Països incendiats i fugitius rebutjats / Opinió: Pedro Domínguez

0
378

 

Recordem, per exemple, el cas d’Afganistan. En els anys 70 fou un país relativament modern i amb cert benestar, però en 1.978 va tindre un govern progressista que no era del grat d’Occident, llavors els USA recolzaren amb armes i diners els talibans que s’alçaren contra el nou règim (recordeu a l’Osama Bin Laden, l’instigador de l’atemptat de les Torres Bessones a Nova York? Doncs ell era el cap dels talibans i va ser ajudat, protegit i alçat pels USA; d’altra banda la seua família sempre va estar molt connectada amb la rica casa real saudita, aliada fidel d’Occident). Aleshores la URSS va recolzar el govern progressista i envià tropes per a sostenir-lo, hi hagué una escalada militar i la guerra va durar 11 anys. Al final els soviètics es retiraren i un parell d’anys desprès els talibans acorralaren el govern, assassinaren el president i erigiren l’Estat (medieval) Islàmic en 1.992.

En dissoldre’s la URSS en 1.991 i amb ella el seu braç militar, el Pacte de Varsòvia, l’OTAN es va quedar òrfena d’enemics i es trobà davant el dilema d’autodisoldre’s també (la qual cosa ens hauria fet molt feliços als pacifistes), però en comptes d’açò va optar per cercar altres enemics per a no haver de desaparèixer i perquè les grans corporacions que es lucraven amb la carrera armamentista no perderen el suculent negoci que sempre va ser la guerra freda i l’intervencionisme nord-americà. Així, els talibans van deixar de ser amics per a convertir-se, a poc a poc, en terroristes islàmics, esguitant d’atemptats els dominis de l’imperi USA.

Després de les discutides eleccions del 2.000 als USA, Bush jr. fou nomenat president pel Tribunal Suprem malgrat haver obtingut menys vots que Al Gore i quan més baix estava caent en les enquestes d’opinió els talibans d’Al-Qaeda atemptaren en el mateix centre de Nova York. Per al poble nord-americà fou un vertader xoc i una massacre, amb 2.800 morts, no obstant açò per als poders fàctics fou providencial perquè a rengló seguit l’opinió pública va recolzar incondicionalment a Bush jr., l’OTAN ja tenia un enemic i una autojustificació i el complex militar-industrial podia continuar lucrant-se amb el negoci de les armes. De manera que aquell atemptat tan oportú va donar noves ales a l’imperi, reflotà la seua economia militarista i justificà les barbaritats posteriors.

Un parell de mesos després, els USA i els seus aliats, inclosos els països europeus,  envaïen Afganistan per a enderrocar els talibans, inaugurant una nova guerra en el país que ha provocat altres 150.000 víctimes, la majoria civils, i encara avui prossegueix amb atemptats, corrupció, la població depauperada i les dones privades dels seus drets més bàsics. De manera que els afganesos viuen ara molt pitjor que fa trenta o quaranta anys.

            I un parell d’anys després, justificant-se amb simples fotocòpies dels superagents de la CIA, els USA i una altra coalició internacional envaïren l’Iraq governat per Saddam Hussein, que havia sigut aliat mentre va mantenir una guerra de 9 anys amb Iran (1.000.000 de morts); els que havien llançat bombes atòmiques sobre dues ciutats indefenses acusaven a un altre d’estar fabricant armes químiques de destrucció massiva i ser un perill mundial. Mai es trobaren les armes de destrucció massiva, perquè no existien, però sí derrocaren el tirà i l’executaren, paral·lelament destruiren el país i s’apoderaren dels jaciments petroliers, l’or negre dels quals va servir per a pagar durant anys la reconstrucció, que per descomptat s’autoadjudicaren els mateixos que havien ordenat la invasió violant totes les lleis internacionals, una gesta que ha costat la vida a un altre 1.000.000 de persones, civils en la seua majoria com sempre. Avui l’Iraq és un país enfonsat, amb diverses sectes religioses en guerra, amb atemptats diaris i la població arruïnada, atemorida i sense esperances, sens dubte estan molt pitjor que abans amb Saddam.

            A Líbia, en 2.011, una milícia composta per diferents grups, entre els quals es trobaven els talibans d’Al-Qaeda (de nou aliats per a Occident), fou recolzada pels USA junt alguns països europeus i s’enfrontà contra el Gadafi. Quan aquest va reaccionar durament contra ella, la nova coalició internacional els ajudà a “alliberar” el país. Després d’una sagnant guerra, els grups que prengueren el poder s’enredraren en lluites intestines i avui Líbia es pot considerar un Estat fallit, enfonsat. No se sap bé les víctimes que han hagut, segurament per sobre de les 100.000, el que resulta indubtable és que els libis viuen, sobreviuen, ara molt pitjor que amb el Gadafi.

            De seguida li va tocar a Síria, on el govern de l’Assad es defensà sense contemplacions d’una lliga de grups fanàtics que originaren l’Estat Islàmic, coalició que sense el suport dels USA i de les monarquies feudals d’Aràbia Saudí i els Emirats del Golf no seria res. Síria era un país quasi modern i avui és un país destrossat per la guerra civil que dura ja quatre anys, una guerra criminal que ha provocat la mort d’unes 300.000 persones i la destrucció de gran part del país. Quasi 6 milions de xiquets pateixen allí tot tipus de penalitats i 4 milions de persones han hagut de fugir de les seues ciutats bombardejades, refugiant-se la majoria en els països veïns.

            Per tot això enguany s’han duplicat els fugitius que vénen d’aquells països cap a Europa, el 43% procedeixen de Síria, el 12% d’Afganistan, el 10% d’Eritrea (país també del mar Roig, amb més de la meitat de la població per sota del llindar de la pobresa, que s’ha independitzat d’Etiòpia després de 30 anys de guerra, governat per una dictadura que no respecta els drets humans més bàsics i obliga els joves a realitzar un servei militar obligatori que en la pràctica pot tenir una durada indefinida, treballs forçats per a l’Estat), etc. Amb les criminals condicions que imperen als seus països, pot estranyar que fugisquen cap ací, malgrat el difícil que és arribar i ser acollit, i els molts que es queden pel camí?

            Encapçalat pels USA, seu del capitalisme més depredador i sanguinari (han viscut algun any sense guerres o invasions els USA?), Occident ha incendiat països sencers per a explotar-los a sac. I després rebutja els qui vénen fugint de les massacres i la fam que el mateix Occident provoca. Els tanca el pas amb murs, reixes, filats i pistolers en les fronteres perquè no passen. S’excusen amb que ací hi ha crisi i no cap més gent, encara que la nostra crisi té unes causes i culpables molt semblats. Si Occident els deixara en pau i no incendiara els seus països d’origen sols vindrien de turisme, però quan corren perill de mort no tenen més remei que fugir, i vénen.

            Les imatges de la tragèdia són terribles. A mi em recorden la d’aquells companys que en 1939 haveren de fugir de l’Espanya colpista per a salvar l’últim que els quedava: la vida. I la manera rastrera, inhumana, amb que generalment els acollim també em recorda com acolliren els nostres avis a França: tancant-los als camps de concentració d’Argelès sur Mer, en les platges, en ple hivern. Encara que també hi hagueren altres països, com Mèxic, que els reberen amb els braços oberts. Igual passa ara. La Història es repeteix, perquè les causes dels problemes no s’han resolt i seguim cometent els mateixos errors

            Europa, i Espanya també, ha d’assumir el seu paper de còmplices en l’incendi d’aquells països i hem d’ajudar a pacificar-los, a apagar la tragèdia en origen, per exemple prohibint el comerç d’armes i jutjant els responsables de tals catàstrofes humanitàries (què passa amb el Tribunal Penal Internacional?). Ara no podem abandonar els qui fugen de la crema, hem de donar-los refugi en les nostres ciutats solidàries, com plantegen a Barcelona, per raons humanitàries i de justícia.

I que no vinguen amb que no hi ha diners per ajudar a més gent. Que reduïsquen les despeses militars i la subvenció a l’església catòlica i les despeses de la corona i les grans obres públiques (encara insisteixen alguns en què fa falta més AVE!) i que embarguen els corruptes fins que tornen tot el que han furtat, llavors sobraran milions per ajudar els nostres ciutadans i el contingent de refugiats que ens toque acollir.

Pedro Domínguez

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here