Des de «L’Exili»: Era tan bon xic! /Ferran Sanz

4
124

Una de les coses que més criden l’atenció quan apareix a les notícies que un personatge qualsevol ha disparat –siga un psicòpata aïllat, siga un assassí en massa– contra algú i ha mort, sense raó aparent, familiars propers o diversos ciutadans anònims, és que en preguntar a un veí –normalment és una veïna, que això sempre agrada més a l’audiència– aquest/a sempre diu: “no m’ho puc creure… era tan bon xic! Amable, servicial… a més, sempre saludava!”. Ho vaig tornar a comprovar dimecres per la nit, a la tele, quan feien la crònica del setge policial al responsable confés del trist assassinat de tres nens i un professor a una escola jueva del sud de França, com si ser un bon veí –dir un simple “bon dia”, deixar sal si cal– fera impossible acabar sent protagonista de matances com aquesta.

I és que les aparences, moltes vegades, enganyen: un pare de família modèlic que resulta ser un maldestre amb el fills, un polític fiable que acaba venent a sa mare, quan no posant la mà a la caixa, un veí educat que esdevé un perill públic, quan no un assassí; tots ells tenen en comú que aparentaven ser el que realment no eren, que sota una façana –creada primer, mantinguda després– de persones correctes, fins i tot simpàtiques, s’amagaven actituds poc recomanables, gens ètiques o directament criminals. L’època que vivim ens fa creure que la imatge ho és tot, i no n’anem moltes vegades al fons, no furguem a l’interior de les persones. Cal dir que en moltes ocasions enganyen tant que es fa difícil descobrir-les, però en altres casos, la societat veu vindre el problema i mira cap a un altre costat.

El fanatisme –que d’això es tracta, i ben especialment el religiós– és un dels greus problemes del món actual, i el que ha creat i crea més conflictes armats. Fixeu-vos-hi! Ara ha estat un islamista radical, altres un devot cristià nord-americà amb traces de Buffalo Bill, amb la seua particular interpretació de la Bíblia, la cartutxera plena i el cervell buit. Però també ha estat, d’altres, un ultraortodox jueu dels que de dia donen cabotades i de nit burxen palestins. Tant se val. Fanàtics uns, fanàtics altres. I tot per una concepció de la religió que perverteix clarament allò que en diríem “els seus principis”. El fanatisme neix quan el dogma substitueix –del tot– el sentit comú, quan manca la tolerància, quan no es té respecte ni consideració per a qui pensa o creu de manera diferent o que, senzillament, no hi creu.

Els fanàtics, per tant, no pensen: obeeixen i executen. Com els soldats als quals no se’ls demana que reflexionen sobre si està bé o no matar, sinó que d’ells s’espera simplement que ho facen, i punt. I el pitjor de tot, aquests fanàtics disposen de trones des de les quals imposen els seus criteris impunement; A Catalunya s’han sentit aquests dies les paraules d’un impresentable: l’imam de Terrassa, que afirmava tan tranquil que a les dones que no obeeixen els seus marits se les ha d’estovar per a què entren “en vereda”, però –atenció– sense fer-ho en llocs “visibles” ni deixar-les “marcades”, que “això no queda bé”. Tornem a les aparences, mentre de portes endins les dones són objecte d’una violència tan absurda com repugnant. Els Mossos li han agafat la matrícula a l’imam, veurem què passa…

El gihadista cau abatut

Al sant-demà, dijous, van dir al telenotícies que la policia gal·la s’havia carregat el gihadista Mohamed Merah, l’assassí de què vos parlava al principi –no tant sols dels escolars i el seu professor, sinó també de tres gendarmes francesos, dies abans– d’un tret al cap. El volien viu, van dir, però els que manen degueren pensar que, especialment en època electoral, més valia “liquidar” el problema que exposar-se a què se’ls escapara. La veritat és que no els culpe, tot i que a mi sempre m’agrada que els responsables de tot crim siguen lliurats a la justícia, a una institució que no sempre funciona com cal, però així s’han de fer les coses a una societat democràtica. Els fets han causat un gran rebombori a la França “laica i tolerant” que en les properes cinc setmanes tindré ocasió de visitar doblement.

Precisament aquesta setmana que ve passaré a prop del trist lloc dels fets, ja que me’n vaig a Carcassona amb els alumnes de francès del meu institut –motiu pel qual, aprofite per dir-ho, dissabte que ve faltaré per primera vegada a la meua cita amb vosaltres, amables lectors– i no podrem evitar pensar en aquests morts innocents, víctimes de la intolerància i del fanatisme que tots voldríem –desitjos vans, per dissort– que foren les últimes… Un fanàtic, amics lectors, mai és un “bon xic” –encara que salude o ens deixe sal quan se’ns acaba–, és una persona encegada pels prejudicis, que es pren la “justícia” per la seua mà, que creu que compleix una certa missió, mundana o divina, que li permetrà una recompensa, material o espiritual. Es mire com es mire, tot un fracàs de la nostra societat…

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades… i fins d’ací quinze dies!

Ferran Sanz

Calafell, 24 de març de 2012

4 Comentarios

  1. pues si el fanatismo no es bueno,y siempre hay que conocer y entender si es posible los actos ypalabras que dicen los demas,pre guntarnos ¿por que lo hace o dice, ? intentar saber otras opiniones antes de colgarle a algien «un san benito» pero como siempre tenemos prisa ,o es mas comodo (no pensar) terminamos antes repitiendo lo que nos dicen. besos

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here