La Processó del Silenci d’Alzira: Opinió Josep Lluís Andrés

1
187

Confrares del Natzaré

Durant els dies de setmana santa, al rememorar la mort i passió de Jesucrist, reapareixen novament a la meua memòria una gran quantitat de vivències de la ja llunyana infantesa. En el meu record han quedat inesborrables antigues tradicions de la vella litúrgia quaresmal, ara desaparegudes gràcies a la gran reforma del Concili Ecumènic, Vaticà II. Recorde aquelles capelles del temple de l’Encarnació cobertes amb grans cortinatges morats que tapaven les diverses imatges devocionals, o el sumptuós monument del Dijous Sant construït amb forma de gran escalinata sobre l’altar major, tot reblit de plantes, de palmes i de plats amb blat grillat que les dones de la parròquia cultivaven dins dels armaris per tal d’esblanqueir el seu color verdós.

A l’església de l’Encarnació, hi havia un nombrós grup de dones piadoses que sustentaven l’activitat parroquial, i que estaven totes ben governades per les que de veritat manaven, la senyora Àngelita la Tramussera, les germanes Maria i Trini les Tragantes, la senyora Tònica la de l’hort de Cora, i la senyora Adelina la Muntanyana. Eren les que lideraven el moviment parroquial del nacional catolicisme de postguerra. Controlaven les juntes parroquials del Cor de Jesús, de la Mare de Déu del Carme, i del quinari de Sant Francesc d’Assís, ja que eren les hereves plenipotenciàries de la Tercera Orde Franciscana, assentada des de sempre a l’església de l’Encarnació dels pares Caputxins.

En l'Encarnació

Entre les diverses funcions que desenvolupava aquell grup de senyores, estava la d’organitzar la processó més mítica i més mística, i també més misteriosa de la Setmana Santa alzirenya, la processó del silenci a la matinada del Divendres Sant. Una processó molt concorreguda pel seu caràcter nocturn, silenciós, i tan fora de context. Difícilment podré oblidar el plaer que em causava, des de la meua responsabilitat d’escolanet, observar el teje y maneje d’aquelles dones preparant les andetes del Natzaré i de la Mare de Déu de la Soledat. Vore el goig que brollava dels seus cors mentre desvestien, vestien i arreglaven les dues imatges, ja que son talles de vestir. Aquell ritual tenia també antigament una condició sagrada, i és que, el Natzaré, solament el podia vestir i desvestir un home, les dones tenien totalment prohibit posar-li o llevar-li la saia i la túnica. Un costum que, encara hui dia, es manté en l’Arxiconfraria de Jesús Natzaré i Mare de Déu del Sufragi.

Però tot allò, no sempre eren coquetes de mel. La convivència d’aquell grup de poderoses senyores de la parròquia de l’Encarnació, tenia també les seus fissures. Recorde com si fóra ahir mateix el dur enfrontament de la senyora Adelina, la Muntanyana, amb les seues amigues, tot a causa de l’abusiu preu que, segons opinaven algunes, pretenia cobrar de les flors que proveïa a la parròquia, i que ella mateixa cultivava en el seu hort de la partida de Vilella. O les bregues per si el peu del Natzaré hauria de sobreeixir més, o no tant, per davall de la túnica.

Finalment, les coses solien acabar sempre prou bé, i l’antiga i mítica desfilada complia un any més el ritual del silenci, llevat del soroll de les llances desconjuntades de l’exèrcit de romans que, ben abastits d’aiguardent, i capitanejats pel cap de bombers municipal, “El Judiet”, a qui assistia amb gran fidelitat el no menys famós “Llorenset”, obrien i tancaven la processó.

LA Soletat

Desconec l’origen de la llegendària processó, però tenint en compte que se celebra a l’hora dels matines, i que naix i mor a l’antic temple conventual dels pares caputxins, no seria d’estranyar que haguera vingut al nostre poble de la mà dels frares franciscans, durant els primes anys del segle XVII.

Però siga com siga, hui és part imprescindible del farcit programa d’actes de la nostra Setmana Santa, declarada Festa d’Interés Turístic Nacional.

Josep Lluís Andrés

1 Comentario

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here