Les festes de Sant Bernat del 1966 / Josep Lluís Andrés

1
122

 

Gran Teatre amb el teló que es cremà

LES FESTES DE SANT BERNAT DEL 1966

 ( ESTANDARTE DE RECONQUISTA)

Al senyor Antonio Pérez, que tantes coses em va ensenyar.

Va ser una vetlada memorable i difícil d’oblidar. Passades les deu i mitja de la nit del dia 22 de juliol del 1966, l’espectacular teló del Gran Teatre alçava el vol i donava pas a la primera escena de l’obra teatral escrita pel jutge alzireny, el senyor José Mengual Peris, i que vol representar la vida i el martiri dels sants patrons d’Alzira Bernat, Maria i Gràcia. L’obra es titulava, Estandarte de Reconquista, però per raons d’adaptabilitat a les necessitats del grup teatral que la representàrem aquella nit, li férem unes modificacions al text original per a poder simplificar la posada en escena, i li canviàrem el nom i l’anomenarem, El Martirio de San Bernardo.

Aquell 1966, va ser un any de gran activitat teatral a Alzira. D’una banda estava el grup de teatre del Frente de Juventudes, i d’altra el Club Amunt, una associació juvenil que es va formar durant l’estiu de l’any 1964, i que per aquella època desenvolupava una activitat teatral rellevant. Va ser, veritablement, un període esplèndid en la vida cultural alzirenya, i que l’oportuna habilitat del president de l’Arxiconfraria dels Sants Patrons, el senyor Manolo Montagut, va saber rendibilitzar a favor de la seua institució aconseguint implicar el Club Amunt amb la confraria bernardina que presidia.

El senyor Montagut va oferir la seua col·laboració més incondicional al grup de teatre del Club Amunt amb la finalitat que l’obra de teatre del martiri de Sant Bernat es representara una vegada més al Gran Teatre, i a més amb el valor afegit de servir per a recollir diners i ajudar a les obres del nou asil d’ancians Teresa Jornet, que s’estava construint aquell mateix any. I com el vent bufava a favor, la proposta va quallar de seguida, i tot, sense que els joves socis del Club sabérem, ben bé, dels problemes que un muntatge d’aquestes característiques sol comportar.

Però el ben cert és que la il·lusió era gran i de seguida es va reunir un bon grup d’entusiastes disposats a fer el que fera falta. I aparegueren les glòries del teatre alzireny, persones experimentades en aquestes mampreses que no dubtaren ni un segon a col·laborar amb el projecte i a invertir les seues millors hores, i fins i tot, els seus diners. De la direcció es va fer càrrec el senyor Rodolfo Clari, i de la direcció tècnica el senyor Antonio Pérez, que va llogar els decorats a la firma valenciana Viuda de Francisco Pastor, a més de fer servir també elements escenogràfics propietat de l’Arxiconfraria, com l’arbre del martiri i el pou del pati de Pintarrafes, els quals, guardava amb molta cura el senyor Montagud al magatzem del seu molí del pont de Xàtiva. El vestuari procedia de la reconeguda casa Insa de la ciutat de València. I a l’hora de fer el repartiment dels personatges no hi hagué cap de problema, el paper del pare Sant Bernat el va interpretar el senyor Herminio Plaza, que ja el tenia assignat des de feia molts anys. Amparo Baldoví va interpretar a la perfecció Maria o Zoraida, i Immaculada Pérez va donar vida de manera magistral Gràcia o Zaida, al marge de la sufocació que va passar en el moment de ser degollada per Zulema, quan involuntàriament, el valent musulmà li va llevar la llarga i voluminosa cabellera artificial. I també, en el moment difícil de la mort de Sant Bernat en què el mateix Zulema no encertava a enganxar al front del sant màrtir l’adhesiu que simbolitzava el clau, mentre des del pati de butaques s’escoltava la queixa del protagonista que deia:

Per favor, si em pegues tan fort em mataràs de veritat.

El Gran Teatre es va omplir de gom a gom. Aquell públic alzireny estava il·lusionat de tornar a veure el martiri de Sant Bernat i, a més a més, la causa última ho justificava tot. A l’escenari ens ajuntàrem un bon elenc d’actors aficionats, com eren Salvador Pérez, Carlos Guillem, Vicente Pérez, Antonio Molina, Carlos Soler, Alfredo Sanchis, Enrique Pellicer, José Carcel, Alejandro González, Maria Amparo Pla, Jaime Vila, Josep Lluís Andrés i Francisco Pellicer que va fer d’apuntador.

Va ser novament una de les poques ocasions en què els alzirenys poguérem gaudir d’un teatre que parla de les nostres coses, que narra els esdeveniments històrics més pròxims a la nostra ciutat i a la nostra comarca, d’un teatre, en definitiva, de la nostra terra.

Uns dies després, la nit de Sant Jaume, el senyor Manolo Montagut i la Junta directiva de l’Arxiconfraria dels Sants Patrons, com a mostra del seu agraïment, ens convidaren a un sopar d’entrepà a la terrassa de l’Hogar del Camarada.

Josep Lluís Andrés.

1 Comentario

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here