forma. Ara més ampla, més còmoda a l’aire lliure. «Puja i voràs, Víctor». Unes formes corbes, pesaroses, volgudament posen a l’espai. No ho sé, em fan sensació d’aparent pulcritud, de pose i de tema aparentment religiós.

 

En definitiva, el viatge de les figures no figurades no tenia ni ha tingut límit. Com el no-res,  l’obra d’Enric Banyuls és un tot. Un artista arrelat a Corbera, que, per a ell, era un quadre aiguat però també sec, de matèria o de pintura, de teles, de fils, de colors o de negres, pla o amb volum, a qui va dedicar tota la seua vida.

Víctor Pastor Banyuls