Des de Cullera: Nadal al meu poble /Per Ferran Sanz

3
130

Sí, vaig a parlar-vos una miqueta del Nadal, però abans que pegueu a fugir –algú pensarà: un altre pesat amb el mateix tema, ja n’estem farts– vos diré que no trobareu un escrit tradicional amb lloes constants a la data, ni tan sols les crítiques al consumisme desaforat que hauria de fer; aquestes festes, realment, no tenen massa d’especial per a mi, excepció feta –em permetreu, com sempre, la sinceritat– de les vacances a què van associades, que em donen la possibilitat de gaudir d’uns dies en família i entre amics al meu poble, trencant així l’exili voluntari a què estic tan ben habituat i que dóna títol a aquesta sèrie d’escrits amb els quals em faig pesat cada dissabte.

Vaig arribar al meu poble, Cullera, dijous a última hora de la vesprada, després d’un matí carregadet: publicació a la intranet del centre de la revista trimestral que han fet els meus alumnes de quart d’ESO, la col·locació d’un mural fet pels alumnes de la meua tutoria al voltant de la “Història de Nadal” de Charles Dickens –aquella, recordareu, en què el vell Ebenizer Scrooge passa d’odiar el Nadal a ser la persona més meravellosa del món… l’esperit nadalenc, sempre alerta!–, posterior entrega de notes i, finalment, el tradicional claustre de Nadal. Per completar el dia i com és tradició ja des de fa uns anys en aquesta data, vint-i-dos de desembre, es van complir inexorablement dos aspectes: primer, a migdia, vaig comprovar amb resignació que tampoc m’havia fet ric amb la loteria –aquest s’ha convertit en el dia més saludable de l’any: tots els que no eixim agraciats diem “mira, com a mínim tenim salut!”–, i després, per la nit i ja a Cullera, vaig sopar mano a mano amb un dels meus millors amics, encontre que esperem amb ànsia per confessar-nos i posar-nos al dia de tantes i tantes coses…

Amb aquest amic meu de sempre compartisc molt –és pirri i profe com jo, i a més a més faller… imagineu si hi ha temes de conversa, ací!– i oblidem la distància que ens separa durant la resta de l’any recordant vivències, anècdotes o contant-nos novetats, que sempre n’hi ha, al voltant d’un bon sopar en algun lloc comú, durant el qual sempre acabem parlant entre altres coses, no falla, del gat com un cadirer que vàrem agarrar en un viatge, musical per cert, a Soria. Mundial. David –Ferrer de cognom, però tranquils que no és el tennista– és una persona entranyable, com la seua família, els membres de la qual saben que els tinc un carinyo especial. M’encanta compartir amb ell bons moments, per desgràcia no tants com voldríem; el períodes de vacances donen aquestes oportunitats als “forasters” com jo, i les hem d’aprofitar. El sopar, per cert, anà molt bé, com sempre: tot un èxit…

No és, però, l’únic al·licient que té el meu poble en aquestes dates. Al fet de retrobar-me amb família i amics i compartir-hi bons moments, s’afegeix un acte que fa de la Nit de Nadal de Cullera una vetllada molt especial: estic parlant, com no, de l’actuació de la superconeguda i “llorejada” Murga “El Burro”, un conjunt d’amics de tota edat i condició que amenitzen la nit abans de sopar. Aquests amics han aconseguit que tot un poble, d’ideologies i classes socials diferents, els aguarde amb impaciència cada vint-i-quatre de desembre per saber què n’opinen del que ha passat durant l’any tant al nostre poble com al nostre país, i especialment com ho duen a terme, i és que ho fan utilitzant cançons conegudes i inventant-se lletres que fan les delícies dels presents, amb grans dosis d’ironia, sarcasme i dobles sentits. A més, el costum –no sempre ben assimilat per tots els polítics, tot siga dit– és que l’alcalde i els regidors que volen, els acompanyen en la seua “romeria”, ben menjadets i ben begudets, que comença al Bar Caçadors i continua als dos casinos, primer l’Ateneu Musical i per últim Santa Cecília.

Foto d'arxiu de la Murga, quan Víctor Piris n'era el director

Allà on van, els “senyors professors” de la Murga troben grans gentades que no volen perdre’s l’espectacle de veure com una vegada a l’any aquesta agrupació critica de manera ferotge i a la cara els seus governants. Els polítics somriuen i aguanten, conscients que és el que s’espera d’ells, i la veritat és que les lletres del Mestre Pepe Codina, principal responsable, i la sàvia direcció artística del Mestre Paco Bou, que a mitjan actuació ens delecta també amb la recitació d’un “poema” on la crítica es redobla, aconsegueixen connectar a la perfecció amb el que pensa el poble, tot recordant decisions polèmiques, encertades o equivocades dels governants. És, realment, tot un exercici de democràcia.

Desconeixem, perquè és un secret molt ben guardat, les cançons amb les quals ens sorprendran els “senyors professors” aquesta nit, amb quines lletres posaran a prova la resistència de les autoritats, quin és el premi guanyat enguany al certamen de torn –esdeveniment fictici que ajuda a construir el seu relat com a agrupació “llorejada”– després de “moltes hores d’assaig” i de lluita, competint contra les “millors murgues del món”. Això sí, per molt que critiquen, per molt que repartisquen eve, com diem al poble, són conscients que la responsabilitat de la governança recau en els polítics, i per això pronuncien la seua famosa frase dins d’una de les cançons obligades, no exempta d’ironia: “senyor alcalde, amb el seu saber, vostè ja sap lo que té que fer”

Els “cullerots” en som ben conscients del que significa la Murga i l’apreciem i valorem pel que fa, com ho fa i què ens aporta. Des d’ací el meu reconeixement personal per tots els bons moments que ens han oferit al llarg dels anys, amb actuacions memorables, adaptacions musicals excel·lents i sobretot “”alegrant la vida a la gent” com diuen ells mateixos al seu himne. Des d’ací també m’agradaria recordar a qui durant molts anys va ser el seu director, Víctor Piris, que en va ser l’ànima durant molts anys i que ja no està entre nosaltres igual que, per dissort, alguns dels seus membres històrics: llei de vida!; veritablement, però, el seu esperit continua viu cada vint-i quatre de desembre, el de tots ells, cada vegada que la Murga sona, cada vegada que la sentim tots.

Gràcies, amics de la Murga, per fer-nos passar tants bons moments, per fer somriure la gent en una època com aquesta, de males notícies i mals auguris; gràcies per fer que el poble prenga protagonisme a través de vosaltres i per un dia siga capaç de desafiar –amb humor, una arma universal– la classe política local i posar-los en un compromís; gràcies per fer-nos gaudir dels nostres músics, d’una Banda i de l’altra, una vegada més; gràcies per ser l’excel·lent aperitiu al sopar familiar en el qual, un dels temes de conversa, sempre sou vosaltres… Precisament sense vosaltres, estimats amics, no ja la Nit de Nadal sinó la pròpia Cullera no seria la mateixa.

Gaudiu, doncs, de la Murga, cullerots i cullerotes; i a tots, d’ací i d’allà, que passeu molt bona nit avui i un bon Dia de Nadal demà. Com sempre, gràcies per llegir-me, besets i abraçades, i que passeu bones festes!

Ferran Sanz

Cullera, 24 de desembre de 2011

3 Comentarios

  1. Molt bó Ferran, la veritat es que espere totes les setmanes el teu article per llegir-lo, com saps també soc mig cullerot, també pense que fan falta moltes Murges en tots els pobles, per alegrar, per furgar, i per compartir.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here