Des de «L’Exili»: Evocacions… /Ferran Sanz

12
382

És curiós comprovar com, quan menys t’ho esperes, qualsevol paraula, qualsevol imatge, qualsevol olor, et pot remetre al passat més remot, en el cas dels que tenim una certa edat –dins encara d’una cada vegada més difusa joventut– a la nostra infantesa més candorosa. Segur que molts dels que em llegireu haureu experimentat sovint això que estic dient. Els sentits és el que tenen, romanen sempre alerta. Ens passa perquè, si fem cas als que n’entenen, associem certs estímuls sensorials amb vivències que tenim arxivades en qualsevol racó amagat del nostre cervell. Ens adonem, llavors, que aquests records que crèiem –si és que n’érem conscients– tancats amb pany i clau, no estaven realment tan fondos i al reaparèixer, ens provoquen sensacions –de tot n’hi ha– majorment positives i plaents.

A vegades passa. Perceps, de sobte, una olor determinada, captes una paraula al vol, els teus ulls troben una imatge, casual potser, que et transporta màgicament a aquells anys en què tot era possible, en què les preocupacions no existien, més enllà de veure aparèixer el temut “rombo” en la tele, perquè de seguida t’enviaven al llit! Tanque els ulls i note l’olor del putxero que feia la meua iaia Rosa els dissabtes, que es coïa lentament mentre ella netejava cada racó d’aquella casa –ara la meua, del tot reformada–, on jo em trobava especialment a gust. I què dir –la meua debilitat– de les meravelloses paraules que ella pronunciava, per desgràcia en desús, com els seus renecs “iolrefot” o “iolrefleic”, les inclassificables “dinaros” o “talleruques”, o mots tan curiosos com “eve” en l’expressió: “et faré d’eve que et cagaré”, amenaça recurrent –d’ahí no passava– als xiquets quan en fèiem alguna de bona…

Diria, aprofitant l’avinentesa, que vaig tindre una infantesa bastant normal, dins del que cap. I vaig créixer sense el pes de grans traumes –algun de modest en tinc, però com diem a València: “el julivert, que no isca”– d’aquella època. Evidentment que hi ha, tots en tenim, quatre records negatius i que, principalment la senyora Encarna, la punyetera de ma mare –ai, si em llegeix– s’encarrega de recordar convenientment i sistemàticament quan creu oportú –res de gros, les clàssiques i poques, que era bon xiquet jo, malifetes infantils– com una volta, emfatitza sempre, que em salvà la vida a tendra edat. D’eixa no n’he estat mai conscient, però mai podré oblidar l’ocasió en què el meu iaio Andreu sí ho va fer, i aquest record, potser dels primers gravats en mi, sí que el tinc ben viu; ell impedí que m’ofegara en una sèquia, acabats de fer quatre anyets. Després el contaré, no vull deixar escapar-ne l’oportunitat.

Diuen els que em coneixen bé que tinc una memòria prodigiosa… per a segons què – vos puc dir de correguda el programa d’un concert remot o les circumstàncies concretes en què passà quelcom amb tot luxe de detalls, però no em pregunteu què vaig dinar despús-ahir– i saben també que tinc el costum d’associar dates, dades o persones determinades amb fets concrets, i recordant-ne un, en recorde un altre. Ací en va una mostra: els primers dibuixos animats que tinc presents, el parell d’esquirolets “banner i flappy”, els associe amb l’olor únic del sabó amb què em banyava ma mare; el colp d’estat del 23-F, amb la trona –això no ho pense explicar– de la meua germana menuda; la primera vegada que em donà el corrent per posar els dits on no tocava, amb una lletja iogurtera blava i blanca; la capital de Mèxic o l’inconscient episodi de voler anar de matinada al Marenyet –la majoria no li trobareu cap sentit, però la família estarà partint-se ara mateix– amb la meua època de somnàmbul…

El records, també molt sovint, et juguen males passades. I ajudem a construir-ne el seu relat, evidentment, amb paraules. Ai, les paraules que volies dir i no et vas atrevir a verbalitzar, les que sempre t’has quedat amb ganes de fer anar amb algú, aquelles que et penedeixes d’haver dit, les que t’han molestat o ferit, les que han arreglat una situació delicada, les que han llançat a perdre una amistat, una relació, un projecte… També paraules d’agraïment a algú que va fer quelcom sense el qual avui no estaríeu, segur, llegint açò, paraules que no vaig poder dir mai –sempre m’ha pesat–, paraules que avui escric per llevar-me l’espineta. I ara, com he promès adés, em recrearé –ja m’ho permetreu– en el cas de la sèquia. El contaré com el recorde, amb els ulls del xiquet que vaig ser, amb tot detall…

El meu iaio Andreu em treia a passejar, de menut, en alguna ocasió. Patia del genoll i el metge li ho havia recomanat. Un vesprada de tardor de 1978 ens vam acostar a la sèquia del Racó, i mentre ell, assentat al seu baix paretó, parlava a una certa distància amb un conegut, jo jugava, feliç, amb una canya. Em mirava de reüll constantment, i fins i tot puc sentir ara la seua veu dient-me: “Fernandet, –això de Ferran encara no estava “inventat” per a cap dels dos– qui juga amb canyetes, es fa tallets”. Amollada aquesta, em vaig arrimar amb por a la sèquia, i en veure com n’anava de plena, em vaig fer arrere –sempre m’han fet molt de respecte, i des d’allò més encara, les grans quantitats d’aigua– però siga perquè de menut no vols que t’ho conten, siga per la inconsciència pròpia de l’edat, no només m’hi vaig tornar a acostar, sinó que hi vaig llançar la canya. El corrent se l’endugué en un tres i no res.

Allò, lluny de dissuadir-me, em va fascinar. Li vaig perdre la por al líquid i desbocat element. Vaig palpar l’accessible paretó, per calcular que m’hi podria asseure sense esforços, i d’un botet així que ho vaig fer, evidentment d’esquena a l’aigua. Vaig sentir aleshores la satisfacció infantil de la fita aconseguida però també, immediatament, la necessitat de girar la vista cap al meu iaio. Tal com em pensava, tenia clavada la seua mirada en mi. Aquells magnífics ulls verds parlaven i em deien “perill”. El meu cervellet va captar el missatge de seguida. Encara que ho podia semblar, ell mai baixava la guàrdia. Després d’un moment quetet pel marmoló silent, vaig començar, encara no sé per què, a moure el cos cap a darrere, oscil·lant com una canya al vent, primer lleument, cada vegada més, fins que, al remat, vaig perdre l’equilibri i el pes de les meues cametes no bastaren per contrarestar el cos.

Quan Fernandet, vençut per la gravetat, es disposava a precipitar-se de tos dins la gran quantitat d’aigua –que m’haguera arrossegat fatalment, sempre n’he estat segur– vaig notar en la meua esqueneta, sorgida del no res, mentre jo fixava els meus ulls blaus a un cel també blau pàl·lid, una gran mà, la seua gran mà dreta, puntual, ferma, protectora. I vaig descobrir un rostre alleujat que en mirava un altre de paralitzat per la impressió. Al pobre home li faltà temps per tornar-me a casa, mig plorós –era un home molt sentit– i va advertir a mon pare que no se’m tornaria a endur, mai no s’hauria perdonat que em passara res estant al seu càrrec. Malauradament, no se’m va endur mai més… Al poc ens va deixar, i tot i tenir un record seu en general difús, sempre he guardat nítidament a la memòria, en qualsevol dels racons inconeguts del cervell de què parlava abans, aquells ulls, aquell rostre, aquella mà salvadora…

Evoque el meu iaio Andreu quan algú em posa la mà a l’esquena de manera semblant o quan passe a prop d’una sèquia, però també quan escolte la meua banda –era tot un “pirri” dels més apassionats– o quan veig, ben especialment, uns ulls verds… I el simple fet de fer-ho, de recordar-lo, fa que se m’instal·le, com ara mateix, un molest però orgullós nuc a la gola i aconsegueix que tot jo m’aborrone, senceret… Hi ha vivències, succeïts, anècdotes que s’obliden amb facilitat. N’hi ha d’altres de les quals, ni vivint cent anys, podries mai oblidar-te’n. Aquesta, n’és una d’elles. I ho volia dir avui…

Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Ferran Sanz

Calafell, 18 de febrer de 2012

12 Comentarios

  1. Ferran ENHORABONA… l’article de hui ha sigut insuperable… aquelles histories d’infantessa… el millor que ens ha passat i tambe ens ajuda a oblidar els problemes del dia a dia… MOLT BO…

    Cada dissabte, la segon feina que faig (la primera es la de obrir els ulls) és agafar l’iphone i llegir el teu article… ens tens «viciats»…

    torne a repetir… ENHORABONA
    UNA ABRAÇADA

  2. Geniaaaaal!!!A casa no podem parar de riure…..Han faltat tantes i tantes,hehehehehehe,»otro taúl»,»cacorro achílio» desde dalt d’una lámpara…tot s’ha de dir.O la de la famosa trona,hehehehehe…..jo sóc la que feia servir aquella trona fins que el meu germanet se li va ocòrrer encaixar el seu cabet en el forat de l’orinalet!!! I la pobra veïna,la Sra Teresa,com sempre al rescat,va tindre que trencar el forat per a que el meu germanet traguera el cap!!!!!!!
    Malgrat tot estem molt orgullosos de tu tete!!!!hahahahahahahahaahahah,mua.

    • Tetaaaaaaa… hahahahahahahaa
      Xica, xica… I això que havia dit «el julivert que no isca» heheheheehe
      Ai, quants records!!!! 😀 😀 😀

  3. Caramba Ferran, què bonic!!!! Estàs consagran-te. No sabia jo eixa faceta teua del bon escriure. Felicitats!!!!

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here