L’Assut d’Antella / Roger Pons

0
52
Vista de l’Assut
Roger Pons i Benjamí en l’Assut d’Antella

Estem tan acostumats a veure com el progrés ha transformat un paratge natural encantador en un altre odiós, ple de ciment i d’asfalt que fàcilment podem creure que qualsevol paratge verge serà sempre d’una bellesa superior a un altre on haja intervingut la nostra espècie. Personalment, tot i mostrar una gran atracció pels primers, no puc deixar de reconèixer que l’afirmació anterior és falsa i res millor per comprovar-ho que centrar-nos en un cas concret, com per exemple l’assut d’Antella.

La mà humana millorà la natura

Aquest és un indret de la Ribera que originalment ja seria bonic, però allí es veu clarament com l’actuació humana va millorar la creació de la natura, transformant-lo en un altre tan encantador que és un dels meus paratges predilectes i confie que, si no el coneixeu, també ho serà vostre quan l’aneu a veure.
Vos en faig un esbós del paratge. A la riba esquerra del riu l’altiva muntanya de l’Estret, que es precipita escabrosament com buscant-lo; a l’altra una vessant coberta de tarongerars que baixa suaument des de l’allunyada serra del Montot, i enmig, el Xúquer que ve descrivint amplis meandres per la plana al·luvial després d’haver passat pels impressionants estrets entre Cofrents i Tous. I tot d’una, quan aplega a aquest punt, el riu entropessa amb l’assut d’Antella i es produeix un acte de màgia alquímica, aquella xicoteta presa l’atura, li transmet calma i li dóna pau; però a canvi l’obliga a pagar un tribut abans de continuar el seu camí: “açò ho has de reomplir d’aigua i transformar aquest llit en una xicoteta llacuna”.
L’assut d’Antella és un dels més grans i bonics del Xúquer i és el lloc on naix la séquia Reial. L’assut té forma d’arc, amb la part convexa cara el corrent per tal de resistir millor les riuades. Mesura 315 m de llarg, 32 m d’ample i té una alçada de 3 m sobre el llit del riu. És tracta d’una obra feta amb carreus de pedra tallada que compta ja amb una llarga història, però que breument ens recorda una làpida penjada a la Casa de les Comportes. “Real Acequia. Le debo mi principio al rey don Jaime, al Justo don Martín, mi privilegio, y la gloria de verme concluida, al monarca mayor Carlos Tercero”.

Construït l’any 1260
L’assut recull l’aigua del riu Xúquer i hàbilment condueix una part d’ella cap a la séquia Reial, deixant que l’altra s’esgole riallera cap a la mar per la silleria, com s’anomena popularment el mur de carreus. Aquesta séquia és una de les més importants del país, rega la banda esquerra de la Ribera i després de recórrer 54 km arriba fins a Albal, on mor donant-li vida a l’Albufera. S’acabà de construir en 1260, però al llarg dels temps ha sofert diversos danys causats per les nombroses riuades del Xúquer. L’obra que hi ha actualment es la que es va reconstruir després de la Pantanada de 1982, on va sofrir danys importants.
Arribats ací vull remarcar una altra qüestió d’aquesta construcció que sempre m’ha capficat: quan l’arquitecte va dissenyar aquesta assut, que va tindre en compte com a prioritat la seua funcionalitat o la seua bellesa? Si es mira la seua missió, fa més de set segles que ve exercint-la de manera impecable; de la seua gràcia estètica ara en parlaré.
Abans llançava el repte perquè jo crec que l’assut és una d’aquelles construccions on aquests dos objectius han anat units des del mateix moment de la seua concepció, com ha ocorregut per exemple amb l’aqüeducte de Segòvia, l’òpera de Sidney o el parc Güell. És una manera holística d’entendre l’arquitectura i de construir, que hauria de ser obligada per a tots els arquitectes i totes les obres on l’eficiència, l’estètica i la durabilitat han d’anar unides.
L’assut té dues cares: una a l’estiu i una altra a l’hivern. Com ocorre amb el cicle natural la temporada hivernal és més austera i la vida té menys puixança, el riu llangueix i de tota la seua llarga murada, únicament corre aigua per un tram d’uns 30 m situat a la banda dreta del riu. Però quan arriba el maig tot canvia, el riu multiplica per 5, 10 o 20 vegades el cabal anterior i ompli d’aigua tota la silleria fins al portell de l’esquerra, originant una llarga cascada d’una magnificència exquisida. Però és una cascada humanitzada que al llarg de l’estiu la gent recorre amb aigua al turmell, gaudint del refinat plaer d’ésser acaronat a l’hora pel sol i per l’aigua mentre l’envolta la música aquàtica que genera l’aigua del Xúquer al precipitar-se.
L’assut és bonica sempre però a l’estiu molt més, aleshores té la bellesa tendral i la puixança de la joventut, la fragància d’un capoll de rosa i quan et banyes et deixa el cos redó com un bon vi. Tampoc no es pot oblidar que té una aigua tan neta i clara com la d’una font, així s’entén que a l’estiu, tradicionalment, la gent del poble haja acudit a banyar-se en les seues tranquil·les aigües i que orgullosos l’anomenaren la platja d’Antella.
A les darreres dècades les coses han canviat i amb la proliferació dels vehicles a motor començaren a acudir joves, sobretot dels pobles veïns i es van instal·lar dos barracons que fan de bars i obrin a l’estiu. Però allò que té un impacte més greu és que els darrers anys, tots els dissabtes i diumenges de l’estiu hi ha una invasió humana tan densa i nombrosa que si heu d’anar a l’assut es preferible fer-ho entre setmana.

Bellesa eròtica, sensual i concupiscent

De vegades m’he preguntat com és que hi ve tanta gent? Què és allò que té tant de poder d’atracció? A mi em sembla que l’assut té una bellesa eròtica, sensual i concupiscent que t’atrau cap a allí i que no s’hi conforma amb captar la teua mirada, que ho fa, sinó que aspira a més. Vol que t’hi acostes físicament, que hi passeges, millor amb els peus nus, i que fins i tot quan la temptació estimulada pel calor arriba a les cotes més altes, que el teu cos hi penetre i es fonga dins de les seues aigües en una delerosa abraçada.

Encara que no és tan conegut també paga la pena pujar a la Creueta i seguir fins el punt més alt de la serra de l’Estret per contemplar el magnífic paisatge des d’aquell observatori, tan privilegiat que els ibers establiren precisament allí un dels seus poblats més grans. Des d’ací, ben assegut per no patir vertigen ni córrer cap perill, es veu com el riu serpenteja abans i després d’arribar a Antella i com s’eixampla la làmina d’aigua formant com dos triangles units per les bases al lloc on se situaria l’assut. S’aprecia també el naixement de la Séquia Reial a la Casa de les Comportes i com va separant-se més i més del riu que li dóna vida. A certa distància es distingeixen alguns pobles com taquetes blanquinoses i roges enmig de la verdor que ompli tota la Vall, així com les muntanyes que envolten la comarca i van separant-se del riu a mesura que aquest s’acosta cap a la mar.
Hui m’he acostat a l’assut en pla d’observador, és un dia de tardor i l’assut presenta el seu vestit hivernal amb la silleria, majoritàriament en sec i d’un color terrós. Els rajos de sol vespertins són, després d’aquestes primeres pluges de tardor, dolços com una carícia. Il·luminen delicadament cada racó d’aquest meravellós paisatge on predominen encara els verds, però on les moreres comencen ja a posar-se el vestit groc i els salzes plorons sembla que ja s’ho estan pensant també.

La serra de l’Estret reverdeix encara tímidament del tòrrid estiu i el mur de pedra seca, que s’enlaira del riu, llança un potent esclat de llum beix reflectint la llum del sol. Però ací, no ens enganyem, la joia del quadre és l’enorme espill d’aigua on es miren les muntanyes, els núvols i el cel, d’un color que varia entre el turquesa i el maragda segons l’hora i el punt de mira.
M’acoste fins al tram on encara corre aigua que, no ho oblidem, du la ració d’hivern, entre 1 i 3 m3/s, res a veure amb els 20 m3/s de l’estiu o els 60 m3/s que era la seua mitjana històrica. Tot i això, amb el sol ponent-se just per l’altre costat l’aigua és transforma en un preciós corrent d’argent viu, que es torna diamantí allà on l’aigua salta i continua avall cantant i coronada d’escuma blanca. Em sorprén descobrir com, precisament en aquest lloc on l’aigua no deixa mai de córrer, continua havent-hi ova, una alga que s’assembla a una llarga cabellera d’un verd encisador com el de l’arrossar al juliol. Es tracta d’una espècie que abans era molt abundant al riu i ara pràcticament ha desaparegut. Serà per aquests enormes daltabaixos del cabal?
Caminar per la vora de la silleria proporciona un plaer doble doncs pots veure alhora la part de baix i la de dalt. Un equip de piragüistes està entrenant i s’acosta alçant estels d’aigua amb els rems. En això, les fotges en veure’ls llancen el seu crit agut, mentre naden i es capbussen buscant el seu aliment. Quan les mire me n’adone que més de la meitat de la superfície d’aigua propera a l’assut està coberta d’unes algues esfilagarsades que arranquen del sòl i arriben fins dalt torbant en part la bellesa de la làmina aquosa. Els peixos van nadant entre elles, alguns més grans, potser un barb o una perca americana i altres menuts com el dit, són els albors. Des de fa una estona els ocells trinen desmesuradament, deuen estar buscant l’aixopluc abans que no arribe la foscor.

Simfonia aquàtica
Repose un instant a l’escaló del dentell que du aigua i em deixe absorbir per la simfonia aquàtica. Aleshores me n’adone que allò, lluny de poder-se comparar amb el so d’un sol instrument s’assembla més al d’una orquestra. En realitat és la suma de distints sons, produïts en la major part als tres desnivells que salta l’aigua quan corre per la silleria, però també pels centenars d’alteracions dels carreus de pedra que saltironen els fils d’aigua i provoquen múltiples notes, cadascuna amb un timbre particular i una intensitat distinta. Tot junt genera un so greu, com una exhalació potent: és la veu de l’assut.
Finalment el sol arriba a l’ocàs i s’amaga rere la muntanya i, aleshores, enmig d’aquella pau vivificant, m’assalta una preocupació pel futur. Fins quan continuarà l’assut sent un lloc ple de vida, de bellesa i d’encant? Continuarà el riu Xúquer aportant un cabal ecològic suficient que permeta el manteniment d’aquest ecosistema i que la gent continue gaudint d’ell?
La resposta en aquest cas, com l’origen de l’assut, no depén tant de la força de la natura com de la dels humans. Si tots els estimem, estem vigilants i els defensem, el Xúquer i l’assut continuaran tenint vida; si ens adormim i ens acomodem deixant que els especuladors actuen… !
Roger Pons

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here