Palanca i Roca, l’escriptor que no sabia escriure (Video Alzira Té Veu)

0
313
Aurelià Lairón amb Palanca i Roca

«El dramaturg que no sabia escriure» així el va batejar un periodista de l’època, al sainetista alzireny, Francesc Palanca i Roca que de menut ajudava a són pare en el forn i més avant va exercir de bidel en la Universitat de València.

Palanca i Roca (Alzira, 1834 -València 1897) no va esciure els primers llibres de forma directa sinò dictant les seues idees a un amic, este fet anecdòtic ha estat descobert pel cronista oficial d’Alzira, Aureliá Lairón preparant la  conferència que pronuncia hui, «De poble i per al poble. Francesc Palanca i Roca, vida i obra», en la Casa de la Cultura dins del cicle de conferències organitzades al voltant dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira.

Més de 30 obres

D’origen humil, els pares de Palanca i Roca abandonaren Alzira, per millorar la seua condició quan Francesc només contava amb 4 anys. Entre sainets i  drames va escriure més de 30 peces després de freqüentar, de jove, diverses entitats culturals de València i d’assistir a nombroses tertúlies i conferències.

Lairón revetla que Palanca i Roca va estar molt reconegut pel col.lectiu de mestres valencians en abordar amb l’obra «Las escuelas nacionales» les carències i problemes del sector de l’ensenyament. Els professors, que, aleshores, estaven molt mal pagats pel Ministeri d’Educació de torn -patixen més fam que un mestre d’escola-, un dit que es va fer famòs, li agrairen la seua obra fent-li una biografia.

Medalla d’or de Napolió III

No va ser l’únic reconeiximent que va rebre el dramaturg alzireny, que escribia tant en valencià com en castellà. Conta Lairón que durant una estada a Argel, concretament a la ciutat d’Oran, on feia d’actor junt una colla d’amics valencians, li va dedicar una composició poètica  a Napolió III que visitava este pais magrebí. L’emperador francés «entusiasmat per la composició li va enviar una medalla d’or».

Trilogia amb Escalante i Bernati Baldoví

Palanca i Roca, va formar part de la trilogia d’importants autors valencians junt Josep Bernati i Baldoví i Eduard Escalante, que foren contemporanis. Era tant creient com republicà ha manifestat Aure Lairón a Riberaexpress en l’arxiu municipal davant varies de les seues obres, que foren donades, recentment, pel net del nostre dramaturg que dona nom al guardó de teatre inclòs en els Premis Literaris Ciutat d’Alzira.

VIDEO ALZIRA TÉ VEUhttp://www.alzirateveu.es/z099.html

TEXT COMPLET DE LA CONFERÈNCIA DONADA PER AURELIÁ LAIRÓN:

Abans que res agraïr-vos la vostra presència, de seguit agraïr-li al meu amic Josep Antoni Fluixà la seua presentació i finalment, com no, als organitzadors d’este Cicle de Conferències al voltant del Premis Literaris Ciutat d’Alzira 2012, particularment al regidor de Cultura Carlos Enrique Correal Rosell, a Edicions Bromera i al tècnic lingüístic del SERVAL de l’Ajuntament d’Alzira i estimat company Leo Jiménez, la confiança que han depositat en mi per a l’ocasió.

La veritat es que vull dir-ho des del primer moment, perquè a mi no m’agrada enganyar ningú, jo sóc el primer sorprés d’estar ací, perquè jo no sóc expert, especialista, ni en literatura ni en teatre ni tan sols del personatge del qual vaig a tractar. Jo, si d’alguna cosa podria parlar-vos amb coneixement de causa seria en tot cas d’arxivística i de fonts documentals, particularment dels que es serven a l’AMA, lloc en el qual treballe des de fa quasi trenta anys, o de monjos i monestirs, particularment del cenobi alzireny de la Murta, el qual vaig tindre l’oportunitat d’estudiar ja fa uns quants anys quan realitzava la meua tesi doctoral que vaig llegir el 2001.

Quan Carlos Correal em va comunicar que tenia que preparar una conferència al voltant de la figura del dramaturg alzireny Francesc Palanca i Roca la veritat és que em vaig quedar bocabadat, tot i que de seguit, com que sabia que a Carlos no li podia dir que no, començí a intentar trobar lligams amb el personatge en qüestió.

El primer lligam amb ell era, evidentment, el de la meua pertinença per raons de naixement a la localitat, a la colectivitat, en la qual ell, Francesc Palanca i Roca, també va nàixer.

I tot seguit em vingué al cap una xicoteta anècdota que recordí haver tingut amb el personatge i que em va ocòrrer sent jo menut, quan a penes comptava amb deu anys. Vos demane açò si, per favor, que no vos rigau massa, quan acabe de contar-vos la història i que penseu en que quan em va succeir jo a penes comptava, ja ho he dit, amb 10 anys i tenia, encara en tinc, molta inocència i, alguna ignorància.

Amb 10 anys jo feia 4 vegades la meua ruta diària des de la casa dels meus pares, que es localitzava en l’encreuament dels carrers del Doctor Ferran i Josep Pau, el popular carrer de la Muntanya, fins al meu col·legi: l’Acadèmia Xúquer, al carrer Blasco, ben a prop de la Plaça, per una sèrie de carrers. Agafava l’aleshores del General Mola -l’actual Piletes-, per davant de l’església, fins la plaça i el carrer de Sant Joan i per allí, des de Pintor Parra fins a la llavors anomenada Plaza del Caudillo, l’actual Plaça Major, fins a arrivar al domicili del meu company Juan Enguix Negueroles, que vivia en un racó de la Placeta, just on hui mateix estan les oficines d’una entitat que es digué Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, després Bancaixa, ara Bankia i no se, perquè no sóc adiví, com es dirà demà o despús-demà. Des de sa casa Juan Enguix i jo se n’anavem junts al centre que per eixes dates dirigia don Justo Navarro Parra.

Tot just uns metres abans d’aplegar a l’edifici on vivia l’amic Juan entrant a la Plaça per Pintor Parra a mà esquerra, hi existia i encara existix -degué formar part sens dubte de l’antiga Moreria- un carreró, un carrer molt estret, retolat amb una maniseta que deia: “Calle Palanca y Roca”.

Amb la meua edat, amb la meua ignorància, ja ho he dit abans, i amb les explicacions que per eixes mateixes dates ens donava el nostre professor Don Pasqual Lerma Ibor que en classe de Física ens ho havia explicat i molt claret, la Palanca era, “generalmente, toda barra rígida que puede girar alrededor de un punto fijo, que se llama punto de apoyo. Para que la palanca esté en equilibrio, es condición necesaria que la potencia y la resistencia estén en razón inversa de la longitud de sus brazos”. I, de seguit em venia al cap el dibuixet del gravat que ara mateix podeu vore a la pantalla, extret del llibre que utilitzavem: “un xic, una palanca i una roca”.

Jo em quedava pensant i tot i que allò no estava massa clar em deia a mi mateix: en el meu poble que avançats que som. Posem noms de carrers a aparells i a activitats relacionades amb el món de la Física.
¡La ignorància!
Passaren a penes dos anys i vaig començar a freqüentar, sempre en dissabte, les dependències de l’Arxiu Municipal que es trobava a la planta superior de la Casa Consistorial. Allí un home major, un capellà venerable, mossen Josep Maria Parra atenia els qui teniem a bé visitar-lo i anavem a interessar-nos per coses del nostre poble.

Recorde que en preguntar-li un dia per alzirenys il·lustres em va remetre a una publicació que és la que realment em va il·luminar definitivament en torn a la vida i obra del personatge del qual se m’ha encarregat que vos parle.

És cert que Francesc Palanca i Roca és, encara hui, a Alzira, un gran desconegut. N’estic segur que si preguntarem entre la població escolar i no escolar sobre ell la majoria no sabrien respondre-nos ni tan sols allò que considerem elemental que és saber qui fou i a que es va dedicar.

Tot i tornant a la publicació que he esmentat diré que mossen Parra ens va remetre a Xucar, una revista que va fundar poc abans de la Guerra Civil, concretament l’any 1935, el sacerdot, arxiver i cronista de la ciutat Vicente Pelufo Corts. En el primer nombre d’eixa publicació, que va vore la llum per primera vegada el 16 de juliol, entre les pàgines 17 a 21, l’estudiós local Bernardo Fontana Martínez, durant molt anys corresponsal a la localitat dels diaris Las Provincias i Levante, va publicar un article reivindicatiu titulat “Desempolvando una iniciativa” que tractava de la idea d’un grup de conciutadans alzirenys de retre homenatge com calia a la figura de tres artistes locals, dos d’ells s’havien dedicat, amb el pinzell, a la pintura: Tomás Parra Albentosa i Teodoro Andreu Sentamans, i el tercer, amb la ploma, a la literatura: el nostre Francisco Palanca y Roca.

Dels tres s’oferien, pràcticament amb idèntic espai, les dades biogràfiques i amb als tres tenien contrets els alzirenys, al parer de l’autor de l’article “una deuda de honor”.

És cert que en 1930 l’Ajuntament havia retolat amb el nom de Palanca i Roca una derivació del carrer de la Pastora, que en 1931 havia retolat amb el del Pintor Parra el carrer anomenat fins aleshores “del Forn de Sant Joan” i que en 1933 havia donat el nom de Teodoro Andreu, deixeble de Sorolla, a una nova via en la partida de l’Alquenència, zona d’expansió de la ciutat, però, pel que es veia semblava poc.

En la pàgina dihuit de l’article citat Bernardo Fontana es limitava bàsicament a reproduïr, pot comprovar-se, allò que havia redactat l’encarregat de la veu “Palanca y Roca (Francisco)” que aparegué publicada en les pàgines 90 i 91 del volum 42 de la Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo Americana coneguda com l’Espasa Calpe, editada l’any 1920 que a grans trets informava del lloc i de l’any del seu naixement, de la seua infantesa i joventut, de cóm es va iniciar en la composició de versos, de la seua vocació teatral, de cóm va ser felicitat per Napoleó III per unes composicions que li dedicà, així com de les diferents obres que va escriure.

Sembla que la primera biografia, la primera aproximació a la vida i obra, de Palanca i Roca és la que va fer l’any 1875 Andrés Fernández Ollero. Eixa síntesi biogràfica va ser patrocinada pel professorat d’Ensenyança Primària de València en agraïment per haver posat en escena el nostre autor la seua comèdia Las escuelas en España on l’escriptor alzireny havia abrodat un assumpte que els tocava de ben a prop i que posava de relleu l’abandonament que patia la instrucció pública primària per part dels ajuntaments de la majoria dels municipis espanyols que duia, sovint, a desatendre el pagament de les assignacions dels mestres o la supresió d’alguns centres d’ensenyança. En eixa obra Palanca i Roca va combatre merescudament un vici de l’administració i donà a conéixer la crua realitat: l’existència d’un problema que ningú no podia negar perquè era evident.

Va ser tal l’èxit de la representació de l’obra, en realitat una comèdia, al Teatre Principal de València que el diari El Mercantil del 18 de gener de 1875 assenyalava que, després de la representació: “el público -que majoritàriament serien docents- llamó dos veces a escena al señor Palanca y una comisión de maestros pasó después de representada la obra a felicitar al autor”. Pocs dies després els mestres de la capital van acordar en assemblea, per unanimitat, reunir una quantitat de diners, que haurien d’eixir de les seues pròpies i maltretes butxaques, per tal de subvencionar l’edició d’un llibre que donara a conéixer la vida del dramaturg alzireny, que llavors comptava amb 41 anys, al qual estaven agraits per mirar per ells i pels seus interesos. L’esmentada publicació, en realitat un opuscle de 27 pàgines, es va imprimir a l’obrador d’Ortega, taller litogràfic que es localitzava al carrer de les Cuines de la capital de provincia, que havia sigut fundat a penes quatre anys abans de que es publicara l’obra, el 1871.

La breu biografia de Palanca i Roca es va divulgar entre la població convenientment.

Una altra biografia de Palanca -duta en esta ocasió a una fulla de periòdic- és la que va publicar a la pàgina 21 del diari madrileny ABC el 25 d’octubre de 1931 l’escriptor i erudit vinarosenc Francesc Almela i Vives. Al seu article “El dramaturgo que no sabia escribir…” subtitulat “Panadero, tipógrafo, bedel y poeta” qui va ser, durant la seua última època, director de la revista Taula de lletres valencianes, destacava, junt a les dades habituals i carácterístiques que es donen en totes les biogràfies, a una sèrie de personatges que havien influit d’una o d’altra manera en la vida i en l’obra del dramaturg alzireny. Es citava, per exemple, a l’escriptor, poeta, filòleg i crític Juan Eugenio Hartzenbusch, qui animà a Palanca, “que tenía lo que no se compra” (fent referència, sens dubte, a la seua capacitat, al seu geni) a “procurar adquirir lo que le falta” en clara al·lusió a buscar qui representara les seues obres, al polític republicà Emilio Castelar pel que més endavant direm, a l’emperador Napoleó III, al general Mac Mahon, a Juana Labayla Peris, al ministre de Foment Manuel Orovio, a l’estatua del gran filòsof valencià Joan Lluis Vives, la qual presidix el pati central de l’antiga Universitat del carrer de la Nau, i d’Andrés Fernández, personatges, tots ells, que, pel que després es vora, influiren notablement en la vida i en l’obra del nostre escriptor.

L’any 1973 Vicente Añón Marco donava a la llum, en dos volums, els llibres 101 hijos ilustres del reino valenciano. Una de les figures que va meréixer l’atenció de l’estudiós valencià, tot i que el seu text venia a repetir pràcticament allò que abans altres ja havien dit i per tant ja era conegut, va ser Palanca i Roca. Amb un dibuix a plumí de Cabedo Torrents (mostrar en pantalla) es feia una relació succinta d’allò que interesava conéixer del biografiat.

L’any 1995 Francisco José Llobat Bosch un valencià de Puçol, que trabà amistat a través d’un germà seu, amb Manuel Palanca de Jesús, conegut meu i net de Palanca i Roca, aprofintant el que dos anys després anava a complir-se el centenari de la mort del dramaturg alzireny, contactà amb mi i em visità a l’Arxiu Municipal. Llobat em va dir que Palanca de Jesús estava disposat a posar al nostre abast moltíssimes dades del dramaturg i que ben treballades podrien donar per a un llibre commemoratiu de l’efemèride esementada. Li vaig sugerir que el fera ell, el vaig animar a posar-se a treballar i, poc després, vaig contactar a través del meu amic Eliseo Candela, amb la Comissió de la Falla Camí Nou, amb la qual jo em vinculava especialment, que aleshores presidia Juan José Vivas Gimeno, per tal de vore si era posible que ells, en la línia del que venien fent, d’auspiciar en els darrers anys textos sobre història i tradicions del nostre poble, es feren càrrec de l’edició. En efecte, el 8 de febrer de 1996, en l’Auditori de la Casa de la Cultura, en el mateix lloc on hui ens trobem, es presentava el llibre Vida y obra de Francisco Palanca y Roca, que és, sense cap dubte el treball més complet, el millor, que s’ha escrit fins ara sobre el literat alzireny.

Fruit d’aquella extraordinària relació que vaig conservar durant anys i aprofintat-nos, en el millor sentit de la paraula, d’ella, seria el que l’any 1997, concretament el 29 d’abril, l’Ajuntament que llavors presidia Alfredo Garés Núñez adquirira, per 2.600.000 pessetes, una de les millors obres d’art que es poden contemplar ara mateix al nostre Museu Municipal: el retrat del nostre insigne dramaturg, pintat l’any 1897 pel gran artista Ignaci Pinazo Camarlench. Tinc que dir-ho, perquè ho sent així, que n’estic molt orgullós d’haver contribuit amb la meua gestió, en la qual vaig involucrar també a l’amic Bernat Montagud, a que eixa excel·lent obra d’art estiga en la ciutat de Palanca.

Però, en realitat qui va ser i que va fer Palanca i Roca?.
En donar compte de la vida i obra de Palanca he de dir, abans que res, que fonamentalment he begut en el llibre de Llobat, perque ja ho he dit abans és el mes complet, per a preparar esta intervenció.
Tots els biògrafs coincidixen a assenyalar què Francesc Palanca i Roca, el nostre autor, va nàixer a Alzira l’11 d’agost de 1834. Savem, així mateix, que va ser fill de Francisco Palanca Roig i de Maria Roca Roca. Sembla que foren les necessitats de millorar les condicions de vida de la família les que motivaren el transllat de la mateixa a València. En eixe moment el personatge que ens interessa apenes comptava amb 4 anys. El seu pare començà a treballar a la capítal exercint el seu ofici de sempre: el de forner. I sembla que va ser en el forn, entre la farina, el rent, la sal i l’aigua, i la seua casa on transcorregueren els primers anys de la infància de Francesc. Poc després d’establir-se a València Francesc es quedà orfe de mare, circumstància que motivà el seu regrés, durant una temporada, a Alzira, la vila on vivien els seus iaios i els seus familiars i parents més directes. El seu pare casà novament i Palanca tornà a la llar paterna. Poc després, com que no era molt aficionat a l’escola, començaria a treballar com a xiquet de “recaos” i, després, també de forner, en el mateix forn on treballava el seu pare.
Ja adolescent començaren a manifestar-se en ell inquietuds socials, literàries i polítiques, les quals el portaren a inscriure’s com a soci d’una entitat cultural: El Museo Valenciano que publicava un setmanari El Museo Literario que s’ocupava de les ciències, de la literatura i de les arts en general que comptà amb una brillant relació de col·laboradors en el qual es publicaren articles certament interessants al voltant de la història, les tradicions, els costums, la producció artística valenciana així com d’obres de poetes estrangers de l’època.

La seua obra caldrà contextualitzar-la en un espai i en un temps.
Qué escriu, quan escriu, perquè escriu?
Palanca escriurà bàsicament: drama, comèdia sentimental, sainet costumista, sarsuela…. I escriu perquè li agrada i perquè, fent-ho, disfruta.
La producció literaria de Palanca s’inscriu en una cronologia i dins d’un contexte social i polític concret que abraça una època convulsa política i socialment: el regnat i l’expulsió d’Isabel II, la regència de Serrano, l’ascens al tro, el regnat i l’abdicació d’Amadeu de Saboia, la proclamació de la I República Espanyola, el regnat d’Alfons XII, la Guerra de Cuba, la pèrdua de les últimes colònies….

La seua primera obra: una composició poètica en castellà, dedicada a la mar, va ser escrita l’any 1858 no més llicenciar-se de l’Exèrcit i li la va editar l’impressor José Doménech.
A l’any següent, el 1859, va escriure Llàgrimes d’una femella, que es representa en el Teatre Princesa de València el 14 de maig d’eixe any i amb la qual va obtindre un gran èxit.
Eixe mateix any va escriure La millor raó el trabuc, peça en un acte, l’acció de la qual es desenvolupa a una alqueria de l’horta de Paiporta, i es presenta amb uns versos, en castellà, que van passar desapercebuts, als Jocs Florals de Lo Rat Penat.
Amb la representació de La millor raó el trabuc Palanca es guanya l’admiració dels llauradors, dels forners, dels oficinistes, del poble pla, de la gent proletària a la qual ell pertany. És, per això mateix, que no acava de ser acceptat per la minoria intel·lectual, la gent d’un nivell cultural alt ni pels empresaris, els propietaris ni els dirigents polítics.
Deuda sagrada, peça en un acte, escrita en vers i en castellà, serà la seua obra següent que s’estrenarà el 9 de novembre de 1859.
Però serà amb la titulada Un casament en Picaña, sarsuela de costums valencianes en un acte i en vers que li va transcriure al paper, com fins aleshores, el seu amic José Montseny, i que s’estrenà el 26 de novembre de 1859 al Teatre de la Princesa de València a benefici de l’actriu Francisca Pastor, l’obra amb la que aconseguirà un èxit apoteòsic. L’obra, que es va imprimir a la imprenta de la Regeneració Tipogràfica, propietat d’Ignasi Boix, la va dedicar Palanca ni més ni menys que al gran escriptor i poeta suecà Josep Bernat i Baldoví, considerat l’iniciador del modern teatre popular valencià. Amb eixa obra -el públic aplaudí sovint les diferents escenes i parrafades- que es va representar al menys 15 vegades eixa temporada, el públic es va divertir molt i consagrà l’autor.
A l’any següent, el 28 de maig de 1860, al Teatre Princesa de València s’estrenava Suspirs i llàgrimes, en realitat la segona part d’Un casament en Picaña.
Palanca, conscient de que fins a eixe moment les seues obres, de tan sols un acte, a penes tenien valor literari, encara que servien, això si, per a fer riure i entretindre a la gent, es mentalitzà i projectà fer treballs de major calibre per a la qual cosa començà a dedicar més temps a la creació i deixà de banda les peces menudes.
El mateix any 1860 estrenaria en el Princesa la sarsuela en castellà Jorge el marino que, tot hi ha que dir-ho, no aplegà massa a la gent que pareix ser que esperava que a l’escena aparegueren, es plantejaren els problemes quotidians dels camperols, dels pescadors i els dels individus que conformaven la societat valenciana de baixa condició social.
Cal destacar que va ser eixe mateix any quan Palanca donà a la llum amb el gran Josep Bernat i Baldoví, que ja tenia un nom, el miracle en valencià El rei moro de Granada que es va representar per primera vegada a l’Altar de la Plaça del Mercat.

L’estiu de l’any següent, açò és 1861, amb 27 anys, Palanca acaba d’escriure una sarsuela dramàtica i bilingüe en tres actes que durà per títol El sol de Rusafa. I eixe mateix any, el 10 de desembre, es convertirà en actor en participar, assumint el paper principal -el del So Miquel- en la representació de l’obra Cada ovella en sa parella de la qual era autor el seu amic José García Capilla.

El 14 de novembre de 1861 s’estrenarà la seua peça musical, comèdia en un acte i en castellà Pilades y Orestes, una sarsuela que, pel que sembla, no acabà de convèncer al públic ja que passà, en ser molt poc representada, sense pena ni glòria.
Arran d’eixe fet Palanca decidiria anar-se’n a Madrid. Una volta en la Villa y Corte se n’adonarà de que allí és un perfecte desconegut, ja que les seues obres, inclús les escrites en castellà, apenes havien trascendit del territori valencià i decidirà provar sort.
I serà l’insigne literat, conegut sobretot com a fabulista, Juan Eugenio Hartzembusch, el qui apostarà decididament per ell a la capital de l’Estat malgrat indicar-li que a l’obra amb la qual es volia estrenar allí -El Ángel de Salvación- s’apreciaven alguns defectes a causa de l’inexperiència.
El 8 de febrer de 1862, després de superar unes quantes dificultats, s’estrenava al Teatre Novedades de Madrid el drama de Palanca. Apenes dos dies després al diari madrileny La Discusión, un jove crític, que tenia 30 anys, i es faria cèlebre poc després com a orador, escriptor i polític, Emilio Castelar, deia:
“Hemos asistido a la representación de la obra. Su autor es un honrado e inteligente hijo del pueblo que, sin más auxilio que sus fuerzas y deseos, ha llegado a componer un drama, que le asegura un porvenir en nuestra época.
El jóven Palanca hace seis años estaba consagrado a las faenas de su oficio y bien ajeno a ocuparse en escribir para el teatro. Sus amigos reconocieron en él algunas dotes, le animaron y han logrado verlo aplaudido en uno de los teatros de Madrid. Nosotros asistimos con cierto respeto a la representación de este drama, porque conociendo a su autor, que nos había presentado un amigo muy querido, el cual nos contó su vida, mediamos con el pensamiento los esfuerzos, los dolores, los trabajos que habría empleado el autor para componerlo y darlo al teatro, y la emoción que sentiría al oír aquellos aplausos, a los que nos asociamos de corazón, y al pisar la escena llamado por el público. El drama de Palanca adolece de la inexperiencia de su autor y de su educación literaria; pero dejando esto aparte, revela inspiración, sentimiento, y tiene algunas escenas de grande interés y animación. El tipo principal está bien delineado y bien concebido. El fin, es verdaderamente moral: condenar la avaricia; y tiene situaciones de efecto. Estudie el señor Palanca nuestra lengua, desentrañe los misterios de nuestra versificación, contemple los grandes modelos, avive la fantasía con la meditación y el trabajo y verá coronados sus esfuerzos y premiada su constancia”.
El Ángel de Salvación es va representar en quasi totes les capitals de provincia i en algunes grans ciutats espanyoles en el transcurs de 1862 i aconseguí ser una de les obres més taquilleres de la temporada teatral.
Durant l’estiu de 1862 Palanca es dedicà a preparar, ben a prop de la mar, als Poblats Marítims, la nova campanya. I ho va fer escrivint novament per al públic valencià, en valencià, una sarsuela en dos actes i en vers en la que li ajudà, en la part musical, el seu amic i compositor Juan García. El títol de l’obra: En lo Mercat de València que s’estrenà al Teatre Princesa de la ciutat del Turia el 25 d’octubre d’eixe any. El diari La Opinión, precedent de Las Provincias, publicà tres dies després una dura crítica de l’obra a la que considerà impròpia d’un teatre culte i refinat: “¿Qué se propone el autor?. Autorizar con los aplausos del vulgo las costumbres más groseras, los tipos más rudos, el lenguaje más soez de las clases populares de Valencia. Créanos el autor del libreto, en quien queremos suponer mejores aptitudes de las que revela su último trabajo, el público merece muchos respetos, y arrancar por medio de obscenas groserías poco envidiables risas y aplausos de cierta parte del auditorio, no es cosa que honra al poeta ni mucho menos al hombre. Eso en cuanto al libreto. La música es mala, pero inocentemente mala. Las piezas cantadas fue lo único que nos divirtió. Y para colocarnos al nivel de la obra, diremos que tal musiquilla sienta tan bien al tal sainete, como una guitarra a un entierro”.
Encoratjat per crítica tan furibunda Palanca es decidí a demostrar als qui no creien en ell de què era capaç, i en menys d’un mes donà a la llum un drama en dos actes, en vers i en valencià que titulà Flors de l’Horta, que s’estrenà el 31 de desembre de 1862 i va constituir un èxit de crítica però no de públic ja que tan sols es representà en 2 funcions.
A partir d’ací Palanca ja ho té clar: Si feia cas al gust del públic les seues creacions li reportarien sustanciosos beneficis econòmics. Però si obedia les directrius que li marcaven els experts en teatre aconseguiria bones paraules però pocs quinzets. A qui fer cas?.
L’1 de gener de 1864 moria el pare de Palanca i poc després ell partía cap a Madrid amb la intenció d’estrenar alguna obra, cosa que no es va produir. Amb el fracàs tornava a la seua terra desmoralitzat. Però eixe mateix any va conéixer a una culta i elegant jove, cinc anys menor que ell, Juana Labaila, germana del llicenciat en Filosofia i Lletres i advocat Jacinto Labaila, amic seu, que amb el temps es convertiria en la seua esposa.
Sembla que conéixer a aquella jove i enamorar-se d’ella l’animaren novament a lluitar.
Per eixes dates arribà a València, procedent d’Argèlia, un personatge que buscava un grup de bons interprets per tal de conformar una companyia de declamació que actuara en la ciutat d’Orán durant uns quatre mesos per a la nombrosa colònia d’espanyols que vivien allí.
Palanca formà una companyia de teatre i amb un grup d’actors i actrius valencians embarcà cap a Oran. Eixa companyia triomfà al Teatre Calderón d’Orán gràcies al repertori, variat i magnífic, que abraçà pràcticament tots els gèneres. El mes de maig de 1865 visità la ciutat Napoleó III i amb dit motiu nombrosos rapsòdes prepararen composicions dedicades a l’emperador francés. Sembla que, entre els moltíssims versos que va rebre Napoleó, ningún li va cridar l’atenció ni li va agradar tant com el que li dedicà el dramaturg alzireny. En la seua composició Palanca va establir un paral·lelisme entre l’aventurera Espanya i l’altiva França. Heus ací part d’aquella composició en la veu de Pablo García:
“Un lazo fraternal entre tu trono,
Une tu patria con la patria mía,
Y unidas siguen sin rencor ni encono,
E iguales en valor y en hidalguía.
Ambas naciones, en su justo abono,
tienen hechos sin fín de bizarría,
y unidas pueden, con afán sincero,
la admiración causar al mundo entero.

Hoy, tu imperio feliz, que foreciente
se dilata a merced de tus victorias,
contempla con orgullo, que tu mente
llenarlo sabe de riqueza y glorias;
por ti las artes con afán reciente
mejoras hacen por doquier notorias…
¡Tu imperio, largos años feliz veas
Y por siempre de Dios, bendito seas!”

L’emperador, que va quedar gratament impressionat pels versos de Palanca, tingué a bé obsequiar-lo amb una preciossa medalla d’or d’uns cinc centímetres i mig de diàmetre en l’anvers de la qual s’apreciava la seua efigie i en l’envers, gravada, la llegenda: “Al poeta señor Francisco Palanca, 14 de mayo de 1865”.

Palanca i Roca en acabar la seua estada a Argèlia tornà a València i aprofità per contraure matrimoni, el 16 d’octubre d’eixe mateix any, amb Juana Labayla i Peris.

Entre 1865 i 1867 Palanca va seguir representant les seues obres.
La següent creació de Palanca que s’estrenaria seria la titulada La ballà de Sent Francesc, un quadre bilingüe de costums valencians escrit en un acte i en vers. Es presentà en escena per primera vegada el 25 de gener de 1866 i passà sense pena ni glòria. I el 15 d’agost de 1867, estrenà al Gran Teatre de Xàtiva una obra, concretament una comèdia bilingüe en dos actes, escrita en vers i en llengua valenciana, dedicada a la ciutat capital de la Costera. La titulà Secanistes de Bixquert o Al vell carabassa en ell.
El 2 d’octubre de 1867 nasquè el seu fill Francisco i eixe mateix any, concretament el 23 de novembre, s’estrenava en el Teatre Princesa de València el drama en castellà que havia escrit amb el seu amic Enric Escrig durant la seua estada a Argèlia que es titulà La conquista de Orán. Tant Las Provincias com El Mercantil Valenciano jutjaren positivament l’obra.
Passen els anys, tres anys, i la societat espanyola, que viu per aquelles dades el que el gran historiador José Maria Jover Zamora anomena una crisi moral, patent en la forma en que s’havia viciat el sistema parlamentari i lliberal (escasa participació dels espanyols en les eleccions i excesiva intervenció de la reina) necessita revulsius.
En el contexte d’eixa crisi Palanca escriu l’any 1869 ¡Valencianos con honra!, drama històric en tres actes i vers, escrit tenint com a protagonistes els fets o esdeveniments ocorreguts a la ciutat de València entre els dies 4 i 26 d’Octubre de 1869 quan els federals o federalistes, defensors d’un Estat descentralitzat i molts d’ells republicans es feren amb el control de la capital després de que les Corts constituents aprovaren que la Monarquia seguira sent la forma de govern. L’obra va ser estrenada al Teatro de la Libertad la nit del 8 de gener de l’any següent, açò és 1870 i Palanca que havia pres partit a favor dels insurrectes la va dedicar als seus correligionaris, membres del Partit Republicà. La dedicatòria de l’obra, publicada per l’Impremta de Victorino León, del carrer Libreros, 1, de València, que és tota una declaració d’intencions, i una adhesió a la causa deia així: “Republicanos: Por vosotros y para vosotros he escrito este drama, que el público colma de aplausos todas las noches, y eso que en él solo se retratan pálidamente vuestros grandes hechos. Conservar en vosotros ese legítimo orgullo que debe tener todo hombre cuando su conciencia tranquila le dice que ha obrado bien, ha sido mi principal objeto, con el fin también de que en todas partes halléis fieles imitadores”.
L’èxit del drama Valencianos con honra va ser apoteòsic. Per cinc vegades va ser cridat Palanca a escena en mig de clamorosos aplaudiments. Fins i tot van ser convenientment resaltats tant l’execució artística com l’aparell escènic. El diari Las Provincias profetitzava: “Toda Valencia irá a ver este drama de circunstancias, por cuyo éxito felicitamos a su modesto y laborioso autor”.
El personatge central de l’obra era el Tío Machuca.
Entre 1870 i 1875 el nostre autor es dedicà amb molt d’afany a la professió d’autor.
L’any 1870 Palanca va escriure 3 importants obres: dos en castellà El pleito y la transacción i El 8 y el 10 de octubre, drama històric en 2 actes i en vers que, pel que sembla, va entusiasmar al públic i Tres roses en un pomell, comèdia bilingüe, en tres actes, en vers, de costums camperoles, que va alcançar un gran èxit.
L’any 1871 Palanca va estrenar 3 obres. La primera, el 19 de gener, es titulà Lo que sembres culliràs, drama bilingüe, de costums valencianes, en tres actes i en vers que va obtindre un gran èxit. La segona obra que estrenà va ser Tres … y ninguna, en castellà, que apenes va meréixer els comentaris de la premsa. I la nit del 29 d’octubre, al Teatre de La Libertad (abans de la Princesa) de València, estrenà la peça valenciana, bilingüe, en un acte i en vers Dos gotes d’aigua.
Eixe mateix any, concretamen el 12 de maig va nàixer el seu segon fill: Sixt.
L’any 1872 Palanca, que militava en les files del Partit Republicà i feia dels seus ideals bandera, va estrenar també 3 obres. La primera, una sarsuela en dos actes, en valencià, amb música de Jordà, titulada Un parent de l’atre mon, que es representà per primera vegada el 19 de febrer, va rebre els comentaris favorables de la premsa, la segona, que s’estrenà a penes una setmana després, un drama en 4 actes i en vers, en castellà la va titular Fueros y Germanías o El Encubierto de Valencia va ser una obra molt críticada ja que li van retraure errors de bulto pel que feia a la part històrica i en el desenvolupament de l’argument que deien era pelegrí i en la versificació incorrecta i poc fluida. La última de les obres que estrenà eixe any, un joguet còmic, bilingüe, en vers i en valencià, titulat Toni Manema y Chuan de la son tampoc aconseguí una crítica massa favorable.
L’any 1873 es proclamà la I República Espanyola i el nostre autor baixà la guàrdia pel que feu a la producció. S’encarregà d’arreglar una versió per a la posada en escena de El Judio errante del francés Eugeni Sué. Per eixes mateixes dates Eduard Escalante feu el mateix amb la mateixa obra. Es representaren les dues versions en dos sales diferents de València i els crítics coincidiren en destacar la versió de Palanca que va obtindre més èxit que la que havia preparat Escalante.
D’eixe any solament coneguem l’estrena d’una obra de Palanca, la titulada Un niu d’enredros, joguet de costums valencianes, escrit en vers, que es va representar a finals de desembre de 1873.
L’any 1874, el del colp d’Estat del General Pavía, que després situaria com a primer ministre al General Serrano i restauraria la Monarquia, Palanca va escriure tres obres. La primera Els dos anells, drama històric, bilingüe, escrit en dos actes i en vers, estrenat el 18 d’abril, obtingué molt bona crítica. El 10 d’octubre estrenà el joguet còmic en un acte, de costums valencianes, en vers i en valencià La Gatamoixa i, finalment, una setmana després, una comèdia en tres actes, que va ser bastant criticada, que es titulà Les avespes del dia.
L’any següent, 1875, Palanca sols donà a la llum dos obres. La primera, una comèdia en un acte i en vers, en castellà, que s’estrenà amb l’inici de l’any, el 16 de gener, va constituir tot un èxit en ser molt ben acollida. Es titulà Las escuelas en España. En ella es posava de relleu, com ja s’ha dit, el problema de l’ensenyament en el nostre país i com els professionals de l’ensenyança patien les conseqüències d’uns governants que no apostaven precissament per l’educació i l’elevació del nivell cultural de la població. L’altra obra del nostre autor escrita eixe any, que s’estrenà el 26 d’octubre, va ser Luches del Cor, drama en tres actes, bilingüe, que aconseguí l’aprovació del públic però no la de la crítica. Des del diari Las Provincias s’acusà a Palanca d’un ús incorrecte del valencià i se li criticava que desnaturalitzara la llengua més del que estava “con la mezcla que hace del castellano y del valenciano”. De fet, el diari de Llorente Olivares va tirar molta llenya al foc en questionar fins i tot el títol de l’obra. Las Provincias corregia a Palanca i acusava a l’alzireny de castellaniste per haver titulat la seua obra “Luches” en lloc de “Lluites” i advocava per resucitar les paraules genuinament valencianes i desestimar les que eren contraries a la nostra llengua que, per eixes dates, -estava molt extés entre la població- rebia junt el nom de valencià el de Llengua Llemosina.
Eixe mateix any, concretament el 28 de juny, Palanca havia sigut nomenat bidell (bedel) de la Universitat de València amb un sou anual de 1.250 pessetes.
L’any 1876, i açò és molt curiós, perquè coincidix amb la data de l’entronització del rei Alfons XII, decreix l’activitat creativa de Palanca.
A mitjans de gener de 1877 escriu el drama en quatre actes, en vers i en castellà, La cruz de plata, que s’estrenà, per primera vegada, el 12 de març al Teatre Liceu de Barcelona. L’argument de l’obra transcorre al voltant de fets ocorreguts en torn a la cèlebre Batalla d’Almansa. La premsa catalana assenyalà que es tractà d’un “éxito lisonjero” i d’un “éxito excelente”. Eixa obra es representà en el mes d’octubre a València. Las Provincias, en fer-se resó de l’estrena, publicà la següent crítica: “El señor Palanca tiene felices condiciones para el drama, le ha faltado educación literaria y no ha podido adquirir el gusto depurado que necesitaría para pulir sus producciones, pero tiene el instinto de los efectos escénicos y otra cosa que aún vale más, el calor del sentimiento que anima todas sus obras”.
Donem ara un salt i se n’anem a 1878. Eixe any va ser molt important per a València perquè un grup de patricis i intel·lectuals fundà Lo Rat Penat, entitat cultural, societat d’amadors de les glòries de Valéncia i son antic regne, a la qual Palanca va pertanyer des del mateix moment de la seua fundació i amb la qual es volcaria.

El 27 de novembre de 1878 el nostre autor estrenarà en el Teatre Princesa, amb gran èxit, el drama en tres actes i en vers ¡Decrets de la Providència!, obra que es va imprimir eixe mateix any al taller litogràfic que tenia junt a la Universitat, concretament al carrer Cavanilles, 3, Joan Guix i que l’autor va dedicar al patrici Josep Mª Molés pel seu treball “en profit de tota institució benèfica, ja es tracte del millorament i instrucció de les classes obreres o ja siga l’objecte l’exercir actes de pietat”.
L’obra, l’argument de la qual es bassava en els canvis que procura la deesa Fortuna i de com els qui estan baix poden passar a estar dalt i al revés, va ser molt ben rebuda pels aficionats al teatre, tot i que, novament, el diari Las Provincias seguí criticant a l’autor amb que no limitara el seu estil, que deia era “siempre incorrecto y en lengua valenciana lleno de palabras, frases y giros inadmisibles”.
Palanca, que degué prendre bona nota i no es desanimà, estrenava en gener de 1879, concretament el dia 25, un nou drama en tres actes i quatre quadres titulat Lo guardià de Capuchins. El diari Las Provincias deia ara de l’obra que el seu diàleg “que aspira a ser valenciano antiguo está plagado de palabras y frases exclusivamente catalanas y de otras poco castizas”. Al públic, malgrat tot, li va agradar.

Passà un temps, massa temps… quatre anys, entre 1880 i 1883, en que Palanca no va produir.
La seua activitat laboral es desenrotllava a l’edifici de la històrica Universitat del carrer la Nau entre alumnes i professors, servint, xarrant, llegint…. baix l’atenta mirada, és un dir clar, de Joan Lluís Vives, l’estatua del qual –obra de José Aixà Iñigo- havia sigut alçada enmig del claustre l’any 1880. Asistía, això sí, a tertúlies i prenia bona nota de l’actualitat.

L’any 1883 es va editar l’obra Los fills de la morta viva del gran escriptor i patrici valencià Carmel Navarro, més conegut com Constantí Llombart. En eixa obra, amb la qual el seu autor guanyà un important premi en els Jocs Florals de Lo Rat Penat, Llombart dedicà 19 pàgines a glosar la vida de Francesc Palanca a qui reconeixia el mèrit d’haver sigut l’introductor del drama en el teatre autòcton amb la seua producció Tres roses en un pomell.

El 15 de març de 1884 Palanca estrenava la seua obra Lord Guillaume, joguet en un acte que va agradar molt al públic tot i no estar al nivell de les seues obres anteriors. I el 8 de maig d’eixe mateix any estrenava la comèdia Ortigues i roselles que va obtindre un èxit extraordinari. Eixe mateix any l’alzireny començà a col·laborar amb una fundació benèfica nascuda feia poc: el Patronat de la Joventut Obrera.

L’any següent, 1885, Palanca va escriure El capital i el treball, obra que va guanyar el Premi del concurs de teatre de la festa anual de Lo Rat Penat, premi que havia sigut declarat desert els cinc anys anteriors.
L’obra, que va ser molt valorada per la crítica, va ser jutjada i molt questionada a posteriori per gent que no veié amb massa bons ulls la crítica que en ella es feia i que venia a fer palés, allò que tots sabem que no és altra cosa que de vegades els primers que han de defensar els interessos de la classe treballadora, són els primers que s’aprofiten de la mateixa o de determinades circumstàncies que es donen al seu voltant per a medrar. Això que llavors passava, hui també passa i, com que el món és món, seguirà passant.

Per eixes dates Palanca va establir una bona amistat amb el pintor Ignaci Pinazo.

I seria el mateix any 1885 quan, amb motiu de la proclamació de la Mare de Déu dels Desamparats com a Patrona de València, Lo Rat Penat va editar un luxós volum titulat Corona ofrecida por la Sociedad a la Santísima Virgen de los Desamparados. En eixe volum, de 150 pàgines, que contenia poesies dels més importants poetes de la nostra terra, escrites en valencià, en castellà i en llatí, es publicà la composició de Palanca “Ave María”, que anem a escoltar a continuació en la veu de Pablo García.
Si es fixeu en eixa composició està, en negreta, la Salve popular que, a pràcticament a tots els qui estem ací ens ensenyaren de menuts.
A partir d’esta data l’activitat de Palanca va menguar. Solament vull apuntar, per significatives, dos coses: la seua defensa de que els monuments fallers seguiren plantant-se als carrers i places de València sense que, per això, tinguera que pagar-se impost algún, i la seua dedicació a determinades institucions i entitats culturals i benèfiques, caritatives i assistencials tals com Lo Rat Penat, el Casino Obrer, l’Escola d’Artesans, l’Ateneu Científic i Literari, la Casa Beneficència i l’Asil de les Germanetes dels Pobres.
Malgrat tot això l’alzireny encara va tindre temps per a escriure el drama en castellà Avispas sociales que s’estrenà a finals de 1887 i que alcançà notable èxit.
La seua quotidianeitat la translladaria ara, bàsicament, al seu lloc de treball: a la Universitat, on disfrutaria atenent a alumnes i professors, llegint llibres i fent proselitisme entre ells a favor de les idees republicanes per la qual cosa hagué de suportar la pressió i l’advertència dels qui el consideraven, per la seua actitud, i açò ho pose entre cometes, “subversiu”.
Vaig a acabar ja donant comte de la seua mort que es va produir el 17 d’agost de 1897. Palanca moria als 63 anys a conseqüència, segons el part de defunció, d’una calentura gastro-infecciosa.
La notícia del seu decés es va extendre ràpidament per la ciutat. La capella ardent s’instal·là en la Universitat per on passaren moltíssims valencians, de totes les condicions socials, a testimoniar-li a la família el seu condol. Els diaris més importants de la ciutat: Las Provincias, El Pueblo, El Mercantil Valenciano i La Correspondencia de Valencia es feren ressò del fet i publicaren notes necrològiques tot i exaltant les virtuts del dramaturg alzireny.

I vaig a finalitzar ja amb unes xicotetes consideracions:
La primera va sobre el títol de la conferència. Se n’haureu adonat ja del perquè d’allò de “del poble i per al poble”.

Palanca va ser de poble, perquè va nàixer en un poble i la seua condició social va ser humil. I perquè entre fer cas als lletraferits, als cults, o a aquells que formaven part i se sentien de poble ho tingué clar obtant per ells.
Analitzar l’obra de Palanca en el seu conjunt significa parlar d’una literatura sense pretencions cultes. La seua va ser una obra dramàtica i satírica, marcadament dialectal en el llenguatge, la qual cosa va contribuïr, sens dubte, a l’èxit que obtingué. Ho ficava fàcil i això, a la gent del poble, que no tenia majors aspiracions pel que fa a conrear-se, li agradava.
Si la Renaixença és un moviment que es caracteritza per la recuperació literària i culta de l’Idioma podem dir, sense por a errar, que Palanca no és un exponent de la Renaixença. Per contra, si la Renaixença és un reflexe simple del Romanticisme
literari que recupera els valors tradicionals i nacionals, a banda les raons cronològiques, a Palanca el podrem considerar un personatge de la Renaixença perquè, a més a més, va contribuir, encara que inconscientment, a propagar els seus ideals.

És cert de que es pot parlar de que en les obres de Palanca hi han faltes d’ortografia. Però no és menys cert que, sent justos, eixa crítica haurà de dur-se a la mínima expressió si, sent serios, tenim en compte que la nostra llengua, en l’àmbit valencià no va tindre un referent normatiu clar fins l’any 1932 amb les Normes de Castelló que seguixen un model, que tots sabem qui’n és i per a qui va estar pensat quan es feu.
No vaig a comparar ara i ací, se’ns faria massa tard, a Palanca amb Josep Bernat i Baldoví i amb Eduard Escalante i Mateu.
Cal dir que Palanca va ser políticament republicà i a més a més una persona religiosa i, finalment, que la seua obra dona per a més d’una tesi doctoral. Confiem en que algún dia i si pot ser algú d’ací, millor, mamprenga la tasca i la faça.
Bona nit i moltes gràcies per la vostra atenció.

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here